Víctor Català - Mosaic

( En mon niu d’orenetes i en el punt dolorós d’aixecar el vol per a desemparar-lo .)

El joc de les ànimes i ses reaccions davant els esdeveniments quotidians sovint sovint és imprevist i desconcertant. Tantost petites causes hi produeixen grans efectes, tantost responen amb fredor i indiferència a les més formidables descàrregues emotives. De primer antuvi se podria sospitar que falla, en aquells casos, el factor lògica, i que tot l’entrellat funciona a l’atzar, a la bona de Déu, com enginy governat i regit per l’absurde; tan abscondides o disfressades s’hi presenten les lleis fonamentals reguladores.

Per orientar-se en les dreceres de tan estrany fenomen, requeriria llarg temps d’estudi, considerable espai i, per damunt de tot, facultats diverses que les nostres. No tractarem, doncs, de fixar en aquestes ratlles, com nota personal íntima, uns minúsculs incidents de dit ordre.

Durant la meva infantesa i la meva joventut el lloc del jardí que coneixem per “sota l’acàcia” exercia en mi gran atracció. Aquell indret, del qual ja he parlat altres vegades, ombrívol i arrecerat, solitari la major part del dia, tenia un encís fantàstic i misteriós de grota submarina, que convidava al repòs i a la meditació. Les branques de l’acàcia, aleshores altíssima, que havia plantat la meva mare quan tenia sis anys, abrigaven, gairebé del tot, al llorer centenari que li feia costat, i traspassant les parets de tanca, a migdia i llevant, desbordaven sobre el pati veïner i el carrer de darrera de casa, s’estenien, després, com un dens i aromós velàrium, sobre el sortidor, i, abans d’anar a reposar els extrems vibràtils en la cleda ornamental de fusta pintada de verd que tancava el petit clos, xuclaven i retenien entre l’atapeït fullatge, per destriar-los, a l’acte, en finíssim ruixat, els fils de crestall que engegava a l’aire, amb dolcíssim parrupeig, el llarg fibló d’aram.

Al sòl, la molsa, amb son aglutinant felpós, temperava, com una catifa, la cruesa i la grisor cadavèrica del pedreguet, i els aucells —pardals, cardines, verdums, rossinyols, bosquetes, reis, merlots, lluers, etc., etc.— s’hi congregaven a voladúries, a milers, i, sobretot quan trencaven les albes i a la baixa hora, és dir, quan se llevaven i quan anaven de retirada, hi movien un xivarri deliciosament eixordador. Era una font de temptacions i de gaudi, el nostre “sota l’acàcia”, per a tot aquell qui tingués un argent d’esperit dins del cos i molt més per a una criatura imaginativa que, al tombant de la primera infància, començava ja a gustar els nèctars de la solitud, feconda en sorpreses i emocions trasbalsadores.

No és estrany, per tant, que, tot just llevada i agençada, prengués el llonguet de l’esmorzar —generalment sens companatge, car en matèria de boca no era gens exigent— i anés a menjar-me’l sota l’acàcia, fent cruixir la grava amb mos passets menuts, al caminar amunt i avall per la placeta-caminal, duent el primer paper que em queia als dits, així que vaig començar a desxifrar la lletra d’estampa, o embastant petits projectes puerils, o, encar, jugant amb mos amics els gats. De tant en tant, un d’aquests, expulsat, com per catapulta, de dins del paller, esbotzava violentment aquella mena de segell, més fosc que l’ombra circumdant, que posava en la paret el finestró, barrat de través pel llangardaix de ferro forjat, i caient a mos peus, amb veueta manyaga com un bel d’ovella, me demanava un mos —tots els gats del barri me coneixien prou i em tenien confiança—, o bé, empaitat per un consemblant, muntava, esgarrapant a tot batre d’unglots, pel tronc de l’acàcia i anava a fondre’s en el sobredit pati veí, corresponent a ca la Mercè Ambrossa —una bona dona que a mi me causava una esma de basarda perquè, mancada sempre de salut i amb els colors trencats, solia portar sota el mocador del cap un altre mocador negre, embenant-li el front, i plena de mal humor, rondinava de tot, així de les irrupcions felines en sos dominis, com de l’aldarull que movia la mainada al carrer jugant a cuit o a bales.

