Víctor Català - Mosaic

Si alguna volta un llegidor benèvol arriba a passar els ulls per aquestes ratlles, no sospiti, l’hi prego, que brodo , que dic mentidetes puerils per exornar la poquetat d’aquest íntim pueril retret. No; lo únic que aquest tindrà, ben segur, ha d’ésser la simplicitat i la sinceritat amb què he procurat traduir en lletra les impressions reals, viscudes per un infant retret i isolat enmig la munió aqueferada o indiferent que l’enrondava.

Sí; anc que sembli increïble, l’animaló disform tornava, per tercera volta!, a fer de les seves prenguent per camp d’esports la meva cama.

Molts animals, petits i grossos, intel·ligents o mers nuclis d’instint amb òrgans, són estranyament, però positivament, tossuts. Tot aquell que els haja tractat i estudiat de manera directa pot donar-ne fe, del que dic. Jo no he conegut homes entestats que guanyessin en entestament, quan s’hi posaven, per exemple, a nostre ruquet argelí Martinoi, a nostra vella tortuga Marieta, al canari —vivíssim!— que s’embrutava, a dretes, la cara , sens que renys, i fins picots, logressin desvesar-l’en, a certes gallines, quines picardies metòdiques no tenien fi ni compte...

Sempre, ja de molt petita, he estat persona de gran paciència, tolerància i miraments en tot i amb tothom, bèsties inclòs; però aquell dia, amoïnada per lo que devia fer , fos el que fos, i que les corribandes de la formiga entrebancaven, vaig acalorar-me i, trencant el meu tarannà placèvol i equànim, en un rampell de quimera, en lloc de foragitar, simplement, com abans, a l’entremesa, vaig subjectar-li el minse coll sobre la mitja amb l’ungla del polze; mes, a la idea del contacte, un griu d’esgarrifor me resseguí tota i em féu aixecar la mà més que de pressa.

En ma vida he pogut veure escorxar un conill ni esclafar amb el peu un cuc o un escarabat. No era, doncs, el meu intent causar mal major a la infractora d’un principi autoritari que jo m’hagués empescat in mente , ni tan sols un tèrbol impuls de revenja contra una reincidència atemptatòria a ma comoditat, sinó únicament esglaiar-la una mica i escarmentar-la per sa confiança abusiva, a fi que me deixés en pau. Mes els propòsits dels humans solen ésser bons i sovint noïbles els resultats que se’n deriven, com vaig poder comprovar en aquell acte, vegent, amb immensa estupefacció, en el cloterell d’un punt el cos minúscul i l’òbol abdominal de la formiga i, al tombant del fil, el caparró color d’avellana, solt, netament seccionat. La meva ungla de nacre, fina com un tall de rasor, com són totes les ungles d’infant, havia obrat automàticament de guillotina.

Amb la cama ertament estirada i amb els ulls desorbitats fits en l’inesperat espoliàrium, en un estat d’absència mental absoluta, com si m’haguessin estabornit d’un cop de pal, vaig passar no sé quant temps... Al reprendre l’ús de mes facultats, una onada calda i extremadament dolorosa m’inundà el cor.

Tothom haurà sofert, me figuro, en qualque avinentesa desgraciada, un estup d’angúnia produït per la clara consciència d’haver comès una malifeta, una acció indeguda i censurable; i el que haja sofert un estup d’aqueixos recordarà amb basarda com és d’opressora, d’insuportable, la seva punyida. Jo mai havia passat, fins aleshores, per trànsit semblant. La meva videta de pàrvul s’esmunyia apacívola i tranquil·la com una carretera assoleiada, neta de noses i entrebancs: jamai havia fet, voluntàriament, res que me dongués compte de que era mal fet —a excepció, potser, d’endur-me’n a grapats, de la capsa, les galetes Maria, única llaminadura a bastament temptadora per a fer-me arriscar a tant, sempre que la meva àvia me feia anar a cercar quelcom al rebost, però com aquesta, la meva àvia, a l’adonar-se’n reia per sota el nas, sens mot de protesta...!—; i, en quant als animalets de Nostre Senyor, me’ls estimava ultra mesura, fraternívolament, a tots, bonics i lletjos, propis i aliens... Però, malgrat això, havia matat a la formiga, a una innocent criatura elemental que cap dany m’havia fet ni havia comès altre pecat que gambardejar per la meva mitja amb la mateixa inconsciència amb què hauria pogut fer-ho sobre qualsevol d’aquells branquillons secs que hi havia per terra!

