Víctor Català - La infanticida

Tot arrupit, encengué un misto, però, com tremolava, va apagar-se-li; n’encengué un altre, i lo mateix; per fi, amb el tercer aconseguí calar foc a la cua del cordó. Durant un moment, tingué coratge per a mirar com s’encenia; però després, inconscientment, perduda la raó, s’aixecà i es posà a córrer com un endimoniat, sense reparar si algú el podia veure. Quan va ser un tros lluny se parà en sec i s’arrimà a una porteta, creient que li venia un treball; els polsos li martellejaven furiosament i les cames se li torcien. Vacil·là un moment, i després, a pesar seu, pres d’una por horrible, mirà cap amunt. Aleshores passà quelcom tan espantós, que en Peret sentí una sensació horripilant, com si una eina de mil caires li separés, alhora, la carn de tots los ossos de son cos.

Allà, en lo portal de casa don Eladi, hi havia aturada una dona, la Quimeta, tranquil·la, riallera, despedint-se d’algú que no es veia. Fou cosa de no res.

Esclatà una detonació eixordadora que atronà l’espai, seguida de remors de terratrèmol i petament de vidres: un núvol negre ho tapà tot, i caigué sobre l’empedrat sosmogut una pluja d’estelles, calçobre, ferros retorcits i... engrunes del cos de la Quimeta.

Al baixar de les cases los veïns, esparverats, empassegaren amb un home estenallat sobre l’acera: era en Peret, lo dinamiter.

Els Perons i els Xuriguers tenien els camps que es tocaven, i d’aquest veïnatge havia vingut, molts anys enrera, la renyina de les dues famílies. Per a esbrinar qui tenia major dret sobre el camí que enmig dels dos camps passava, els rebesavis tingueren fortes disputes, van anar per justícia, van gastar tots els llurs possibles pledejant, per a venir a quedar a fi de comptes amb el camí en comú com l’havien tingut sempre, i a més també, en comú, un rancor africà, feréstec, que amb la vida s’anà trametent de generació en generació, sense que els anys ni les venjances poguessin aplacar-lo. Aquells Capulets i Montescs de barretina i calces de vellut no van arribar pas a fer vessar la sang aliena per mor de llurs diferències, però més d’un cop van espurnar-les amb la pròpia.

Les coses anaven així. Un dia qualsevol es trobaven, per exemple, els melons de can Xuriguer trinxats i fets pastetes sobre mateix del camp: l’amo dels melons, bo i bramant de quimera de dents endintre, cloïa el bec sense deixar escapar un sol mot comprometedor, mes un altre dia certa ventada misteriosa tirava les garbes del veí dins del rec, que se les enduia aigua avall pressurosament. Aleshores el propietari de les garbes es contemplava la collita perduda, contentant-se amb mig riure fellonament, però també en silenci... Mes, temps corrent, una perdigonada engegada de Déu sabia on, arreplegava distret un Xuriguer i li deixava les anques trepades com un cuiro de garbell, i més tard la pedrada d’un foner invisible buidava un ull a la petita de can Peró mentre s’estava engegant tranquil·lament els porcells.

Tothom endevinava de seguida d’on havien eixit tret i pedrada, però cada u s’ho guardava per ell, discorrent amb fraternal filosofia que no es feien pas de sa pell les tiretes i que lo lògic era deixar que qui tot sol s’embrancava, tot sol s’escatís.

I d’aquest aire era com anava perllongant-se per anys i panys aquella rancúnia bestial, que Déu sap com i quan hauria tingut fi si d’improvís no s’hi hagués barrejat l’arranjador de sempre.

