Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

‘Apenas ellos –Adán y Eva- se separaron de la obediencia de Dios, se convirtieron en tierra y cenizas; y de un golpe perdieron la vida feliz, la belleza, y el honor de la virginidad... se hicieron siervos despojados de la vestidura real... sometidos a la muerte y a cualquier otra forma de maldición e imperfección; después, el matrimonio tuvo que hacer su apariencia... ¿Ves dónde tiene su origen el matrimonio?... pues donde hay muerte también hay cópula sexual; y donde no hay muerte tampoco hay cópula sexual’.

Començaria, per tant, en el segle III, quan, segons la tradició, visqueren els sants Abdó i Senent. En eixe sentit, no crec que la substitució de la deessa Demèter pels dos sants fos casual, a partir del segle IV, sobretot, si, com molt bé escriu el periodista Carlos Mesa, en l’entrada “La iglesia de los misterios” ( https://www.carlosmesa.com/sant-just-i-pastor), del blog “carlosmesa.com”, en què parla sobre els sants Just i Pastor 163i l’església de Barcelona dedicada a tots dos, pensem que “Los mártires serían los cimientos de la Iglesia triunfante, un consuelo para los vivos y un monumento en honor a los muertos”, i que, aquestes paraules es poden aplicar als Sants de la Pedra, i més, tenint en compte que són sants associats a la noblesa (el cristià deu ser noble en la seua manera de ser), a la valentia (defendre els principis morals cristians en la seua vida) i fer-los servir diàriament així com Abdó i Senent ho feren davant de la posició de Roma (assertivitat).

Eixe ajust al cristianisme, com poguí intuir a partir de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén”, de Joaquín Yarza Luaces, podria anar acompanyat, com escriu l’autor, d’una fase, més o menys, així, en part: “Si tot es tradueix al llenguatge del moment, un emperador romà o el mateix Alexandre Magne es convertien en senyors i guerrers medievals, perquè s’aproximaven més a la mentalitat de llavors. Així mateix, quan es tractava d’una alta dignitat de qualsevol religió diferent del cristianisme, es procedia d’idèntica manera. Moltes vegades podia ser impossible saber exactament com vestia el sacerdot d’una creença desconeguda, però sempre se sabia com s’abilava [= s’abillava] un bisbe” (p. 29).

“I no es tracta solament de l’art, sinó que es percep igualment en la literatura, potser per motius semblants, encara que no idèntics” (p. 29), com molt bé podem veure en la introducció que fa Joan Baptista Anyés, a la vida dels Sants de la Pedra, quan parla de la classe d’estat polític on vivien els personatges llegendaris.

A més, la festa agrícola (que canviaria de festa no cristiana a festa adaptada pel cristianisme, com a mínim, en el segle IV, i, a més, ara, en dues figures masculines) esdevindria a finals de juliol, després de la collita, lo que mostraria per què encara perduren celebracions puntuals, per exemple, el Ball dels Totxets (en Camporrells, poble de la comarca aragonesa de la Llitera); el ball parlat en Almoster (vila de la comarca del Baix Camp, Catalunya), el Ball de l’Oferta (en Arles i en Inca, és a dir, en Catalunya Nord i en les Illes Balears) i, a més, la dansada de Genovés (en la comarca valenciana de la Costera) i que, a més, aquestes quatre manifestacions festives tinguen lloc el mateix dia dels sants i no en un altre moment de l’any, detall que li atorga el seu caràcter d’acte dedicat, a propòsit, als dos sants, a la festivitat. I tot, quan l’estiu arriba al seu màxim (en juliol) i poc abans de començar a suavitzar-se. Sobre aquestes danses i aquests balls, parlarem més avant.

