Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

4. En la mateixa entrada del blog “Lo Carranquer”.

5. En el cas d’una parella de dones, seria la més jove, és a dir, la dona adolescent o jove i, com hem vist en les festes de Bétera, per la jove que acompanya la dona que fa un paper simbòlic de mare.

6. En l’”Encyclopaedia Iranica” (en anglés, i accessible en Internet), llegim “from planting to harvest”.

7. “El concepto de metron en Heráclito y Protágoras” ( http://www.revistas.uma.es/index.php/claridades/article/viewFile/3736/3474), article de Diego Pintado, de la Universidad del Salvador (d’Argentina), publicat en la revista “Claridades. Revista de Filosofía” (no. 9, del 2017), a què hem fet al·lusió unes pàgines abans.

8. En la mateixa entrada de l’”Enciclopaedia Iranica”, llegim “the other half”.

9. “Dioscuros: Cástor y Pólux” ( https://animasmundi.wordpress.com/2015/04/07/dioscuros-castor-y-polux), entrada d’Alejandro Miñano Herrero, en el blog “Animasmundi”.

e) L’origen precristià dels sants Abdó i Senent. Demèter, la deessa de l’agricultura d’on parteixen els Sants de la Pedra

Per tot això, crec que hi ha arguments per a decantar-nos per un origen precristià. Fins i tot, considere possible i acceptable un sincretisme entre iconografia i religiositat, i donar com a segur que fou una festa pagana relacionada, a més, amb les fires d’estiu i de la collita dels cereals (de què havíem parlat molt abans). La iconografia, per a representar, de pas, el pa i el vi (caurien en estiu i, quan ja començaria a arreplegar-se el raïm més avançat), i, en lo religiós, per a substituir així i, de pas, deixar arrere, la figura pagana de Demèter i de la seua filla Persèfone, amb qui més d’una vegada està associada en obres pictòriques, amb el nom de “les Deesses”.

Demèter, com podem llegir en l’article “Demèter, la deessa de l’agricultura” ( https://blocs.xtec.cat/classiquesgabriela/2014/11/17/demeterla-deessa-de-lagricultura), del blog “El somni de Psique”, de l’institut Gabriela Mistral, apareix en una festa, “al juliol, en la qual només participaven les dones, (...) vestides de blanc i amb corones d’espigues, anaven a oferir a la deessa les primícies de les collites.

(...) Els seus atributs són el tron, l’espiga, la torxa, la falç, la diadema i el ceptre 161.

Aquests elements són molt semblants als que figuren en l’obra “Sacralia Antiqua. Diccionari del catalogador del patrimoni cultural de l’Església”, coordinada per Josep M. Martí i Bonet i editada pel Museu Diocesà de Barcelona (2013), on podem llegir què els atributs dels sants Abdó i Senent “són ceptre, corona, espasa reial, ermini 162, espigues i lleó” (p. 8).

De nou, en eixe article del blog “El somni de Psique”, hi ha que “(...) Demèter, divinitat de la terra conreada, és essencialment la deessa del blat (...). Demèter, tant en la llegenda com en el culte, es troba estretament vinculada a la seva filla Persèfone, i les dues constitueixen una parella a la qual amb freqüència es diu simplement les ‘Deesses’”.

I, per a aclarir-ho més, Aurelio Bermejo Fernández, estudiós del llatí, de la cultura grega i de la llatina, així com autor d’obres per a aprendre llatí, ho explica molt bé en l’article “Dioses y héroes de la mitología grecorromana” ( http://temasdeculturaclasica.com/?page_id=950), en la web “Temas de Cultura Clásica”. Així, escriu que “El panteón griego de la segunda generación de dioses se configuró básicamente con divinidades pertenecientes a la cultura mediterránea, de carácter matriarcal y agrícola, relacionadas con la fertilidad, como Deméter, diosa de los cereales [,] (…) Perséfone, a quien se atribuían los ciclos estacionales de la vegetación, y con dioses de la sociedad indoeuropea –patriarcal, guerrera y muy jerarquizada-, como Zeus”. Entre els mites grecs, diu que “figura casi exclusivamente en (sic) el de Deméter, madre de su esposa Perséfone”.

Quant als atributs de Demèter / Ceres (l’equivalent romana de Demèter), diu que són “la espiga, el narciso, flor fúnebre, con la que se hacían a menudo las coronas ofrecidas a las Dos Diosas, la amapola y la adormidera, las cuales se convirtieron en símbolos de la fecundidad y la renovación, especialmente por su presencia en los campos de cereales y por la cantidad de semillas que encierra su cápsula. (…) A Deméter / Ceres se la representa de pie o sentada, con una corona de espigas o con un ramo de éstas o una antorcha en la mano y, a veces, con una serpiente”. Corona, espigues i, per exemple, serp, són símbols que Angie Simonis identifica clarament amb la dona. Això ens pot dur a recordar la identificació simbòlica que fa Angie Simonis, de dos divinitats, bessones, però d’hòmens (p. 203): Apol·lo (llum, vida, immortalitat, equilibri harmònic, permanència) i Dionís (femení i relacionat amb la foscor, amb la mort, amb la transitorietat i amb la destrucció). A més, la investigadora classifica Dionís com “el dios de la vegetación” (p. 92).

Més avall, Aurelio Bermejo explica que Demèter és la Deessa Mare, “principio femenino, por tanto, de la fertilidad universal en toda su extensión. Así, es diosa de la tierra productiva (a diferencia de Gea, que lo es de la tierra en sentido genérico)” i que “los campesinos le ofrecían cada año las primicias de sus cosechas y le honraban con fiestas anuales, asociándola, muchas veces, con Dyonisos, dios también agrario, introductor de la vid y del vino en el Ática”.

Tot seguit, l’estudiós escriu que Demèter i Persèfone formaven “una pareja inseparable, a la que se le suelen aplicar los mismos epítetos: las Dos Diosas, las Grandes Diosas, etc.”.

En un passatge de l’article ens diu que, segons una tradició, “Deméter volvió al Olimpo, después de (…) entregar (…) un carro tirado por serpientes aladas y unas espigas con el encargo de extender su cultivo por todo el mundo”. Aquestes paraules em fan pensar que, de manera literària, s’intenta donar una explicació al fet que, en el món conegut de la Grècia clàssica, el forment estigués molt estés.

Resta clar, doncs, a partir de les paraules d’Angie Simonis, de la informació treta del blog de l’institut i, de lo que escriu Aurelio Bermejo, que Demèter està directament relacionada amb el forment, amb l’estiu i amb Persèfone, així com amb la fertilitat de la terra.

Finalment, i també amb paraules d’Aurelio Bermejo, “el verdadero emblema de las Dos Diosas es la serpiente, animal ctónico por excelencia”, això és, de terra. Recordem que el terme “Ctònic” procedeix del grec antic khtónios (“pertanyent a la terra”, “de terra”).

f) La deessa Demèter i la seua substitució pels sants Abdó i Senent. La dona, des de l’oficialitat del cristianisme en l’Imperi Romà fins al Barroc, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

Tot lo assenyalat, fins ací, en aquest apartat de l’estudi, em fa pensar que no seria estrany veure substituïda una parella femenina, com ara, la de Demèter i Persèfone, per una d’hòmens, com un exemple més en la línia de la política d’imposició del patriarcalisme, tan present encara en l’Església, excepte en els grups i en les línies de renovació. Per a entrar en aquest punt, referent a l’Església, faré esment de fragments trets del llibre “Pecadoras en verano, arrepentidas en invierno” , de Mª Elena Sánchez Ortega (Alianza Editorial, 1995, Madrid), quan diu que la situació de les romanes (que viurien en el segle III), es modifica a partir d’eixe segle“ gracias a la influencia del estoicismo por una parte, y la expansión y oficialidad del Cristianismo [s. IV] por otra, que van a devolver de nuevo a la mujer a la estrechez de movimientos de la época republicana. La actitud de la Iglesia respecto a la conducta femenina es tajante. Juan Crisóstomo –uno de los oradores cristianos más estimados- ya había sentenciado en la Antioquía del siglo IV las bases del problema: