Víctor Català - Mosaic

Aquell dia, corresponent a la grossa festa que se celebrava, anava tan mudada, que, de fons de fons, jo trobava en ella un no sé què de foraster que m’imposava una mica, a despit del meu natural desimbolt, gens esquerp ni vergonyós. Ben ajocadeta, com pardalet en branca gronxívola, sobre el braç protector i, d’ell estant, dominant tot lo que m’enrondava, jo no tenia més ulls que per aquell germanet que, a una passa de mi, estava tan quietó i silenciós. A través del tul, fi com una teranyina, jo li veia el rostre com una rosa vera, i els parpres closos i aquella immobilitat absoluta devia inquietar-me —jo era un belluguet i no parava mai d’enraonar—, per quant, després, com he dit, de no haver-li tret els ulls de sobre d’ençà que eixírem de casa fins al cap del carrer, no vaig poder aguantar més i enrondant amb mon braç el coll de la dida —a risc de matxucar-li el magnífic mocador de seda, enterc com un pany de bandera— i aplacant ma boqueta a la seva orella, confegí amb un refilet de veu:

—Rireta... ¿Que és mot, el nen...? —Cal dir que, dels onze mesos en avall, jo parlava amb tota claretat i sentit, articulant i enllaçant les paraules com una persona gran.

La dida, amb son aire prudent i aciençat de costum, rodà lleument el cap, denegant, i, a baixa veu també, va contestar-me, confidencialment:

—No, no, toixeta... És que dorm...

A l’embocar la plaça de la iglésia, el padrí i altres persones de la parentela se posaren a llançar, tan lluny com les mans els abastaren, grapats de confits i ametlles sobre l’ardat de criatures que allí s’havia congregat, a fi de que ens deixessin lloc per a passar; i sota aquella dolça pedregada contundent, l’ardat, empaitant-se i esgarrapant-se aferrissadament, rodolava per terra a moladons, uns infants damunt dels altres. Amb la boqueta i els ulls espaumats, jo contemplava l’espectacle mai vist, fins que l’entrada al temple va furtar-me’l i una nova atracció, encar més impressionant, el va substituir. Me refereixo a la cerimònia del bateig, de quins distints aspectes no vaig perdre detall, segons quedà palès més endavant.

Quan ja l’anònim nadó fou etiquetat amb un nom de fonts i enganxat oficialment pel de llinatge, com una anella més, a la cadena familiar, vam atravessar de nou la plaça i altra volta, entre bulla i cridòria, enfilàrem el carrer Major, encar més ple de gent que a la baixada.

Si treballs havíem tingut per entrar a la iglésia, més ne tinguérem per reintegrar-nos a la llar, puix, a molts metres a dreta i esquerra de la portalada, estava agombolat el gentiu, projectant enlaire paneres de totes formes i mides, lligades a l’extrem de perxons, i paraigües invertits, ensenyant al sol les branilles i les crosses dels mànecs. No eren altres que els fòtils improvitzats per a parar el bateig que anava a caure’ls-hi al damunt. Tan punt la comitiva traspassà el margepeu de la porta, que, a la una, s’esbatanaren tots els balcons de casa i un espès fistó de rostres congestionats o riallers coronà les baranes de ferro. A mi la dida va portar-me al de més amunt, el corresponent al dormitori de la meva àvia. Al passar davant la calaixera del mirall, vaig veure’m reflexada de cos enter en la lluna lleument verdosa, i tinc nítidament present la meva imatge. Era menuda menuda, el cap tot ros i rinxolat, els ullets clars pipillejants, la careta avespada... Duia un vestit blanc, amb la faldilleta molt folgada i un saquet d’abric blau, d’aquell blau que les dones ne diuen blau de planxar... Lo que més va plaure’m de lo que vegí al mirall fou les polaquetes de cabritilla blanca, amb cama alta de dos travessos de dit i bigotera o xanclo de xarol negre. Recordo que aquelles polaquetes ja havien estat molt del meu gust quan me les emprovaren. A més de portar-me a mi, la dida portava una cadira baixa i una polida panereta de vims, plena a curull de nous, pinyons, avellanes i no sé quantes coses més. Arrimà la cadira d’espatller a la barana del balcó, me col·locà sobre el seient i traient per entre els ferros les dues mans, alhora que m’emparava el cosset, me posava a l’abast el paneró del bateig.