Passada la mobilitat bulliciosa i càndia d’aucell, que fou la característica dels meus primers anys, al tombant dels quatre, poc més o menys, m’havia invadit una gran timidesa, que em tornà extremadament vergonyosa i reservada. Tot, penetes i alegries, m’ho passava a soles i en silenci. I així, res vaig dir a ànima vivent de ma facècia amb la formiga i de la inquietud trasbalsadora que se’n seguí, però, de sensibilitat precoçment desperta i sotil, n’he soferts molts, de tràngols i sotracs sentimentals pareguts, de major o menor envergadura, en el decurs dels dies, d’atacs de veritable remordiment per mancaments, gairebé sempre, en el fons, purament imaginaris i gratuïts —car he tingut tirada a donar-me culpa en tot, per a descarregar-ne als altres—; però el primer fou, sens dubte, l’originat per aquell insecticidi que vaig cometre per inadvertència, però que jo atribuí —i en això estribava lo fiblador del corrosiu— a un rampell quimerós i fora de to. Durant tres dies, tres dies sencers! —sempre més ho he tingut present—, vaig dur aquell clau roent clavat al cervell i en el cor un llac de sutge que me n’entenebrí les llargues hores, car no podia pensar en altra cosa que en la pobreta formiga decapitada contra tota llei i raó.

Setembre del 1945

Gairebé tots els meus primers records clars i precisos arrenquen de l’entorn dels dos anys. Abans d’aquella època, si visions, escenes o pensaments embrionaris se reflexen en ma memòria, són fragmentats, esmicolats, sens contorns ni consistència externs; i, tal volta, ni meus són, tan sols, sinó reminiscències de coses oïdes a uns i altres. Mes, de la proximitat immediata dels dos anys, tot lo que recordo és net i retallat com aquelles petites calcomanies que la mainada del temps aimava desvelar de la sotil pel·lícula encolridora per a estampar-les, a manera de preuat ornament, en els llibres escolars. I, per a mi, els records d’aleshores se centren, especialment, en la naixença de mon germà Francesc. L’aconteixement que, a judicar per les conseqüències esdevenidores, se veu que devia impressionar-me ultra mesura, tingué lloc just just quan jo acabava de complir vint-i-quatre mesos. Del dia del bateig —celebrat amb la fastuosa prodigalitat en convidats i despeses que s’estilava entre les famílies benestants del darrer terç del segle dinovè—, me n’han restat presents uns minúsculs episodis.

Quan, entre l’enrenou, mesurat i contingut per la criança, fou organitzada, a l’entrada de casa, la comitiva, baixàrem el carrer cap a la iglésia, flancats per una doble muralla d’humanitat estàtica, coagulada al llarg de les aceres. Jo no sé, entre l’allau que seguia darrera meu, qui hi havia i qui no, tal volta ni vaig mirar-ho tan sols, concentrada com tenia tota la meva atenció en aquell germanet que mai havia vist a casa fins aleshores, però que tothom me deia que l’ havien dut de París per a fer-me’n present, el qual germanet, en aquells moments estotjat com un joiell mirífic en el vestit de batejar, portava ajagut sobre els braços estesos —a tall de presentalla en safata— la llevadora, ben captinguda de sa importància cabdal en aquell acte.

A l’esquerra de la llevadora i, per tant, als peus del nadó, anava jo, a braç de la dida. La meva dida era una dona molt guapa, alta, erecta i seriosa com una madona de pintura clàssica. Tenia la pell tibant i llustrosa com una poma, el front breu i el llavi de baix més reeixit que el de dalt, amb prominència remarcable, que li donava un cert tirat aristocràtic; com de dona de nissaga eren, segons vaig comprendre anys després, el seu ergullós i correcte apartament de la gent del seu braç, i la manca de familiaritat amb tots els que l’enrondaven.