Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Així, José V. Boscá, tractant, bàsicament, sobre els segles XIV i XV, comenta que “dentro de los muros de las ciudades se amontonan las actuaciones, las palabras y los discursos de signo bien distinto. Las clases dominantes urbanas desarrollan estrategias de poder en las que el adoctrinamiento de las masas ocupa un lugar destacado, y en ese particular interés por las actitudes y los comportamientos cotidianos, o más allá, por las ideas, por lo real y lo imaginario de todos y cada uno de aquellos a quienes se pretende gobernar, contarán con la inestimable ayuda de los que pueden ser llamados ‘especialistas de la palabra’. En efecto, franciscanos y dominicos protagonizan la participación eclesiástica en esta política de domesticación promovida por las autoridades urbanas (…), fundamentalmente, en dos líneas de actuación: la predicación y las representaciones moralizantes” (pp. 73-74).

Tot i això, com llegim més avant, “pese al extremismo de tales actuaciones y propuestas, estamos lejos aún de la aniquilación de esa cultura agraria que fue patrimonio de las clases subalternas, cuando menos, a lo largo de toda la Edad Media”, com molt bé es manifesta en l’obra de Joan Baptista Anyés, publicada en 1542, en què es reflecteix la presència del matriarcalisme a nivell rural i agrari. A més, podríem afegir, a partir de l’article “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” , de Carmel Ferragud, que aquest fet de deslligar-se de lo normatiu i de lo taxatiu, no sols es manifestaria en els balls, en les danses, en la música i en actes festius, sinó que, també el trobem, en eixos segles (XIV-XVI), en la indumentària. Així, en aquest document sobre religiositat i medicina en el segle XV, hi ha que “Així eren les valencianes d’aquell temps, tan donades a ornaments, que enfadaven als irats predicadors (...). Un detall més dels costums de l’època que, si bé en el moment de la troballa 170no estranyava ni molestava ningú, tret d’alguns clergues, canviaria posteriorment en els segles següents”, sobretot, arran de la filosofia que eixiria del Concili de Trento (mitjan segle XVI). Es manté, doncs, un contacte amb la Terra Mare (vinculat al matriarcalisme de la cultura catalana i de tot l’àmbit lingüístic).

Per a tancar aquest apartat dedicat a la substitució de la deessa Demèter pels sants Abdó i Senent i, també, per l’evolució de la dona des de l’adopció del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà fins al Barroc, farem esment d’uns apartats de l’article “La Diosa y el Arquetipo Matriarcal-Femenino” ( https://produccioncientificaluz.org/index.php/utopia/article/view/2479/2479), d’Andrés Ortiz-Osés, publicat en la revista “Utopía y Praxis Latinoamericana”, que he trobat relacionat amb els Sants de la Pedra: “al preconizar la complicación de los contrarios –madre y padre, masculino y femenino y ánima- no solo estamos pensando en una interesante cosmovisión mística o en una positiva controversión psicológica, sino que también estamos aludiendo al principio democrático de la reunión asamblearia de los opuestos como vía mediadora de civilidad compartida: pues en la democracia se realiza la alternancia de las fuerzas opuestas y la conjunción de los contrarios complementarios” (p. 110). Això va en la línia de l’alternança de Demèter i Persèfone, de la seua activitat conjunta i, també, de la unió (com a germans i en les fonts consultades) dels Sants de la Pedra.

A més, resulta interessant una part de l’article quan passa a incloure l’aigua, un element meteorològic tan present en els goigs i en els altres escrits relacionats amb els Sants de la Pedra, malgrat que Andrés Ortiz-Osés ho faça sobre la figura de la deessa. Així, diu que “la mentalidad matriarcal integra holísticamente las realidades en un continuum implicador: por ello su símbolo taoísta es el “agua” que redime los compartimientos estancos del ser mediadora y (con)fluentemente. De aquí que el principio matriarcal reaparezca al final del proceso cultural como un materialismo simbólico o espiritual, es decir, espiritualizado o sublimado: como Alma de un cosmos en expansión impasiva, reflexiva o implicante.

La ética que subyace a un tal principio matriarcal (...) es (…) la ética del ánima como megalopsiquía o apertura del alma (magnanimidad) a la otredad: magnanimidad proviene de la Magna Mater (Gran Madre) como Magna Anima o Alma Mater” (p. 110). Aquesta magnanimitat, és a dir, grandesa d’ànim, aplegaria al punt més alt en estiu (Demèter) i minvaria fins a l’hivern (Persèfone) i, fins i tot, es podria manifestar en l’actitud dels sants Abdó i Senent davant les autoritats romanes i, per una altra banda, en la seua solidaritat (lo que Andrés Ortiz-Osés, escriu “otredad”).

Aquestes línies de l’antropòleg fins i tot ens podrien ajudar a comprendre el motiu pel qual, arran de la introducció de Sant Isidre en la Cort de la reina Isabel I de Castella (i, sobretot, d’haver-ho fet durant el regnat de Felip I d’Aragó i II de Castella, és a dir, en el segle XVI), i de la beatificació d’aquest sant (1620), com, també, de la castellanització de bona part de la Corona Catalanoaragonesa, després de les Germanies (primer quart del segle XVI), una festivitat de tipus matriarcalista (com és la dels Sants de la Pedra i, vinculada a un element femení com és l’aigua), passaria a ser substituïda (almenys, a nivell polític i en moltes poblacions del Principat de Catalunya) per la de Sant Isidre, de línia patriarcal.

Fins i tot podríem relacionar aquest sant (inicialment, popular en el regne de Castella, però no en l’àmbit lingüístic) amb lo patriarcal, amb lo masculí, amb el numeral u i, així mateix, amb l’esperit, ja que Sant Isidre, artísticament, sol aparéixer pregant mentres un àngel està llaurant els camps o bé acompanyat (com ara, en una escultura) de l’àngel; en canvi, els Sants de la Pedra, com ho manifesten els goigs, estan vinculats amb la terra, amb l’aigua que va del cel a la terra i també amb la misericòrdia, un valor clarament matriarcalista.

Com hem vist, fins i tot, després d’haver introduït, a les acaballes, una miqueta les diferències entre Sant Isidre i els Sants de la Pedra, podem aplegar a la conclusió que, en la mida que recuperarem festes com la dels Sants de la Pedra (i que ho farem amb un plantejament matriarcalista i en línia amb el cristianisme de la misericòrdia, de la compassió, de donar prioritat a les persones i, com ara, d’actuar de bon cor i de manera generosa), no sols incorporarem el cristianisme amb una política que anirà en la línia del missatge cristià de Jesús (clarament matriarcalista, com el llenguatge i l’esperit dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, escrits en el segle I i que hem comentat en un apartat de l’estudi), sinó que, a més, estarem fent costat a la cultura de tot l’àmbit lingüístic, la qual és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents, trets de “La llengua és el notari de la identitat” ( https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda, publicat en la web del “Diari de Balears”, en el 2009:

“Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (...) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador 171.