A baix, la munió bagolava exasperadament, cridant: “A mi, don Lluís!” —aquest era el meu pare—, “A mi, a mi, senyora padrina!” —aquesta era una tia carnal, donzella gràcil i joveníssima—, “A mi... a mi... a mi!!!” Mentres de totes les obertures queia una pedregada furient de tota mena de cosa: joguines, diners, llamins, però, en especial, fruita seca: nous, avellanes, pinyons, que a cada dos per tres anava el servei a traure dels grans pilons que hi havia al graner, per omplir, una i altra volta, els atuells dels convidats.

Jo, entusiasmada, feia tot el que podia. De cada grapat, agafava una nou, tres pinyons, dues avellanes... i a través dels ferros, els tirava daltabaix, sens donar-me treva d’una grapada a l’altra. La dida, al veure aquest inhàbil desori espargidor, trencava sa austera impassibilitat madonal, amb un lleu somriu propici. Tot anava, per tant, com una seda, fins que muntà del carrer una veu isolada, que repetí la cantòria general, però aquesta volta adreçant-me-la directament: “A mi, nena, filla!... Tira-me’n a mi!...” Vaig parar en sec, sorpresa; e incrustant la careta entre dues tiges de la barana, vaig mirar a baix. Sota per sota del balcó hi havia una dona, guaitant enlaire i parant el davantal. Veure-la, retorce’m violentment enrera i girar els ulls en blanc, fou tot u. Havia perdut l’alè. La dida, astorada, se m’endugué, ràpida, del balcó, per a retornar-me. Segons sembla, jo de molt petita era ja extremadament sensible i tenia un horror manifest, ¿mai diríeu a què? Doncs... a les persones brunes i als senyors que duien barret de copa —aleshores encar se’n portava algun per tot dia, si bé aquella moda estava ja en els darrers glatits de la supervivència. Jo, moguda i xerrairota per demés, feia molt bones amistats amb els masovers, arrendataris i pagesos que venien a casa, perquè eren de color de terra cuita i sobretot perquè duien barretina vermella —el vermell era el meu color predilecte—, però fugia com del dimoni dels bruns i agitanats. Quan els veia de lluny, cuitava a escapolir-me de seguida, però si, de sobte, m’eixien al davant, la commoció que sofria era tan forta, que de l’espaume se’m trencava el bleix. D’aquell espaume, la gent de casa en deia “perdre l’alè”. I tan fermament el perdia que a vegades tenien treballs per a fer-me’l retornar.

Justament la dona que aquella tarda me cridà del carrer estant era la serventa d’una senyora amiga nostra, molt bona noia, ella, però negra com una caua i que a mi me causava basarda. I heus aquí com aquella pobra xicota, sens tenir-hi cap culpa, m’amargà la joia del bateig del meu germà Francesc. Car, accidentada, no recordo poc ni molt com acabà per mi ni pels altres, la festa. El meu record s’encalla com en un obstacle insuperable en la contorsió que vaig fer i en aquell remuntar-se'm que vaig sentir de les ninetes, com si volguessin donar-me el tomb banda a dins del cap.

* * *

I passaren dies; no sé quants, però pocs. Era a mitja tarda e hi havia a casa, de visita, el senyor rector de la vila. Era una bella persona, el senyor rector: molt culte, molt intel·ligent i respectable, que anys després morí de canonge o ardiaca de la catedral de Girona.

Ells, el senyor rector, la meva mare i la meva àvia, estaven en el menjador, immediat a la cuina. Jo trafiquejava, molt abstreta amb les meves facècies, en aquest darrer lloc. Duia en una mà la meva nina i en l’altra el meu gotet de metall amb ansa, ple d’aigua. De repent, el senyor rector trencà en sec la conversa i tocà el braç de la meva mare, signant amb els ulls cap a mi.

Aturada en el cantó del banc dels càntirs, jo tenia a la nina ajaguda i amb una veu clara i neta com un refilet d’aucell, li deia: “Quiatura, jo et batejo, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.” I d’un ràpid tomb de mà abocava tota l’aigua del vaset sobre la cara de la nova cristiana . No cal dir que la nina quedà, amb gran estupefacció meva, feta una desgràcia. I d’aquella faisó esdevingué la fi de la meva primera nina. Les pobretes que la substituïren tampoc van gaudir de gaire mellor sort.