Víctor Català - La infanticida

La Quimeta, mentre feia el llit, recordà lo que havia vist lo vespre abans, sense poder escatir a ciència certa si havia sigut somni o realitat.

—Aviat ho sabré —va dir-se, pensant que no havia de fer més que guaitar el calaixó de la tauleta i la capsa de cartró.

Aixís que tingué el quarto endreçat, anà a pentinar-se, i al treure les pintes del calaix quedà desanimada: no hi havia cap d’aquells dos paquetets. Se va fer lo monyo amb una esgarrapada, morta de desig d’examinar lo penja-robes. Mes en Peret la seguia pertot arreu, com un gatet, cosit a ses faldilles, visiblement alarmat. Ella ho notà de seguida i començà a malfiar-se.

—Ah! —pensà—. Prou aquest ne porta alguna entre cella i cella. Déu faci que no me li tornin a revifar els vicis de quan era fadrí, i totes aquelles capsetes o embolics no en siguen presents per alguna bolera del flamenc!... Pobre d’ell si fos, perquè... Si un home desvagat no discorre més que dolenteries!

I el mirà tot sospitosa, desconfiada, amb una punxeta de gelos fiblant-li l’ànima. Però de seguida atinà en que lo dels presents era un gran disbarat. Pobret! Quan no tenia un cèntim per a fer cantar un cego!... Aquesta idea la posà contenta, profundament contenta. Per aquella banda no hi havia que tenir por. Però tornà a mirar-lo, an ell, i sentí una nova punyida al cor. Decididament, an aquell home n’hi passava alguna; tenia un aire diferent dels altres dies; una certa cosa que el denunciava. ¿Hauria jugat, potser, i aquells paquets serien les ganàncies que no volia deixar-li conèixer? Quina malícia que no se n’anés ni un minut!... Però ja rumiaria una excusa per a mirar la capsa: allà hi devia tenir l’embull.

La Quimeta, tota neguitosa i agitada, baixà a la botiga del costat a que li fiessin una lliura d’arròs i quatre fils de bacallà per al dinar, i tornant a dalt trobà an en Peret amb un tupinet de ferro a la mà, sortint de la cuina.

—¿Què en vols fer, d’això? —va preguntar-li.

—¿Jo?... Res... Anava... anava a regar lo julivert del test —va respondre, contrariat.

Però ella reparà que en el tupinet no hi havia una gota d’aigua.

Rabiosa, i per veure si l’atrapava en alguna cosa, baixà una o dugues vegades més, tornant a muntar de seguida; mes sempre el trobà llegint tranquil·lament uns diaris socialistes rebregats que tenia per allà.

Després de dinar, dissimulant son neguit, va preguntar-li:

—Escolta, tu: ¿que no vols sortir gens?

—No... —féu distret.

—¿Per què? ¿Que no et trobes bé, o què et passa?

—Sí, dona, sí, que em trobo bé; però ahir vaig retirar tard i no tinc ganes de córrer: ve-t’ho aquí... Després —afegí amb veu sorda—, que també em convé rumiar: és hora de fer alguna cosa.

Ella es tranquil·litzà una mica; potser sí que aquell atzarament no era altra cosa que maldecaps de necessitat.

Allà a les tres va dir-li que si no l’havia de menester se n’aniria a Gràcia a veure la seva tia, i que si ell sortís deixés la clau al sabater del costat.

Ell semblà que respirava de gust; mes aixís que la vegé arrimar-se al penja-robes, pegà un bot, cridant:

—¿Què vols fer?

—Ai, ai! Abastar el mocador de pèl de cabra, home...

—Però, ¿que no el veus aquí, sobre els pantalons?

En efecte, el mocador era allà, i, amb tot, la Quimeta tenia la certesa de que dos dies enrera l’havia ella mateixa endreçat, ben plegadet, dins de la capsa.

Aleshores vegé clar que en Peret li amagava alguna cosa, i el cor se li serrà com si l’hi estrenyessin dins d’un nus de corda. De bona gana s’hauria quedat a casa, però ja era tard per a dir-ho sens inspirar sospites. Si ell entenia que es malfiava, amagaria més l’embull i no convenia.

—Ah! —es digué de pensament, tota amoïnada—. Ja pots fer, ja, que una hora o altra t’aixarparé i et descobriré el marro, mal home!

