Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

148. Orgia: festí en què es menja i es beu immoderadament i es cometen altres excessos. Festa sexual de participació múltiple.

149. Bàcul: Crossa, especialment, la que és símbol d’autoritat pastoral, com ara, la d’un bisbe.

150. Adminicle: lo que serveix d’ajut.

151. Tot i que no compartesc el to anticlerical, ni la tendència a presentar la religió amb térmens de generalització i de lluita, sí que accepte que es pogués fer aquest ús tendenciós de la paraula bastons, per tal de no acceptar que les dones foren les que portaven les regnes en les cultures agrícoles i que mai no ho feien per mitjà d’una mena de matriarcat, és a dir, de la rigidesa normativa ni del culte al poder.

152. Vestit o guarnit convenientment.

153. Ací es refereix a l’ésser humà.

154. Els que sobreviuen són Ròmul i Caín, personatges que maten l’altre germà: Rem i Abel, respectivament. En canvi, per exemple, la violència no apareix entre Demèter i Persèfone, com tampoc ho fa entre Sant Joan Baptista i Jesús, ni entre Cautes i Cautopates, fet que ens pot dur a pensar en les cultures matriarcalistes. Castor i Pòl·lux, com les tres parelles agrícoles que hem esmentat adés, també van units per mitjà de lo fraternal.

155. 3300 aC.

156. En octubre del 2019, en revisar la recerca, aquesta informació no figurava en la web esmentada.

157. El 30 de març del 2017, en resposta a un correu que havia enviat a Martirìà Brugada i Clotas eixe dia, em responia que “La meva tendència (més d’acord amb Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar als mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs, al Yin i Yang...”.

158. Abans de la nostra era, és a dir, aC. apareix en cites tretes d’aquest llibre, com també ocorre en altres publicacions.

159. El raïm primerenc, sovint en la darrera setmana de juliol.

160.La meua germana em confirmà aquesta anècdota el 24 d’octubre del 2019.

161. Vareta simbòlica de l’autoritat reial o imperial. Tot i això direm que, en el llibre “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant (publicat per l’editorial Herder, en el 2015), hi ha que “En el remate del cetro faraónico se guarda sin duda es doble simbolismo de príncipe de la fecundidad, pero también de príncipe despiadador de la cólera, que castiga tanto a sus enemigos personales como a los del pueblo” (p. 278)

162. Segons el DCVB, caldria escriure’s armini. En qualsevol cas, en el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, és un mamífer de la família de les mosteles, amb pell blanca en l’hivern. La pell d’aquest animal. En heràldica, taca negra en camp blanc.

163. Carlos Mesa també escriu que hi ha autors que comenten la possibilitat que els sants Just i Pastor fossen els sants que substituïren els germans Càstor i Pòl·lux i ho fa amb informació interessant. Tot i això, m’incline perquè aquests germans grecs, sí que estan molt relacionats amb els Sants de la Pedra.

164. En valencià, nissaga, llinatge.

165. Començaria a minvar, a nivell popular i tot, malgrat que encara perviu a hores d’ara, a partir del segle XI.

166. Intractable.

167. Vestit llarg que portaven els hòmens i les dones i que arribava des del coll fins a prop dels peus; cast. túnica.

168. Encarregat de fer els enviats d’una col·lectivitat, de portar els avisos, etc.

169. “El Terme” és una part de Banyoles.

170. Any 1447, en la Ciutat de València.

171. Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” ( https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (...) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

172. Aquesta “espera del miracle” que cita l’autor de l’article té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra.

173. Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

174. La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

175. Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen moltes costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

176. Abandonat.

177. Per mitjà d’un escrit de Rafel Perelló Bosch (estudiós de la cultura balear), del 3 de novembre del 2019, en resposta a un correu que jo havia enviat a moltes persones i que tenia a veure amb la benedicció dels camps, vaig saber que, com ell indicava, “A Mallorca es deia ‘beneir els fruits’”.

178. Que té forma de lletania, és a dir, de pregària consistent en una sèrie d’invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als sants.

179. A hores d’ara, està en dubte la seua autenticitat. De totes maneres, és una obra a tenir present.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.