Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Es dona, per tant, prioritat a lo pragmàtic, a lo material, a lo que va des del cel fins a la terra així com les pedregades i la bona pluja ho fan en la vida dels llauradors, els quals, si bé miren cap al cel per a demanar una bona collita (quan es dirigeixen als Sants Abdó i Senent o, per exemple, a Santa Bàrbara), per a que… prospere, és a dir, per a que no reste afectada pels efectes meteorològics que la puguen fer malbé, especialment, per la pedra. ¿No és, si de cas, una visió més centrada que va des de lo superior i lo espiritual i abstracte fins a lo material i que aportarà vida a la terra i, de pas, a les persones, en lloc d’una que es centra en l’espiritualitat i en el misticisme? Açò ens parlaria, clarament, d’una festa d’origen matriarcalista i precristiana, tot i que, posteriorment, estigués vinculada al cristianisme que es centràs en lo masculí i en les normes, pe

Així, tornant als sants Abdó i Senent, quan Joan Baptista Anyés parla de danses, balls i altres manifestacions de folklore relacionades amb el món agrícola del Regne de València, reflecteix que aquesta realitat estava oberta a lo que sorgia de la base de la societat valenciana del moment, i que, per les paraules que escriu, molts llauradors no compartien molts punts comuns de la visió de la jerarquia eclesial valenciana: “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i balls fer grans danses, en les qual mai no fou servit Déu, ni menys els sants” (capítol cinqué). A més, Joan Baptista Anyés també escriu, en el capítol desé, concretament un poc abans de l’oració que inclou en el llibre, unes paraules que enllacen amb aquestes que hem plasmat adés: “Suplique, doncs, cascun devot als seus sants Abdó i Senén, que els guarde la vida de mals i els camps de cuca i temporals de pedra; mes, primer i principal, que els guarde l’ànima dels mal i tempestats de pecats i vicis. I açò demanaran, no amb festes de trompes i tabals, mes corregint les seues males obres, millorant en virtut les vides amb almoines, oracions i sants sacrificis”. A més, afegirem que els balls són una manifestació cultural de moviment, justament lo contrari de lo que tracta de promoure l’esmentat capellà valencià.

Tancarem aquest punt, dient que no resultarà, doncs, gens estrany, que, fins i tot, aquestes celebracions agrícoles d’origen pagà i clarament relacionades amb lo matriarcal i amb lo sexual i femení, fossen motiu de censura i de transformació per part de l’Església, no sols al llarg del feudalisme, sinó, més encara, després de la Contrareforma catòlica que tingué lloc en el segle XVI, amb una Església que (sobretot, des de dalt), junt amb la monarquia dels Àustries hispànics, tractaria d’anul·lar la presència dels Sants de la Pedra, “hereus”, en la tradició popular, de les deesses Demèter i Persèfone, com ja veurem en un altre apartat de l’estudi.

De fet, com escriu José V. Boscá Codina, es prioritzava “Descender desde ‘lo alto’ hasta ‘lo bajo’. Servir al cuerpo. Evitarle la enfermedad y, por tanto, su correlato fatal, la muerte. Satisfacer sus necesidades alimenticias y ayudarle a conservar lo que es suyo. Mantener el entendimiento entre los conyuges o solucionar problemas de índole sexual o amoroso. Para todo ello puede recurrirse a las fuerzas del ‘más allá’ (…), signo manifiesto del grado de autonomía, de la vitalidad que en este momento y contexto históricos demuestra la cultura popular” (p. 72). No és refusable que, en eixe “més enllà”, cabés, per exemple, la mitologia que persistia en la base cultural del camperolat i de les zones rurals i, per tant, que es tractàs d’introduir els sants cristians, acompanyats de campanyes d’adoctrinament impulsat des de les ciutats, no sempre seguides per molts capellans dels pobles. En eixe sentit, direm que, a hores d’ara, per exemple, en Banyoles (si partim de l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor dels sants Abdon i Senén”, de Martirià Brugada i Clotas, capellà), encara es celebra la benedicció de pans i a més, llegim que, “Antigament, (...) Les famílies portaven diversos pans –les coques- confeccionats amb farina de la darrera collita i ornaments amb ametlles, nous, avellanes... A l’entrada de l’església, els músics saludaven l’arribada de les coques amb tonades festives, les anomenades lilaines, ja que veien assegurat el seu pagament. L’ofici, amb l’assistència del rector i amb predicador per a l’ocasió, era assistit pels capellans de la Parròquia i pels seminaristes, amb bon nombre originaris del Terme 169. A l’ofertori els pabeneïters recollien les coques i en tallaven unes quantes que, després de ser beneïdes, es repartien immediatament entre els devots. Es passava a venerar les relíquies dels sants i no hi mancava el cant dels goigs en honor seu” (pp. 93-94).

Açò feia possible que, com llegim en el document “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)”, de Carme Ferragud, “Des del món tardoantic i molt particularment en temps medievals, la societat exigia la presència de grans homes i dones intermediaris amb Déu (...). Si bé és cert que solament Déu és sant i tota la resta és humà, alguns tocats per l’esperit podien accedir a la santedat. La societat necessitava aquests herois, personatges exemplars, pròxims i llunyans” a imitar. A més, en eixa línia, “l’església catòlica tolerà des dels seus inicis (ss. III-VII), no sense durs debats la difusió del culte a les relíquies dels cossos dels sants” (p. 56), tema que em comentà Pere Riutort que era fonamental per a comprendre bona part de la visió del món que hi havia en aquesta societat bàsicament matriarcalista, religiosa i molt vinculada a la terra i a lo agrícola. Sobre aquesta, llegim que “De fet, tots els altars consagrats n’havien de tenir una. (...) Aquestes relíquies eren utilitzades habitualment en les festivitats i processons de la ciutat en honor al sant.” (p. 56).

En eixe sentit, com inclou Carmel Ferragud, “Cada ciutat medieval tenia el seu sant penitent, el seu sanador miraculós, el seu protector i intercessor. Tots cercaven l’ajuda en temps de complicacions, de fam o malaltia, amb la necessitat d’expiar els pecats i administrar ajuda als desvalguts per acontentar Déu. Els sants jugaven un paper determinant en totes aquestes convulsions i una novetat com aquella arribava com vinguda del cel” (p. 60). Tot i que aquestes paraules s’apliquen a Angelina Bertran (del segle XV), també s’ajusten als sants Abdó i Senent i ens permet pensar que seria u dels motius pels quals se’ls faria festa en més d’una població. A més, “El sant fou instrument d’una particular pedagogia i un fort cohesionador d’un grup” (pp. 56-57).

Veiem, doncs, que la religiositat no sols anava unida a les almoines, a les oracions i als sacrificis sinó que, també, tenia a veure amb les relacions entre el clericat i el camperolat, amb el clima, amb les danses i amb la música de signe agrari, amb lo sexual, etc.

En aquest estira i amolla entre la base agrària i del poble i l’idealisme, el misticisme i el desig d’orde (mitjançant l’adoctrinament i la imposició de principis morals que es consideren correctes), relacionat amb lo urbà i emparat pels predicadors (com ara, la del dominic Vicent Ferrer (1350-1419), qui participà de manera influent en el Compromís de Casp (1412), qui fou, posteriorment, santificat) i per religiosos pròxims al poder polític en el segle del Renaixement (per exemple, Joan Baptista Anyés, encara que la seua línia fos molt semblant a la del dominic valencià), podem dir que ha perviscut fins als nostres temps, en bona mida, perquè el poble, que s’expressava majoritàriament en valencià i que mantenia les arrels culturals matriarcalistes, mai no abraçà ni l’ideal renaixentista de lo políticament correcte, ni el culte a la imatge i a les aparences externes (propis del barroc), ni el racionalisme elitista i reduccionista del segle de la Il·lustració (moviment, sobretot, del segle XVIII), racionalisme que menyspreava la cultura agrària i que tractaria d’imposar lo patriarcal i l’ordenament dirigit des d’un pare-Estat que promou la llei civil i el rebuig de la cultura popular del camperolat i de la gran majoria de la població, encara rural i, en el cas de Catalunya, del Regne de València, de les Illes Balears, de tradició matriarcalista.