Víctor Català - La infanticida

Eren passos rabents... cap a l’escala...

I... no sé... què passà... La falç vaig veure

relluir, tot de cop... aquí dedintre...

(Per son cap.)

i m’aixeco d’un bot... La nena... hi torna...

jo, li tapo la boca... mes... no calla...

i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,

corro cap a... la mola... i... mare meva!...

(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llançar un objecte.)

Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...

I encara llançà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...

(Regirant-se violentament d’una banda a l’altra, com per lliurar-se d’algú que la subjectés.)

Que no vull dir res més!... Pareu la mola,

que el dimoni la roda... per matar-me...

El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...

que va entrar... allà dins... No me’n recordo...

Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,

amb uns ulls més badats!... Com unes òlibes...

Mes el pare... res sap... Que no us escapi...

Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,

d’un cop de falç... la meva testa a terra.

(Amb viva angoixa, suplicant.)

No li digueu, per mor de Déu, al pare!...

De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...

que per ço me n’he anat de casa meva

i m’estic aquí dins... perquè no em trobi...

Que don Jaume ho va dir... el fill de l’amo...

Fins que vinga en Reiner... i anem a França...

(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.)

Lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...

que no vull... que m’esclafi... cap més... nena...

(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els darrers versos amb la mirada clavada en l’espai, com embadalida. La cortina ha començat a baixar durant el penúltim, fins a metre i mig del sòl, i a la darrera paraula cau de cop.)

18 de gener de 1898

L’havien treta al porxo, com de costum, i l’hereu se n’havia anat a la batuda, la jove a l’hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i l’altra nena, l’un a jugar a boles a l’era d’en Rostoll, al capdavall del poble, i l’altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins de la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l’escala, les gallines escarbatant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, al porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles grauades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades d’orellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet d’espart, podrit dels orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.

A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encara el sol no donava en aquella banda de porxo, encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de cara a l’horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en què la tenien esclavitzada sos membres morts i inútils, es rostia de viu en viu.

Feia cinc anys que s’havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau —la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets— i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l’animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l’embosta, que anà a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com ni així fes aires d’eixirivir-se, l’home, cremat, s’hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir, an aquell borratxó que dormia la mona al mig del camí.

Al ser-hi a tocar, s’adonà que era una dona i la sacsejà amb el peu, després l’aixecà i li desembossà la caputxa: llavors vegé els ulls espantats i la ganyota sinistra d’aquella boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta. La carregà com un fardo al carro, i tiraren cap al poble. Al carrer Major li preguntà una dona:

—Hola, Baldiri! ¿Què duem?

—Res de bo, noia: la vella de cal Manyo, que s’és ferida. L’he vista al mig del camí, l’he arreplegada i la tragino a casa seva.

—Tant de grat que us ne sabrà l’hereu!... Ja mai més servirà per a res. Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec: al manc no farien nosa.

—Ja tens raó; però què hi farem!... Vaja, adéu, noia.

—Adéu-siau, Baldiri.

I el carro tirà avall mandrosament, grinyolant de tota sa ferramenta mal enseuada.

Dels ulls esparverats de la padrina van caure dues llàgrimes com cigrons: hi sentia i hi veia, la pobra dona.

A casa seva l’hereu i la jove la reberen amb la sorpresa alarmada amb què es rep un hoste perillós que no s’espera. No que fossin males entranyes l’hereu ni la jove, però a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix és un censal, i ja eren tantes boques!...

Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca del cor amb oli de llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s’havia de morir, alabat sia Déu! Però, al manc, que se n’ anés arreglada. Del metge ningú en parlà: prou que sabien ells que allò de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei; i els metges, al capdavall, no eren més que uns papadineru!

Com no podien confessar-la, perquè no enraonava, la van extremunciar i es quedaren tranquils: ja havien fet tot lo que calia. Al vespre van recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n’anà al llit, dient a la malalta que si havia de menester alguna cosa que avisés. L’endemà la jove es quedà a casa, per veure si l’ àvia se n’anava o no. A migdia li va donar la sopa i el gotet de vi, i al vespre altra vegada. Els ulls esparverats de l’enllitada semblava que volguessin dir alguna cosa; però la jove no tenia taleia de mirar-li els ulls.

L’endemà, a l’entrar en la cambra, una bravada forta li tapà els esperits, i vegé mulladís al sòl; palpà el llit, i estava tot xop. Llavors la jove recordà que encara mai l’havia feta orinar. Una foguerada li encengué la cara, i va estar a punt de cantar-li les quaranta, a la padrina. En els ulls inquiets d’aquesta, que ho veien tot, s’aturà un llagrimó emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.

La jove, amb ses esbranzides i revolades de dona trempada i sobrera de salut, esbatanà la finestra, cridant que allà s’hi congriaria la pesta. Aleshores la padrina vegé un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d’aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors en avall, inútil ja per a tot lo de la terra, li lleuria de fer-ho; i començà a posar-li voluntat, an aquella bellesa consoladora que havia d’arribar a ésser la seva única distracció i son únic amic.

La jove va rumiar que tenir l’àvia al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i l’aixecà. Els dies bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella, la jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per a les oquetes, abeurar el garrí, anar per l’olla i apedaçar l’home i la canalla, no podia estar per la vella, li posà la nena per vigilanta. Però, al segon dia, la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta, sempre muda i mirant enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura, avorrerta, després d’haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà a arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i, quan fou a la porta, sortí al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i tornar; però de la cantonada estant vegé un aplec de canalla jugant a caps i través a la plaça, i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i corregué fins a la plaça, i després anà a jugar a costures, i després a collir margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la. D’aquell dia en avall, no es parlà més de fer compte a l’àvia. Cada matí tothom emprenia la seva via, i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ser baldat, rostint-se de viu en viu entre canyissos de figues, esteses de fesoles, enfilalls d’orellanes i panotxes de blat de moro, amb l’eterna basseta als peus i les baietes del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.