Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Després afig que “San Ambrosio y san Agustín se ocuparán especialmente de ‘las vírgenes’ durante el siglo IV, y santo Tomás ya en el siglo XIII volverá a reafirmarse en este punto de vista. (...) El pensamiento de estos tres autores determina la visión de la conducta femenina durante toda la Edad Media, y será reafirmada durante los siglos XVI y XVII” (p. 75) i influirà en què “en cualquiera de las opciones legítimas que la sociedad pone ante los ojos de las mujeres, hijas virtuosas, esposas o monjas, las mujeres de la época medieval y durante los siglos XVI y XVII deberán pensar siempre en este ideal femenino: hija callada, esposa fiel y casta, madre sin pecado y completamente virgen” (p. 79) que seran “definitivamente adoptados por la Iglesia de la Contrarreforma” (p. 79), és a dir, després de mitjan segle XVI. Es tracta, per tant, d’un ideal que s’allunya de la Demèter activa i jove que, a més, va unida a la bona collita i a l’estiu, símbol de la joventut i, no, per tant, d’una dona passiva. Aclarirem que Sant Agustí d’Hipona i Sant Agustí són el mateix.

En la línia d’Helena Ortega, Carmel Ferragud, en el document “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)”, abans esmentat, escriu que “Aquesta defensa ascètica de la puresa del cos arranca de l’Antiguitat tardana, quan durant el segle IV els discursos sobre la virginitat foren moda (...). Fou sens dubte un legat molt potent al món Occidental medieval, que l’utilitzà per a controlar el cos i la sexualitat amb la repressió de les passions” (p 59), la qual també tindria relació amb els sants, amb les santes, amb les “marededeus”, i, per tant, amb els Sants de la Pedra.

A tot això, per a acabar de comprendre aquesta línia de l’Església en lo sexual (fins i tot, arran de la Contrareforma), iniciada en l’Imperi Romà, encara es podria afegir, com escriu Lluís Gimeno Betí, en l’article “Folklore i llengua: les paraules de la dansa” ( http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/4377/folklore+i+llengua.pdf?sequence=1), publicat en la web de la Universitat Jaume I, que “Abans les feines agrícoles més importants es feien totalment despullats. Plutarc ja aconsellava sembrar-hi i segar-hi. Hom creia que la vista del cos i sobretot dels òrgans púdics per part de la terra li donava fertilitat. Aquest sentit subconscient ha persistit molt estès entre la pagesia dels pobles llatins de temperatura benigna, els quals encara empren faldilles i saragüells de camals amplíssims que deixen la part inferior del cos a la vista de la terra, per aquella raó. Els primers pagesos vestien de dona per tal que la terra no es fes esquerpa 166a prodigar els seus fruits. El faldellí dels nostres balladors del ball de bastons i d’altres recorda encara el deix femení de la indumentària de la pagesia de la Mediterrània oriental” .

Si entràssem un poc més, com ara, en el tema d’aquest faldellí, podríem afegir unes línies del “Costumari català”, de Joan Amades, quan parla, en el 30 de juliol, sobre els sants Abdó i Senent, i, podem afegir, que en relació amb la ciutat de Barcelona. Diu així: “Els confrares de sant Nin i sant Non portaven sempre ciris verds en totes les processons a les quals assistien. El faldellí del seu ‘misteri’, que concorria a la processó de Setmana Santa, també era verd, com ho era la cota 167del seu manefla 168i ho eren tots els ornaments i elements relacionats amb la confraria. El verd és el color de les hortalisses, i el fer-lo intervenir en tots els actes del culte era ponderar-lo i afavorir-lo; així s’ajudava al bon desenrotllament de les verdures i de les hortalisses en general”. Estem parlant d’un costumari elaborat entre 1950 i 1956.

Tanmateix, abans de deixar aquest apartat sobre lo feudal i previ a l’entrada de les idees renaixentistes i, sobretot, de les de la Contrareforma, direm que, així com en l’Europa posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (l’any 476) abunden els regnes, també podem afegir que hi ha una gran presència de la dona en la religiositat popular, malgrat que tractàs de ser prohibida o de ser retallada dels espais agrícoles, tot i que s’hi conservaria durant molts segles, sobretot, fins a l’entrada de les idees del Renaixement, de la Contrareforma (unida al Barroc, des de mitjan segle XVI), és a dir, coincidint amb la introducció del capitalisme.

Així, com llegim en l’article “Sortílegas, adivinas y conjuradoras: indicios de una religiosidad prohibida” ( http://roderic.uv.es/handle/105550/29633), de José V. Boscá Codina, “la religiosidad de las clases subalternas y su dimensión cultural, al margen de los modelos de pensamiento propios de la alta cultura –aunque en perpetua relación dialéctica con la misma-, el protagonismo de la mujer en determinadas prácticas relacionadas con ‘esa otra religiosidad’ -prohibida- y el grado de autonomía en el que se desenvuelve la cultura popular –indisociablemente unido al margen de tolerancia/represión ejercido por la cultura oficial-, constituyen un conjunto de problemas en torno a los cuales vale la pena incidir” (p. 64).

Això es manifesta en què, com José V. Boscà Codina ho plasma, més avant, cap al segle XIV, sobre els sortilegis, és a dir, sobre “l’emprament d’un poder atribuït a un pacte amb els mals esperits” (segons el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, publicat per Editorial Claret, en 1993),“desde el norte de Cataluña hasta el País Valenciano, las mujeres acaparan igualmente el protagonismo de estas expresiones o manifestaciones de la religiosidad popular. El papel destacado de la mujer (…) afecta igualmente a la amplia base social que participaba de las actividades mencionadas. La mujer, introductora del pecado original entre los hombres, contemplada por tanto con todas las suspicacias imaginables por parte del pensamiento eclesiástico a lo largo de toda la Edad Media, y relegada por la misma razón a un segundo plano en el seno de la alta cultura, aparece, en cambio, ocupando un lugar inequívocamente destacado en el ámbito de las creencias y prácticas propias de las clases populares” (p. 66). Fins i tot, aplegava a la domesticació dels animals domèstics (p. 66).

Això ens mostra que aquest matriarcalisme estava viu aleshores i que tenia una enorme incidència en el camp, no sols en temps de Joan Baptista Anyés (qui va viure entre 1480 i 1553, i que escrigué una obra sobre els Sants de la Pedra, en 1542), no solament ho manifestarà aquest capellà valencià, sinó que, com escriu José V. Boscà Codina, ja era un fet en temps de Sant Vicent Ferrer (segles XIV i XV): “el predicador denuncia el uso ilícito de las Sagradas Escrituras” (p. 68). Si això ocorria en aquesta classe de celebracions, molt vinculades a les dones, ¿per què no pensar lo mateix, però respecte als Sants de la Pedra, tenint present que era una festa d’origen matriarcalista i a què, a més, com escriu Joan Baptista Anyés, anaven associades balls, danses i música, aspectes relacionats amb lo creatiu i, per tant, amb lo femení i matriarcalista? Ho pensí des del primer moment de la lectura d’aquest article. A més, l’autor de “Sortílegas, adivinas y conjuradoras”, José V. Boscá, escriu que “un indeterminado, pero importante número de personajes anónimos, demuestra tener una particular visión de la divinidad y de los poderes que emanan de la misma. Una visión al margen de la oficial. Prohibida, institucionalmente excluída, pero absolutamente presente en la sociedad del momento; en la realidad social, cultural y religiosa de unas comunidades perturbadas, tan sólo momentaneamente, por la presencia del visitador episcopal.

(…) se vislumbra el carácter dinámico del mundo de creencias y prácticas propias de las clases subalternas. La religiosidad popular no constituye, en ningún caso, una realidad inmovil y residual, cuyo núcleo sólido sería esa ‘otra religión’ venida del paganismo. Por el contrario, (…) una marcada permeabilidad a la incorporación de nuevos contenidos, completamente al margen de la intolerancia propia del oficialismo religioso” (pp. 68-69).