Víctor Català - La infanticida

—Si el cagall del nebot tingués sang en les venes, ja l’haurien pagat, aquells, l’ull que em van perdre!

I les comares del veïnat trobaven que la Bòrnia tenia raó i que el cagall del nebot era un pobre home que no servia per a pondre ni per a covar.

Mes l’hereu no se’n dava compte —o ho feia veure—, d’aquelles opinions, i, feiner i reposat, se passava de sol a sol en el camp, ullejant silenciosament cap al dels veïns sempre que s’esqueia a ésser-hi la mestressa, eternalment estripada i descalça i eternalment grossa d’una grossesa despietada de bèstia de cria, de vaca a lloguer. I la pubilla feia lo mateix que l’hereu: la pobra merla esplomissada ja no sentia enveges de cantar, mes encara era sensible al reclam i els ulls se li anaven sovint, sense donar-se’n compte, cap a l’altra banda de camí, tots carregats d’una grossa tristor afadigada.

I, així, sempre atrets per secreta simpatia i sempre aterrats per l’estranya mudesa de les llurs ànimes, aquells dos éssers pròxims i apartats alhora com llurs mateixos camps, arribaren a vells sense haver descanviat entre ells altra cosa que esguards vergonyosos.

Potser mai havien arribat a capir-ho, que s’estimaven de bo de bo: com el bou el jou, duien ells la vida, distretament, sense donar-se’n compte ni somiar en deslliurar-se d’aquella pesantor que els feia baixar el coll i no els deixava veure més que l’estretor del solc que obrien.

Un dia començà a córrer pel poble que a casa en Xuriguer hi havia gran brega sorda. Se deia que el pubill era una mala arna. Gasiu i verinós, com no havia dut a la casa més que la roba de l’esquena, quan vegé que la pubilla, escorxada de treballar i de posar fills al món a tall de bèstia, perdia la fortalesa, tingué por de que se n’anés deixant-lo despullat i a mercè del noi, i començà a grunyir perquè ella l’assegurés. Però la pubilla, que anys feia que no el podia veure pel seu mal geni i la seva gasiveria, s’entossudí en no fer-li papers, per a revenjar-se. D’aquí venien les raons, que van acabar en poc temps amb la poca salut d’ella, que s’emmalaltí d’una llarga i migranyosa malaltia, que li deixà les galtes begudes, els ulls ensotats en les conques, les cames desnerides com canyelles i el ventre inflat per la hidropesia, última grossesa sense fruit que encara en els darrers camins li distenia els flancs com una terrible ironia del destí.

Ella conegué que no podia durar gaire.

—La terra em crida —deia a les veïnes. I per a estar disposta a reintegrar-s’hi en qualsevol hora, aprofità les darreres forces que li quedaven per a anar despedint-se de tot allò que havia estimat.

Tocà la reva al camp, on feia temps que no havia estat; i una bella tarda d’octubre, en què els xerics d’aucells i les tebiors estiuenques se rebolcaven encara per damunt de les terres fosques i nues, l’avi Peró —ja feia anys que ningú li deia hereu— se la vegé atravessant lentament el camí, tot bleixant i ofegant-se. L’avi es quedà parat: amb una mica més no l’hauria coneguda, tan trasmudada estava. I apoiant les mans clivellades sobre el mànec del bigot i adreçant una mica l’esquena que mig segle de treball seguit havia vinclat sobre la terra, l’avi se la guaità llargament, llargament...

Quan tornà a brandar l’eina per a seguir la tasca, tenia els ulls vermells, i una mena de cosa, com un animaló porfidiós, li escarbotejava per dins del païdor; i, tal com anys enrera la seva veïna, ell aleshores, no sabent com esbargir de si aquell rau-rau somort de la pena, se posà a esclafar els terrossos amb més braó que si fossin mals esperits que eixissin de la terra.

Quan aixecà el cap notà que en l’altre camp, a més de la pubilla, hi havia el mal arna del pubill. Ella s’estava asseguda en un redòs de marge, i ell, prop seu, estricolejava caraencès com un perdigot, i deixant a cada punt de cavar per a bracejar i donar cops de peu a terra. L’avi Peró tornà a estantolar-se amb el mànec de l’eina.

