Víctor Català - La infanticida

escopia a tothom, tirava coces,

vivia entre els garrins, en les estables,

i ni sabia enraonar... Mon pare,

poc ne feia cabal, de la mossota;

altra feina tenia amb molí i terres!

I ell... m’ho va ensenyar tot... Primer, de modos,

després, de ser endreçada i curiosa...

que, en dos mesos només, va capgirar-me

que la gent del veïnat no em coneixia.

I encar no ho sé, com vaig poder agradar-li!

No semblava sinó que a cau d’orella

me deia Déu tot lo que fer calia...

(Pausa breu.)

De cap a cap, tota la vida entera

per mon desig, fóra una nit de lluna,

que sols de nit m’era possible veure’l...

No sabia deixar-lo!... Me semblava

que per sempre, en anar-me’n, el perdria...

Tan llarg un jorn de sol a sol se’m feia

sens ell... Vint-i-quatre hores sense besos!...

Vint-i-quatre hores sens sentir sa galta

entre mos pits encloterar-se, dolça,

i ses parpelles no aclucar amb mos llavis!...

I encar volien que el deixés per sempre!

Cert dia algú li va xerrar a mon pare

que em feia amb un senyor... Algú seria

que no va estimar mai... Una animeta

seca com un buscall i que a hores d’ara

deu cremar a l’infern per la seva obra...

Perquè el mal que va fer!... Des d’aquell dia

mon pare semblà foll, guaitant-me sempre

mateix que un mal esprit, sempre grunyint-me.

Mentre a la mula i a la vaca cega

com a filles tractava amanyaguides,

tracte de mula o verra a mi em donava.

¿I tot per què?... Doncs, sols perquè l’altre era

un senyor!... Veus aquí la seva dèria!...

Com si fos, ser senyor, pecat dels grossos,

d’una mena de gent esperitada

de qui s’ha de fugir com del dimoni...

I el dimoni, talment, devia ésser

el meu Reiner segons el dir del pare...

Mes jo mai he sabut per què el temia!...

que ell valia molt més que els altres homes,

i era ardit i valent que dava enveja,

i caçava millor que el gran de casa,

i ballava amb més aire que cap jove

de cinc hores o sis a la rodona...

que prou que vaig guaitar-lo aquella vetlla

que va fer un sarau la baronessa

amb tota aquella gent de Barcelona

que l’estiuada van passar al poble...

Ell ballà tots els balls... De part de fora

prou me’l mirava jo... i amb tal família,

que no podia respirar ni fúger!...

Sinó que ell, l’endemà, ja va contar-m’ho;

que tot fou compromís, que s’avorria,

que enyorava el barranc, la pobra Nela...

I jo hauria jurat, mentre dansava,

que ho feia ben a gust... Si era més ximple!

(Pausa.)

I després, ¿ben plantat?... Més que el vicari,

aquell vicari que pel poble deien

que semblava Jesús... Doncs, ¿i bon home?...

Senyor; si ho era més!... Jo pla ho sabia,

que em donaven, molts cops, sense voler-ho,

mitges temptacions d’agenollar-me

i poc a poc resar-li parenostres

com al Sant Crist de la capella fonda!...

Semblava... ¿què us diré?... Semblava un home

diferent de tothom, d’una altra mena,

no sé com... fet de coses delicades...

que dava un bo d’estar-hi prop... Xuclava

l’enteniment i el cor amb les ninetes

talment com si fes beure seguitori...

I un li dava de grat lo que volia

fins ans que ho demanés... i ell ho pagava

amb abraçades i petons i festes

que valien molt més que camps i vinyes,

puix mataven de goig i retornaven...

Si tardava a venir i jo li ho deia,

m’estroncava la queixa a flor de llavi

i em resava a l’orella lletanies

en una llengua que no sé quina era...

La més dolça, ben cert, de les que es parlen...

La llengua que no saben els pagesos,

puix a dins del molí mai l’he sentida,

i això que el pare diu que s’hi ajusten

tots els millors hereus de l’encontrada.

