Víctor Català - La infanticida

La paralítica volgué cridar, sembrar l’alarma en el barri desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit; un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s’hauria sentit de l’altra banda de porxo. Al donar-se compte de sa absoluta misèria, la barba li tremolà més, i rompé en un gran sanglot desesperat.

La fumareda cargoladissa s’aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.

De sobte ressonà un gran xerrisc, i l’àvia sentí cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa de tots costats, i una llengua de foc, tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos bramuls s’oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l’altre de la casa.

La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i l’ofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts d’alegria, regolfant per tota la casa, bufà en el braser abrandat i expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja menuda de palla cremada que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepidà amb trepidació tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent, trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.

Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara, vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip d’esglai:

—Foc!... Foc a cal Manyo!

Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de pedres, les campanades barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada; encara tornà a retrunyir-li sota d’ella el room-room! de la fogaina, una fressa i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre... fins que, de sobte, li semblà a la padrina que se li trencava la trinxa de les faldilles, que algú la desfeia d’una faixa que l’estrenyia; li semblà que el cap se li tornava buit i lleuger com un cascavell, i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta com la de la migdiada... una alenada càlida l’embolcallà i... res més.

Quan la gent arribà al poble, no quedaven de la casa més que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a punt de caure. A dins, tot era un braser.

A l’endemà, escarbotant entre la runa i cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l’escala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.

Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne. Lo que deia la gent:

—Tant de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia, en aquest món, sense cap potència!...

—Torna-hi, Peret, torna-hi, i digues-li que allò va ser una foguerada, un cop de geni, i que n’estàs arrepentit. De segur que et tornarà a rebre don Eladi, perquè té bon cor. Recorda’t que al passar-te per sobre aquella tartaneta, anant al taller, te va portar al seu mateix llit i mai va faltar-te caldo de gallina ni bona assistència. Recorda’t que tu, amb llàgrimes als ulls, li vas dir que mai més t’oblidaries de lo que havia fet per tu. Si ell, enquimerat, va dir-te una mala expressió, bé prou que vas tornar-t’hi; doncs esteu en paus, i ara et toca a tu rebaixar-te... Si jo tingués gosar, ja tot fóra arreglat.

—Maliat siga! No hi ha perill que callis!... Com si un no estés prou amoïnat! Ja vaig dir-t’ho la setmana passada: no hi vull tornar, allí, com qui demana caritat. Ell me va despatxar, i no li he de veure la cara fins que ell mateix vinga a cercar-me. Més hi ha perdut ell que jo. El taller li queda com desemparat, puix no trobarà ningú més que li vigili tan bé la feina... Ja li doldrà la feta, Déu m’ajudi!

—Sí, però ell sap on té la bossa i tu no pots viure sense treballar. Ja en traurem força de que ell tinga de plegar si nosaltres nos morim de fam! De prou bé que anàvem, ara no ens queda un clau; no som pas potentats per a passar una setmana i altra sense veure el color de cinc cèntims... Mira: tot lo que tenia arraconat, ha fugit; la Margarida no vol fer més fermança perquè diu que, encara que tornis a treballar, mai més acabarem de pagar-li lo que li devem... A les altres cases ja saps que no fien, sobretot veient amb les dipoteques que en podem respondre de la bestreta... Avui, per un voler de Déu, he pogut fer dinar, però demà, si no es gira la fortuna, haurem d’asseure les barres a taula. Si trobessis una col·locació qualsevulla, anc que no fos gaire bon jornal... D’uns dies ne vénen uns altres, però el cas és menjar.

—No em despacientis, ni m’enverinis més, Quimeta; mira que ja estic en lo punt de dalt, i un home no és pas de cuiro ni de terra d’escudelles. Com si no l’hagués buscada pertot arreu, la col·locació, Déu m’ajudi! Però tu, burxa que burxa, com si no ho sabessis, que tot està ple i que no es troba un jornal ni per a remei... Un no pot fer res que la dignitat i l’honor de la persona ho comporti. Ni per a escombriaire m’han volgut, i això que hi vaig posar al mosso d’un regidor per empenyo. No hi ha que un vulga ser home de bé, i presentar sempre la cara amb tota legalitat, i treballar de cap a cap del dia. Amigu, paciència! Si no trobes quefer, reposa, i a l’hora d’esmorzar passeja per la Rambla, i a l’hora de dinar clava’t un cop de puny als morros, i a l’hora de sopar vés-te’n al llit a fer el bot... I després no tingueu mals pensaments, ira de Déu! Cada dia veig que té més raó en Palmella; i no em digues que et fa fàstic i que és un ingrinyador i un gandul, aqueix minyó. Lo que és, més espavilat que tots nosaltres i que no es deixarà pas xuclar la sang pels burgesos, pels enemics dels pobres treballadors, de les bèsties de càrrega. Ah! Quan jo penso que hi ha gent que tenen palaus i malbaraten milions sense tòrcer l’esquena ni sobre l’enclusa, ni sobre el teler, mentres pel carrer transiten famolers a dotzenes sense tenir on jaure, com si no fossin de carn i ossos mateix que els rics!... Sí, Quimeta, sí; digues lo que vulgues, en Palmella té raó; viuen de la nostra sang. Ah, si nosaltres siguéssim homes, si féssim com ells, si ens revengéssim de tots los explotadors! Ara xalaríem, Quimeta, amb lo que nosaltres mateixos hem guanyat, i no hauríem de demanar una queixalada de pa per amor de Déu. Però un dia o altre arribarà la nostra, i llavores... fora contemplacions! Mal per mal, i que callin: que les paguin juntes! Lo que és jo, ja m’encarregaré de l’assassino del meu amo.

—Jesús, Maria i Josep! Calla, calla, Peret, que em dóna angúnia sentir-te! I quines coses fa dir la misèria, Senyor! Déu te’n guard, fill, que fossis com aquell perdulari que tant t’agrada, perquè ja t’hauria avorrert. I no segueixis els seus consells, puix ja ho veuràs, a on anirà a parar. Si no treballa, ¿saps per què és? Perquè, aconsellant a quatre caps calents que no saben lo que es pesquen, los hi fa esquitxar los quartos i pot viure esquenadret. Nosaltres no n’hem de fer cas, d’ell: ja sabem que no som pas prínceps i que ens cal guanyar-nos les queixalades; i ditxós qui pot! Perquè, fill meu, això que de vegades conteu de que no hi haurà aviat ni rics ni pobres i tots serem iguals i no es coneixerà la misèria, ja t’ho dic: jo no ho veig pas prou clar, i creu-me, deixa-ho anar, que per aquest camí no hi podreu pas córrer gaire. Aixís com hem trobat lo món, l’haurem de deixar... i lo que hem de mirar nosaltres és fer les paus amb l’amo, i que et torni a donar feina; lo que és estat és estat i no ens en recordem més. Ja veuràs com, així que et tornis a trobar amb alguna cosa a la butxaca, se te’n van aquestes cabòries, i entendràs que no hi ha millor vida que la nostra, quan es pot complir l’obligació.