—¿Vols-t’hi jugar alguna cosa que ja li parla de les deixes? —es digué—. Mala sang de Judes! Quan veu que la infeliça és més de l’altre món que d’aquest!...

I una rauxa de llàstima l’entendreí tot, no sabent treure des d’aleshores els ulls del camp del costat. El pubill seguia pledejant, i ella, amb el cap sobre el pit i groga com una difunta, no es movia ni li tornava contesta, mateix que no el sentís. De sobte quelcom com una bala ferí enmig del pit l’avi Peró; un tel vermell li tapà la vista i el bigot li fugí de les mans; després...

Ni ell mateix hauria pogut dir com va anar la cosa ni quina força misteriosa el llançà d’un camp a l’altre. Lo únic que sabia era que d’improvís s’havia trobat agarbonat amb el pubill, aixafant-lo amb l’estreta dels seus braços i escumejant-li amb ràbia sobre el rostre.

—Bacó, més que bacó! Pegar a la dona!

Els dos vells estaven blancs d’ira i tremolaven de cap a peus; van guaitar-se per més d’un minut fixament: l’un baldat de sorpresa, amb els ulls rodons i estúpids com ulls de peix, i l’altre, terrible, clavant-li els seus mateix que dards roents. Quan pogué revenir i ésser mestre altre cop de la seva paraula, l’avi Peró, acotant el cap com una fera que va a envestir i amenaçant l’altre amb la forqueta dels seus cinc dits eixamplats, brunzí sordament:

—Si la toques mai més amb un caire d’ungla, t’estripo de dalt a baix! Com hi ha Déu al cel!

I, fent mitja volta, el deixà en sec. Llavors reparà la pubilla que, immòbil, amb les mans juntes angoixosament i els llavis com la cera, se’ls mirava espantada. L’avi sentí un surt, tingué un moment de dubte, i de sobte, arrencant, sortí del camp a llargues gambades, com si l’empaitessin. La dona es posà les mans a la cara i esclatà un gran sanglot.

I l’avi Peró i la pubilla Xuriguera se n’anaren a l’altre món sense haver-se dit una sola paraula.

Així que hagueren fet els funerals i el regent quedà instal·lat a la rectoria, la senyora Pelegrina es retirà a casa seva. Fins aleshores ningú ho havia sospitat, que aquella bufoneta casa del carrer Mitjà pertanyés a la majordona. Dos anys enrera, en voler-se-la vendre sos propietaris —uns americanos del poble que se’n tornaven a Guanabacoa—, la senyora Pelegrina féu sortir un home de palla que tractà i contractà com per compte propi, però que li cedí sos drets en l’acte de passar l’escriptura; i com que aquesta es firmà a Girona i d’allà estant els venedors se n’anaren cap a Amèrica, la cosa quedà ignorada de tothom.

Per això fou tan regrossa la sorpresa quan, a la mort del senyor rector, la majordona passà a cals americanos i la gent comprengué que no hi anava com a llogatera, sinó com a mestressa. Aleshores fou quan a cuita-corrents se retragueren moltes coses en veu alta que fins allavors s’havien comentat sols entre dents: com, per exemple, el gran pernot que havia de tenir el senyor rector difunt, i la dita del regent, que per la rectoria semblava que hi hagués passat en Boquica, i les conferències secretes del paborde major amb la majordona temps enrera, i les anades d’aquell a Barcelona a comprar paper del govern, i l’adquisició, mitjançant procuradors, d’uns censos a Roc Panís, i les hipoteques posades a les terres de Masnovell —la millor hisenda dels entorns— a canvi d’uns quants paquets d’isabelines que s’havien fet a mans de l’hereu no feia gaire...

I un cop inventariats menudament aquell bé de Déu de senyals de prosperitat, a la gent no li quedà cap dubte que la majordona trauria les ungles i es posaria a rumbejar pel poble més entonada que un paó.