Certa migdiada estava jo asseguda en un dels bancs de rajols de València que havia fet fer allí la meva mare... Oh, aquells bancs, que mereixien un poema, tan nets, tan polits i fresquívols a tot temps, que posaven una regalada nota clara en l’ombradiu, tantost l’acàcia fullava, o l’enriquien amb miroteigs i reverberacions àuries quan el sol, passant entremig de les branques despullades dels arbres, trencava sos raigs en angles i espurnalls llumínics sobre els tocoms propers, quin agraïment i quina bona memòria guardo de vosaltres!

Una migdiada, com deia, estava jo asseguda en un d’aquells bancs de rajola blanca i blava de sota l’acàcia, entretinguda amb no sé què, quan, sens mirar-ho , puix tenia els ulls fixes en lo que feia, vaig veure que una formiga grossa i negra me pujava cama amunt per sobre la mitja blanca. Se’m suspengué de seguida l’atenció, atreta per la formiga. Vaig contemplar, per uns moments, amb les celles frunzides, son gambejar estrambòtic per escalar penosament, tal com hauria pogut fer-ho un esforçat explorador per escalar els pics de l’Himalaia, els fils gruixuts i retorts de la mitja —aleshores no les portàvem pas fines com un tel de ceba, sinó revingudes, dins sa correcció, amb consistència i densitat a prova d’anys i bugades—, mes, com aquella ascensió treballosa me destorbés de lo que tenia entre mans, d’una crusca suau vaig fer caure la formiga a terra, tornant seguidament a la meva tasca. Passà un minut... Ne passaren dos... De repent i altra volta sens mirar, vaig reparar de nou la formiga bellugant sobre ma cama dreta.

“Alabat sia Déu!” Almenys, a l’estimbar-se, l’ardida alpinista no havia pres cap mal... Valia més així! Aleshores vaig fixar-me més en ella. Tenia un cap d’enormes proporcions, donat son tamany total —¿qui sap si no fóra un exemplar hidrocèfal de l’espècie?— i no era negra, no, com m’havia semblat al primer cop d’ull, sinó d’un bonic color d’avellana, lluent, com envernissat. El movia, aquell caparró disform, a dreta i esquerra seguidament, sobre el peduncle, gairebé invisible, del coll, com si examinés el terreny que trepitjava i mesurés les dificultats de l’empresa. Darrera el coll filiform, arrossegava, com el furgó les altres seccions d’un carril, un cosset com un pic de puça i un abdomen oblong i inflat, que semblava de metall polit. Trescava, la intrusa, delerosament, aferrant-se i encresterant-se en els relleixos que li eixien al pas o sumint-se en les pregoneses de qualque punt fluix del teixit, guaitant sempre arterament d’una banda a l’altra, amb sos mi- lers d’ulls invisibles —jo havia sentit dir als grans que les formigues ne tenien molts, d’ulls, i an aquella ciència m’atenia—, agitant, ensems, neguitosament, els ganxets de les antenes... Ja es trobava cap a la meitat del trast entre clivilla i genoll, quan vaig donar-me compte de que l’insecte, amb sa perfidiosa reincidència, havia tornat a fer-me perdre la lliçó. I ho dic així, perquè ara, rememorant l’escena, m’apar que lo que jo tenia als dits devia ésser un d’aquells llibres insípids e incomprensibles que, durant un curt —sortosament curtíssim!— període de ma vida de crisàlide, constituïren per a mi un declarat suplici. Allò no podia anar! La distracció era la distracció —i el passeig de la formiga m’hauria distret d’allò més, si no hagués tingut altra cosa a fer—, però el deure s’imposava. De resultes de tal imposició —per això crec que no devia tractar-se d’una tasca lliure i espontània, sinó forçada—, se repetiren, per la meva part, la crusca amiguèvola i un nou capgirell de la delinqüent. I, de seguida, la tornada al dos por dos, cuatro de l’aritmètica, als enigmàtics masculino, femenino y neutro de la gramàtica o a qualque altre problema insoluble per l’estil... portant a reressaga una corrua de punts suspensius... Aquesta vegada el compàs d’espera, amenitzat pels enconats esforços en concentrar l’atenció, fou considerablement més llarg, però s’estroncà també, de repent, quan, a l’aixecar els parpres, com demanant al cel adjutori en el compliment de ma obligació, amb sorpresa indignada vaig reparar que la formiga, en pugna heroica i baldera —tota vegada que res útil per a ella podia cercar en aquells indrets—, tornava a enfilar-se per la meva cama.