I es prometé tornar a casa aixís que li fos possible i no deixar-lo en sol ni en ombra. En sa rabineria, anava ja a sortir sense donar les bones tardes, quan ell l’atrapà vora la porta i, agafant-la per la cintura, digué mig rialler, mirant-li els ulls:

—Que eixuta, minyona!... ¿Ni un me’n vols fer, per despido?

Ella el guaità, alegrement sorpresa, i els dos caps, atrets pel mateix impuls, s’acostaren i sonà un bes fort, ple, sencer: un bes de casats joves que encara s’estimen.

—Ah, pocapena! —féu ella, amenaçant-lo amb la mà.

—Tu pla, que si no et vinc a fer lo rendivú ni em deies adéu.

I li féu quatre pessigolletes, somrient. Ella se retorcia enriallada.

—Estigues, tonto, més que tonto!

—Vaja, còmica: qualsevol diria que et sap greu!

Ella es plantà en sec, i, una mica salamera, veient-se-li els grans desitjos de jugar en els ulls, li preguntà:

—Noi: ¿vols que em quedi?

Ell se posà seriós de cop, i la deixà.

—No, filla, no: serà un altre dia... vés a passeig, avui.

Li donà la pobra dona una mirada de viu ressentiment, i la punyida li arribà al fons del cor.

—Fins al vespre —féu, sentint que li muntava un ruixat de llàgrimes que li posaren els ulls encesos; i baixà l’escala corrent, sense girar lo cap.

A una dotzena de passos trobà en Palmella, amb una mà a cada butxaca, caminant tot xano-xano. Ell li donà les bones tardes i ella ni va tornar-les-hi.

Tan enrabiada estava amb el seu home, que sentí que d’estona no podria enraonar amb ningú, i, per a fer temps i esbargir la malícia, voltà alguns carrers, nerviosa i adelerada.

A cosa de les cinc, en Peret i en Palmella baixaven l’escala de casa del primer. A la porta s’aturaren, i en Palmella, tustant-li l’esquena, li va dir:

—Vaja, adéu i tingues compte. Ja ens veurem aquesta nit, ¿eh? Que baixis una estona.

—Està clar. Adéu.

I se separaren. El màndria prengué carrer amunt, i l’altre anà a deixar la clau a casa el sabater; després tirà carrer avall, avall, amb pas precipitat i prement lo colze dret sobre la brusa. Anava preocupat, sens adonar-se de res ni de ningú; una vegada aixecà els ulls i vegé la casa de son amo estant a pocs passos. Se parà en sec, sorprès, i es fregà els ulls amb los nusos dels dits. Després, talment com si fes memòria d’alguna cosa oblidada, mirà en tots indrets amb atenció i, estremint-se, tornà a acotar lo colze contra les costelles. Vegé venir un tramvia i s’ajupí, fent que es cordava les espardenyes. El tramvia passà; i en Peret treia ja de son cau un bulto que duia amagat sota la brusa, quan unes veus acalorades li van gelar les sangs. Eren dos jovenots, que disputaven, manejant molt los bastons i que passaren sens adonar-se d’ell. Aleshores, trèmul, atzarat, s’arrimà a l’altra renglera de cases, un tros avall del taller de don Eladi, i es posà a caminar arran de paret i mirant esparveradament cap a una banda i altra. Com era lloc poc transitat, amb prou feina passava una que altra persona ataleiada que no es destorbava a mirar res. Arribà al davant de les reixes verdes de l’obrador, i abaixà vivament lo cap, esfereït de que el pogués veure algun de sos antics companys estats. Al peu de la porta s’aturà. Sentia com si regalims d’aigua freda li corressin al llarg de l’espinada, i les cames li tremolaven com a un vellet. Durant un moment quedà esmaperdut; després, ràpid, debategant, s’ajupí i posà en lo galze de la porta aquell bulto que havia dut sota la brusa, embolicat en un mocador de butxaca lligat dels quatre becs, i per entre quines arrugues sortia una cueta de cordó gruixut. Si en aquell punt l’hagués vist son antic principal, no l’hauria conegut: groc com un difunt, petant de dents i amb els pèls de celles i bigoti drets com los d’un raspall.