Totes aquestes línies sobre Demèter i Persèfone i els Sants de la Pedra, unides a les modificacions de la festa arran del triomf del cristianisme, quan passa a ser admés com a religió i, sobretot, des de que s’adopta com a religió oficial de l’Imperi Romà i en tomba les altres, ens porta a una pregunta que sembla amb una resposta evident: ¿serien Abdó i Senent, germans i, així, en principi, sense possibilitat de còpula, si els consideràssem substituts de Demèter i de Persèfone i, a més, com a diòscurs, els reemplaçants medievals i cristians de dues dones que haurien fet el mal mitjançant una relació sexual entre dues persones del mateix sexe (i, a més, dones), i, com a germans sense pecat, constituirien dos exemples per als no cristians (com també per als cristians), de persones netes de pecat, bondadoses, nobles (per tant, models a imitar), de bé i, així mateix, defensores del cristianisme, a diferència d’una Demèter unida a una Persèfone i, ambdues, paganes? M’incline per pensar que sí i, més encara, des de que, el 24 de juny del 2019, vaig llegir les línies següents en el primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, i publicat per la Diputació de Castelló, en el 2015, un home que, quan el coneguí, en la segona setmana de juny del 2019, tenia setanta-huit anys i molta espenta, a més de ser un defensor de la religiositat popular i obert: “Sabemos que la primitiva iglesia parroquial de Benlloch –probablemente a partir de 1360--, figuran como patronos los santos de la piedra Abdón y Senén, de origen persa, de noble alcurnia 164y mártires en tiempos de Decio (250 d.C.) y que sustituyen en este caso a los dioses paganos protectores de las cosechas” (p. 281). Aquesta obra sobre Benlloc (població valenciana de la Plana Alta) és la primera que trobí en què s’exposa que els Sants de la Pedra substituïren divinitats anteriors i d’origen pagà, tot i que l’autor és creient. I encara ho podríem reforçar, com ara, amb la idea, l’entrada de l’apartat relatiu a la fragància com a justificació per a la seua santedat i, així, per a la lloança a les virtuts d’aquests sants (vinculats, a lo masculí en lo catòlic, però no en lo simbòlic), incloure lo de “fer olor a santedat”, com, no sols es desprén de l’article “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” (https://www.academia.edu/14067260/Religiositat_i_medicina_a_la_València_baixmedieVal_la_troballa_del_cos_incorrupte_d_Angelina_Bertran_1447_), de Carmel Ferragud, publicat en la web “Academia”, sinó, igualment, de l’obra del segle XVIII “Vida portentosa, y sagrada novena de los Santos martyres, S. Abdón, y Senén”, del P. Fr. Sebastián Saez. Així, mentres Carmel Ferragud plasma que “Els escollits de Déu havien de compartir la seva dimensió aromàtica (..), i aquest fet ja era molt clar a l’alta Edat Mitjana” (p. 55), i que “Són nombrosos els cassos de sants que després de ser exhumats es deia que expel·lien una olor característica, sempre agradable, com de flors, segons els testimonis, i molt particularment aquelles que es creia havien mort amb els estigmes de la passió de Jesucrist” (p. 54), en l’obra de Calasparra (de 1765), llegim que l’abat Arnulf (del Monestir d’Arles) va a parlar amb el papa que li atorgarà el permís per a emportar-se les relíquies i, abans de l’autorització, “Quando el Santíssimo Padre tuvo por conveniente, se levantò, y encaminandose àzia [= hacia] el lugar, que el Abad les havia señalado; en llegando al sitio, mandò cabar la tierra, de la que, assi que principiò à estar abierta, se sintiò una tan aromatica fragancia, que en la suavidad, con que recreaba su ambiente, indicaba muy bien el celestial deposito, que estaba alli guardado” (p. 43-44). Tancarem aquest punt dient que, segons Joaquín Yarza Luaces, autor de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” documentalment l’existència d’un culte a Abdó i Senén a Arles, almenys d’ençà del 994” (p. 37).

Tornant a l’estudi de Mª Helena Sánchez Ortega, “Pecadoras en verano, arrepentidas en invierno”, sobre la sexualitat femenina, per a entendre aquesta relegació gradual de lo femení a lo masculí, arran de la declaració del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà (s. IV) i durant els segles posteriors (tot i que, a nivell popular, tardaria més temps, en parlar sobre el matriarcalisme, com ara, en la nostra cultura, com hem pogut deduir durant la recerca 165), veiem que de “(...) Las razones para una visión negativa de la condición femenina residen, por tanto, en la interpretación bíblica que responsabiliza a la mujer de la venida del mal a este mundo a través de la tentación de Eva y de la identificación entre este ‘pecado original’ y el sexo. San Agustín (354-430) y san Jerónimo (347-420) por su parte, habían establecido ya una estrecha relación entre el pecado, el sexo y la muerte como punto de partida de la llegada del mal a este mundo, que va a inundar de una visión pesimista a las relaciones entre los sexos durante toda la Antigüedad. Una imagen a la que tampoco escapa la Edad Media a través de sus pensadores principales, Agustín de Hipona [= San Agustín] y Tomás de Aquino [1225-1274]”. (pp.73-74)