(Amb mofa i desdeny.)

Tots els millors hereus!... Deixeu-me riure!

Tots els millors hereus... Fadrins de poble

amb el xavo, el clavell rera l’orella,

el cigaló pudent sempre a la boca,

la camisa confosa i destenyida

i els braços plens de pèls... Galants persones!...

Me feien sobrecor... Si s’acostaven

era per dir amb renecs i coses lletges:

«Si aniràs el diumenge a ballar a l’era,

a fora, amb el jovent o a jugar a cartes...»

I contaven foteses, presumint-se,

mirant-me d’alt a baix amb aires d’amo,

rublerts de vanitat, els ulls mig closos,

igual, igual, que donya Restituta,

l’esllanguida senyora baronessa...

¿I per fer-me una festa?... Ja se sabia!

Me clavaven pessic o garrotada,

que perdia, molts cops, el món de veure...

(Amb ira i fàstic.)

I aqueixos sí, que esqueien al meu pare!

Fins li feia, més d’un, peça per gendre...

¿Però a mi!?... Déu me guardi d’aquells homes,

amb tuf de gos de la suor covada,

després de veure an ell, net com un lliri,

flairant a gessamins i mareselva,

i a cent altres olors desconegudes

d’home ric, de ciutat, de casa bona...

Ves quin feia el goig d’ell!... Quin me daria

el pler que sobre de son pit trobava,

sentint que poc a poc perdia l’esma

i m’ofegava dolçament, com dintre

d’un jardí esclatat al clar de lluna!...

(Dolçament, amb èxtasi.)

Oh, Reiner, Reiner meu!... Clau de ma vida,

¿per què no em véns a veure?... Jo t’enyoro...

Estic sola, Reiner... tota soleta,

de dia i nit a dins d’aquesta cambra

esperant els teus braços que m’estrenyin

(Abraçant-se fortament a si mateixa.)

així, sobre ton cor, com altres voltes...

(Deixant caure els braços amb tristesa.)

¿Veus?... Això no és allò... Jo no sé fer-ho...

(Pessigant-se’ls amb ràbia.)

Semblen braços de pols, aquests meus braços!...

No me donen cap goig ni cap tortura;

no em fan perdre l’alè ni m’esparveren!...

(Exaltant-se gradualment i com parlant a algú que veiés.)

Reiner! Oh, Reiner meu!... Jo vull que vingues,

de seguida, a l’instant, que jo et vull veure!...

¿Que no escoltes, Reiner?... Que no tinc ganes

de menjar res; mes de tos besos, sempre!...

I te’n guardo aquí dins, entre mos llavis

a milions, per fer-te’n a tothora,

durant anys i més anys, fins que el món fini...

I que no els puc aguantar més... tots volen

fugir a córrer món per assolir-te,

mes jo no ho vull, que ni tan sols mos besos

han de ser ans que jo... que sóc gelosa

i te vull més que tot, i sempre, sempre!...

¿Oi que tan punt enllestiràs la feina

me vindràs a cercar?... Si tu sabies

les coses que he passat d’ençà que ets fora!

¿Saps, quan te’n vas anar?... ¿La nit aquella

que nos vam despedir en la païssa?...

Tu em tenies als braços i em juraves,

consolant-me amb petons, l’aigua bevent-te

que de mos ulls, com d’una font, corria,

que et mancaven només dos o tres mesos,

per donar fi als estudis... i un cop fossen

tots acabats, com un llampec, al poble

tornaries, rabent, per no deixar-me...

¿Te’n recordes, Reiner, que jo, llavores,

abraçant-te ben fort i a cau d’orella,

te vaig dir, poc a poc, que ni em senties:

«Ai, Reiner del meu cor!... Jo em penso... em penso

que hi haurà alguna... cosa»?... Tu em miraves,

així, tot encantat... d’una manera

que em va fer riure sense tení’n ganes.

Que plaga! De primer, no m’entenies;

després, sí. Tant se val!... ¿No te’n recordes,