Margarida Casacuberta - Víctor Català, l'escriptora emmascarada

VÍCTOR CATALÀ,

L’ESCRIPTORA EMMASCARADA

Margarida Casacuberta

VÍCTOR CATALÀ,

L’ESCRIPTORA EMMASCARADA

L’AVENÇ

Barcelona

2020

Edició original: Barcelona, 2019

© del text, Margarida Casacuberta

© d’aquesta edició digital, L’Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra ( www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L’Avenç forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició: L’Avenç

Fotografia de la coberta: Víctor Català a mitjans del segle xx, amb la medalla de l’Acadèmia de Bones Lletres. Foto: Joan Lassús, Arxiu Històric de l’Escala.

Disseny i composició de l’edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-122307-3-4

BIC: BGL, DNF, 3JJ, 1DSEJ

Ref. AVEN116

1. Víctor Català: una obra d’art total

2. De Caterina Albert a Víctor Català

3. La poesia de la vida

4. L’inici del «cicle ombrívol»: La infanticida i altres «fantasmes dolorosos»

5. Drames rurals, una visió de la tragèdia humana

6. Solitud, novel·la modernista

7. Els caires vius del ruralisme

8. Crisi de creativitat?

9. Bocí a bocí: Un film (3000 metres)

10. Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir

11. Una peça de mal encaixar

12. Les últimes peces del mosaic

Post scriptum

Nota de l’autora

Edicions de les obres de Víctor Català

Bibliografia citada

A la nostra literatura hi ha uns personatges clau que fan giravoltar al seu entorn les passions més allunyades i més aparentment inconnexes. En podríem citar uns quants: Verdaguer, Ors, Víctor Català, i tractar d’aclarir-los és aclarir-los no sols a ells sinó a tots nosaltres com a col·lectivitat.

Maria Aurèlia Capmany (1973)

Un dia de l’any 1965, Baltasar Porcel, un jove escriptor i ja reconegut periodista literari, arribava a l’Escala disposat a fer la que havia de ser una de les darreres entrevistes a Caterina Albert, que vivia des de feia temps reclosa a la casa familiar. Tot i el capteniment afable de l’escriptora, el text que finalment en va resultar és una antientrevista, la constatació d’un fracàs per part d’aquell jove mallorquí que s’apropava a l’autora de Solitud carregat d’hipòtesis i de preguntes i disposat a desvelar els secrets de Víctor Català, i en sortia, permeteu-me l’expressió, amb un pam de nas.

Com sol ocórrer en aquests casos, més que un exercici de memòria, el que es produeix és una representació, per part de la persona entrevistada, de la màscara que s’ha construït durant els anys. La feina de l’entrevistador, per tant, consisteix a treure les màscares i aconseguir mostrar el que hi ha al darrere. Amb prop de noranta-sis anys i més de seixanta de portar-la posada, és evident que s’havia produït el que l’escriptor i caricaturista anglès Max Beerbohm explica a la narració L’hipòcrita santificat i que la intel·lectualitat noucentista, sense aconseguir-ho, havia intentat d’aplicar a la Catalunya de començament del segle xx: que la màscara acabi emmotllant la realitat i, per tant, convertint-se en realitat.

Víctor Català, doncs, esperava el jove escriptor mallorquí en un escenari perfectament dissenyat per fer el paper de Caterina Albert:

La casa de Víctor Català és extensa, una mica inhòspita. El vestíbul és una sala d’emblanquinat vell, amb trossos descloscats, amb uns quants seients de tisora, de tela apagada. Hi deambula una minyona respectuosa. Una escala mena a dalt. A l’esquerra deixem dues habitacions amb llibreries de vidriera, taules com de bufet, quadres amb retrats ovalats: tot és descolorit i vagament polsós, com si ningú mai no hi habités. M’expliquen que, d’ençà de la mort de la seva mare, fa no sé quants lustres, l’escriptora no ha volgut que es reformés ni s’arreglés res. A la dreta, una altra cambra, amb la finestra oberta, per on entra la llum lívida de la tarda cendrosa. Aquesta cambra és regular, també emblanquinada, amb un gran llit al fons. Per les parets, fotografies modestament emmarcades que representen unes mig tenebroses coves marines i la novel·lista amb visites il·lustres; un diploma laudatori; un grapat més de petites fotografies, on hi ha un nen molt repetit o molts de nens; diverses imatges religioses; una sèrie de làmines de dibuix idealista i colors llepats, representant famosos i literaris amants: Otel·lo i Desdèmona, Romeu i Julieta... Els altres mobles, una taula i cadires, són simples. Per la finestra es veuen unes teulades i alguns metres de cel. Sota la finestra, regalims d’aigua d’un groc de tonalitats corruptes.

El llit és immens, de capçalera de color de noguera i treballada. El cobertor, immaculadament blanc, net, de coloració primfilada, sense ni una arruga. El llit domina la cambra: n’és el tot. Les altres coses, petites i sense cap relleu, s’esborren davant aquest llit impol·lut i ample. Dins ell, recolzada, Víctor Català observa com entro. Hom diria que Víctor Català ha estat una actriu de caràcter ferm, d’un control absolut de l’expressió pròpia i amb el coneixement i l’instint de conduir l’interès de l’auditori. Víctor Català em rep cordialment. La conversa és animada, a vegades divertida. Jo, que havia començat intentant de portar-la, vaig perdent peu i em veig conduït, pels camins que ella vol, amb una subtilesa d’aparença ingènua i voluntat inflexible. (Porcel, 2003: 18-19)

En sortir del dormitori immaculat on, els darrers anys, Víctor Català acostumava a rebre periodistes, editors, escriptors i admiradors, Porcel és conscient que l’escriptora li ha repetit fil per randa tots els tòpics constitutius de la màscara de la perfecta modèstia i humilitat, de l’«escolà d’amén» i de la senyora de sa casa aficionada a l’escriptura i, ai las!, autodidacta, i que no li ha respost res de rellevant a les preguntes que pacientment li ha anat desgranant amb la intenció de trobar el pinyol que cercava: «No sé pas què hi troben, en mi. Soc una pobra dona al llit», «No soc més que una aficionada, jo», «Soc una persona ben simple jo. Anava sortint tal com sortia, i llestos», «Jo anava fent. Sortia així. No preparava res. Soc com un gosset, com un ocell: feia, escrivia», «Soc completament liberal: cadascú, jo la primera, té dret a pensar i a dir el que cregui», «Jesús! No sé pas què hi veuen, en mi. Soc un pobre aficionat: res més», «Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m’ha sortit així» (Porcel, 2003: 20- 23).

D’aquesta manera, quan Porcel li pregunta si li agraden els animals per tal de fer-la parlar sobre el paper simbòlic que adquireixen en el conjunt d’una obra narrativa que explora la cara obscura de la condició humana, ella contesta que «Tinc una tórtora i una gata que es diu Xiquilina»; i quan, amb motiu de la recent publicació de les Memòries literàries de Narcís Oller (1962), li pregunta quina impressió li havia fet el llibre «amb aquelles cartes una mica patètiques adreçades a vostè», un text que l’autor de La febre d’or havia escrit en forma de confessió a Víctor Català durant els mateixos anys en què es produïa, per mor de la política cultural del Noucentisme, un dels «silencis» més rellevants de l’escriptora, la resposta és desesperadorament evasiva: «Ai, pobre senyor Oller! Un gran escriptor! No li han fet la justícia que li pertany.» (Porcel, 2003: 21 i 23-24) Només quan l’entrevistador s’interessa per l’existència d’obra inèdita de Víctor Català, l’escriptora respon sense evasives: