Víctor Català - Mosaic

Mosaic III - Intimitats

Edició digital: setembre de 2021

© 2021, hereus de Caterina Albert

© 2021, Blanca Llum Vidal, pel pròleg

© 2021, Agnès Prats, per l’epíleg

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Callís, Maria Bohigas

ISBN: 978-84-7329-310-5

Amb el suport del Departament de Cultura

i de la Diputació de Girona

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments .

Pròleg de Blanca Llum Vidal

Mosaic III

Endreça

secció primera: fòssils

El primer remordiment

La primera nina

Les altres nines

El primer retrat

El primer guany

Les costelles sens ossos

En Ganassa

La Pil·la

Les primeres lletres d’amor

La primera labor

La segona labor

La primera rebel·lió

El meu marit

El drama del pati

La primera costura

El primer deport

Supervivències

secció segona: facècies i coses

Mon niu

Ma cambra blanca

L’hort

Les teulades

La tramuntana

Impressió d’octubre

Passa la boira

Hores perdudes

Coratgia

L’antoix

Poblet

Les pintures rupestres

La basseta

La tartana

secció tercera: amics i parents

L’euga

La tortuga

La polla

L’Astadoro

Un destí tràgic

L’hoste nou

Les alegres comares

L’home que feia serenata als grills

La senyora Caterina de Don Joan

Els quatre evangelistes

Epíleg d’Agnès Prats

El cavall més mans ve un dia que s’encabrida per Blanca Llum Vidal

Als anys quaranta del segle xx es devia saber que Víctor Català no només tenia una gràcia finíssima per esquivar la censura, sinó que també la tenia per riure’s d’ella amb una convicció fora mida i amb una elegància magnànima —que res no té a veure amb minimitzar la crueltat totalitària, sinó amb saber mostrar les curtedats culturals del feixisme. Derrotada l’Alemanya nazi, el franquisme va fer allò tan conegut de mirar de rentar-se la imatge i de permetre la publicació de determinats llibres escrits en català. De cop s’autoritzaven algunes obres que, segons els censors, no entraven en contradicció amb els principis del règim. Si la consigna era que aquestes obres no arribessin al públic més jove per tal de restringir l’aprenentatge de la llengua escrita, l’escletxa que es va obrir al pic del franquisme va ser la de publicar obres clàssiques.

Encara que no hi hagi beneiteria més gran que la de considerar que una obra clàssica és una mena de mòmia inofensiva, innòcua, sense capacitat d’incidir en el present ni de remoure consciència, aquesta va ser la tendència i aquesta va ser la finestra a través de la qual el 1946 es va publicar Mosaic ( impressions literàries sobre temes domèstics ) a la Biblioteca Nova Renaixença dirigida per Rafael Dalmau i Ferreres, l’editor que, dos anys abans, enviava una carta a l’autora en què deia que tenia la intenció d’imprimir el Mosaic per “veure si pot ésser la primera obra que reprengui la publicació d’obres catalanes. Això ens faria molta il·lusió i jo consideraria com un símbol que vostè fos la iniciadora d’aquesta nova fase”. 1

Enviat a la Vicesecretaría de Educación Popular F.E.T. y de las J.O.N.S. de la Delegación Nacional de Propaganda el 16 d’abril de 1946 amb nom de Catarina Albert (encara que ja feia gairebé cinquanta anys que l’autora utilitzava el de Víctor Català per tal de preservar-se i, al mateix temps, d’expressar una identitat tan polièdrica com el “Diàleg prismàtic” amb què comença Jubileu ), els informes lectors van dictaminar la autorización del Mosaic perquè van considerar que no ataca al dogma, a la moral ni a las instituciones del Régimen i perquè, segons ells, es tractava d’un volum en què la autora describe en unas remembranzas de su infancia el huerto y el jardín de su casa del Ampurdán; las personas de su afecto; las cosas y los animales domésticos; sus anécdotas, y todo cuanto era de su intimidad y varios cuentos, sentimentales unos y piadosos otros. Todo con una sencilles (sic) cautivadora . 2

Efectivament, gran part dels textos inclosos en aquella edició del Mosaic eren exercicis brillants de memòria: s’ha de tenir una retentiva molt esmolada per recordar, als setanta-set anys, que quan només en tenies dos vas fer un niu de llana dins una cistella per abrigar un pollet que t’havia regalat la teva àvia i que havíeu tingut per casa com si d’un gos es tractés fins que, un cop morta la gallina, se’l va menjar la dona que venia a fer dissabte. Exercicis que parlaven de coses diverses i que s’incrustaven en una mateixa superfície —la del llibre-mosaic. Reflexions i records sobre la criatura que va ser, sobre la casa on va viure, sobre els objectes que l’envoltaven, sobre les persones properes i, sobretot, sobre la relació preciosa que tenia amb les bèsties.

No és debades que la tercera secció del llibre, intitulada “Amics i parents”, parla, excepte en dos casos, d’animals: “amb les bèsties m’hi unia una conformitat, una adaptabilitat sens violències ni ressalts, enterament fraterna; una franciscana avinença, lliure de destorb, d’impediment psíquic, que pregonava el parentiu ancestral de les espècies” (“Els quatre evangelistes”). Un amor de germà, el que sentia per les bèsties, que s’acabaria traduint en un dels centres més fondos i significatius de la seva obra: el grill que es troba la Mila després que l’Ànima l’hagi violada a l’ermita; Lenín, el gos del captaire i el títol de la nouvelle que explica que les plantes i els animalets, com els homes, també devien tenir els seus adams i eves; les baves dels caragols de Solitud que, regalimant de les boques en rituals de pubertat casolans i ferotges, són capaces d’expressar pulsions amagades i clínicament observables; la cara pràcticament animal de la marquesa d’Artigas del “Carnaval” lèsbic de 1907 ( Caires vius ); la formiga grossa i negra que se li enfilava per la cama, l’insecte decapitat, d’”El primer remordiment”; les gallines que revenia la dona a qui la tramuntana aixeca les faldilles i amb què comença Un film ( 3.000 metres ), la novel·la escrita sota l’empara dels estrafets de Velázquez i separada decididament de la bellesa de la Venus de Milo; el ruquet magre i pelut del darrer conte de Jubileu i darrer text que publica l’autora, una fera que dú un pegat de merda seca a cada anca i amb què va pel món la Mònica, la parracaire, la femella prehistòrica que, tot i els esforços titànics, no aconsegueix d’impedir que la seva filla s’esventri —així com la dalla de La infanticida amenaçava d’esventrar la Nela a través de la vigilància del pare...