Això s’escaigué quan les dues cases, vingudes a menys de resultes dels plets, no conservaven de llurs antics béns de menestralets altra cosa que aquells respectius camps de disputes, eternalment separats pel fatídic camí que corria enmig d’ells. I com que no tenien res més, en aquells camps s’havien de passar Perons i Xuriguers la vida, gratant-hi de sol a sol per a fer-los llevar el seu pa de cada dia; per lo que, veient-se els uns als altres sense parar, i espiant, espiant, l’hereu Peró reparà, sense voler, que la pubilla del veí —la Xuriguera, com li deia desdenyosament—, a més d’ésser una daina per al treball, xiulava millor que les merles quan xiulava per a fer malícia an ell, i la pubilla, al seu torn, es confessà a si mateixa que si en Peró no hagués estat qui era ni hagués posat aquella cara tan mofeta quan se la mirava an ella, hauria estat un galant minyó capaç de fer fer un pensamentot a qualsevol noia.

I del punt avall en què tal cosa es confessà la pubilla, ben creguda de que ho feia per enrabiar l’hereu, se passava les hores refilant alegrement, amb una alegria encomanadissa d’ocell a trenc de primavera; i ell, l’hereu, escoltant-se-la, reia tot sol, amb una rialleta que se li escapava d’ella mateixa i que el xicot hauria jurat que era una mofa endimoniada; i les ullades salvatgines que per tant temps s’havien creuat d’una banda a l’altra de camí, després anaven i venien encara més sovint, però totes recatades com si es donessin vergonya de no mantenir prou viva la malícia tradicional.

En aquestes, l’hereuet entrà en quinta i li tocà mal número. Una veïna sedassera s’apressà a innovar-ho als Xuriguers.

—¿No ho sabeu pas? El d’en Peró ha tret negre!

Els pares Xuriguers van tenir grossa alegria; mes la pubilla trasmudà el color com si anés a caure en basca. I aquell dia, treballant en el camp tota soleta, no es recordà de xiular gens, contentant-se d’aixafar els terrossos amb tal braó que ni que fossin mals esperits que li eixissin de la terra. Després, arribada l’hora de berenar, en lloc de seure en l’altre cap de camp, com feia sempre, s’assegué distretament ran del camí i al cim mateix del marge. En Peró, que s’estava tot just de l’altra banda, quedà estranyat, guaitant-se-la; van creuar una mirada, van enrojolar tots dos vivament i, baixant el cap de pressa, van posarse a menjar cadascú del seu recapte.

D’aquella hora ençà, tantes voltes com se trobaren els dos minyons solets en sa peça respectiva, passà lo mateix: s’asseien prop del marge, es donaven cop d’ull, quedaven vermells com cireres i es posaven a berenar calladament.

Així passaren dies i mesades. El tifus enllitegà la pubilla i poc després el Govern cridà l’hereu. Ell marxà, passant més de tres anys fora de la seva terra. Ella va curar-se després d’encomanar la malaltia al seu pare, que d’aquella morí.

Quan el noi Peró tornà de soldat, va saber que la pubilla era casada i emmainadada. Com mancava un home en la casa, la mare no havia deixat en pau la filla fins que n’hi dugué un. Aleshores el noi Peró descobrí que el seu poble era molt lleig, i, si no hagués estat pel dir de la gent, se n’hauria entornat a servir el rei.

La primera vegada, després de l’absència, que els dos veïns van trobar-se en el camp, ni es gosaven mirar, com si una barrera més grossa que l’antiga s’hagués adreçat enmig d’ells. Amb tot, després de vacil·lar, l’instint pogué més que la vergonya i es contemplaren com espantats, amb una estranyesa tota desolada. I ella trobà que ell s’havia tornat esprimatxat i groc i que la seva cara tenia un aire foraster, i ell notà que ella anava esparracada i descalça i que la grossesa la desfigurava tota. Mes, com tres anys enrera, després de guaitar-se, també van enrojolar i també van abaixar el cap confosos.

L’àvia Perona, veient que es feia vella, cercà una jove. L’hereu no tenia casera, però calia una altra dona a la casa, i va portar-hi la que agradava a la mare.

I passaren més anys, molts anys...

Al poble ja no es parlava de les renyines de Perons i Xuriguers: havien passat a contes de velles. Tan sols qualque volta la Bòrnia de can Peró, recordant altres temps, solia dir amb despit: