Víctor Català - La infanticida

—Veuràs: no en parlem més, que se’m regira tota la naturalesa i em vénen intencions dolentes. Lo que et torno a dir és que encara que em facin peces menudes no aniré a rebaixar-me amb don Eladi; ¿ho tens entès? I, ara, feste el pensament que vulgues. Però lo que et juro és que, si nosaltres nos hem de candir i dissecar, an ell no li faran pas profit les meves suades. I fora rèpliques, que per alguna cosa sóc l’amo de casa!

—Com t’has tornat, Peret! De tot això, en té la culpa l’anarquia i tots aquells disbarats que us vomita a l’orella el perdut d’en Palmella.

I la pobra muller, ferida per la duresa de son marit, rompé a plorar, acotant el cap sobre la taula. I ell, sentint que s’enternia, amb tot i fer lo ferreny, s’aixecà de la cadira amb una revolada i sortí de casa cridant:

—Sí, ¿eh? Doncs ara me’n vaig a veure’l, an aquell perdut. Bona nit!

—Peret, Peret! —cridà la Quimeta amb un gran sanglot; però la clau tombà, i els passos, pressers, se perderen escala avall.

La dona passà més d’una hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, d’aquell home que, mig any enrera, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que d’ençà que s’havia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com en Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, s’havia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític lo jornal i qualificant lo treball de miserable explotació.

Temps enrera, essent fadrí major i quasibé cap absolut d’un taller de moblista, havia fet embalar amb tan poc compte una peça d’encàrrec, que tots els caires se van pelar i quedà deslluïda. El principal, adonant-se’n, li va fer, amoïnat, alguna advertència; li replicà en Peret amb aspresa, dient-li que si no li agradava s’ho arreglés ell; l’amo li respongué que per alguna cosa el pagava, i que recordés lo lloc que ocupava per a no donar mals exemples, que ja començava a cansar-se del geni que anava posant. Furiós, en Peret cridà que per res havia de menester-li els diners, puix qui donava la sang no havia de mirar tendències... Resultat: que l’amo, fora de si, va fer-li el compte de seguida. D’aquell dia ençà, com per un mal fat, no havia pogut trobar feina, i el geni anà agrejant-se-li a mida que creixia la necessitat; i les idees torbadores, arreplegades en aquell cul de cafetí on feien cap alguns obrers desvagats i quatre ganduls que els explotaven, començaren a arrelar-se en son cervell i a ombrejar-li el pensament i el cor, tornant-li desagradable tot lo que abans més goig i alegria li donava. Son amo estat, que no era rancuniós i havia tingut afecte a son fadrí, l’hauria perdonat si ell hagués fet passos per a aconseguir-ho: ho sabia pels antics companys, ho sabia també la Quimeta i l’instava sempre perquè es junyís. Però davant d’aquells altres amics del cafetí havia dit que no podia sofrir don Eladi i que mai més li miraria la cara, i volia sostenir-ho, malgrat els impulsos de son cor, que li deien que aquell era un home de bé, que si tenia un benestar se l’havia guanyat amb son enginy i son esforç en la lluita per la vida, i, per tant, el tenia ben merescut. Per això, quan mossegava amb ràbia el mos de pa que no li matava la gana, sentia que no tenia raó i que era injust mantenir aquella actitud agressiva; però tornava a ficar-se en aquell cafè i a sentir l’aplec de gent esparverada que predicava l’odi i la destrucció irreflexiva, i novament se sentia verinós i es deixava governar lo pensament i el cor.

Quan ell fou fora de casa, la Quimeta, amb lo cap sobre la taula, plorà estona i estona, fins a sentir-se alleugerida d’aquella pena que li omplia el cor; però després se digué a si mateixa que era hora d’acabar lo patir i de prendre un bon determini.

—Demà a la tarda li donaré una excusa i aniré a veure què.

I, més tranquil·la per la resolució feta i per una ombra de dolça esperança que l’invadia, se n’anà al llit.

En Peret tornà a les dugues picades; la seva dona, cansada de regirar-se pel llit anguniosa per la tardança d’ell, s’havia condormit tot just, i l’entrada cautelosa del marit no la desvetllà del tot. Com en somnis, sentí remenar poc a poc, molt poc a poc, per l’alcova, i després petar una cerilla. A la claror pampallugant de la flameta, entrevegé an en Peret, encès de cara, vinclat sobre el llit, parant l’orella, sotjant si ella dormia; i ella estigué ben quieta, quieta, mirant quina en faria ell; i ell, petjant amb compte i de puntetes, s’arrimà a la taula i encengué el caputxí de llautó; després se llevà la brusa, i, sotjant sempre, se va treure de les butxaques de l’armilla i de les calces uns paquetets, que posà sobre la taula; tornà a mirar-la an ella, a la Quimeta, com indecís, i després d’estar en pensa un minut, va agafar una cadira i l’arrimà sota el penja-robes de fusta, i enfilant-s’hi abastà la capsa de cartró que hi havia sobre la lleixeta; aquella capsa on ella guardava les botines bones, el mocador de pèl de cabra i alguna menudència delicada. Quan va tenir la capsa sobre una cadira, la destapà: ella quasi no el veia, perquè el tempanell de l’alcova li ho privava, però li va semblar que remenava les coses a grapades, sense miraments, i li entrà una gran malícia, amb intents de renyar-lo; però sentia com si tingués lo cos de plom i el cap tan pesat, que no es veia amb cor d’aixecar-lo del coixí; i a més, un gran defalliment, un desmai de totes les potències, li havia fos la veu... Per instint de tafaneria volia estar desperta, però se li cloïen los parpres i anava perdent suaument la noció d’ella mateixa. Ja estava enterament adormida quan en Peret se ficà al llit. Amb el cruiximent de les molles se despertà sobtadament, atzarada, llançant un crit.

—¿Què tens? —va fer ell, malhumorat—. Sóc jo, dona.

—Ai! M’has donat un esglai!... ¿D’on véns?

—¿D’on vols que vingui? De voltar... amb quatre companys... Vaja, dorm, dorm.

I es rebaté sobre el coixí, després d’apagar lo llum.

Mes ella, altre cop deixondida, no podia tornar a prendre el son i s’estava quietona, sentint son marit bellugant-se sempre, dient mots confosos entre dents, bufant i desabrigant-se com si s’ofegués; dormint d’un son agitat i ple d’ensurts, com son de febre.

Quan lo rellotge picà sis hores en la saleta veïna, la Quimeta no va tenir paciència d’estar-se més acotxada i es llevà ben a poc a poquet; mes al rentar-se la cara donà un cop de colze al tempanell, i el soroll despertà an en Peret, que d’un bot s’assegué sobre el llit, mirant-la amb ulls badats, badats, que no hi veien encara. Comprenent que estava llevada per arreu, se tirà ell també de peus a terra.

—I ara! ¿Per què t’aixeques? Tot just són sis hores, home. Hala, dorm, que has vingut tard i després estaries mandrós tot lo sant dia.

—Bah! Al menos faré gana... —va dir ell amb ironia, tot vestint-se; i no volgué escoltar més raons.

Contra lo que esperava la Quimeta, no sortí a donar un tomb per la Rambla, com tenia per costum d’ençà que estava desvagat. Ella escalfà un tupinet de cafè molt fluix, i se’l partiren.

—Carai! D’això no n’hi ha per a alimentar ni una agulla de cosir... —ronyicà l’home, aixecant el got i mirant-lo contraclaror.

—Què hi farem, fill! No tenim res més per avui...

—Mala negada facin tots los burgesos! —esclatà en Peret, amb rancor concentrat.

—Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot s’arreglarà, ajudant Déu.

—D’això em refio —mormolà entre dents, com per a ell tot sol. I ja no badà més boca en tot lo matí.