Guillem Frontera - Els carnissers

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els

porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart

llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a

l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres,

guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors

són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Guillem Frontera

Edició revisada per l’autor

Amb un postfaci de Nanda Ramon

Els carnissers

1a edició: 1968

1a edició revisada en aquesta col·lecció: maig de 2016

© Guillem Frontera, 2016, pel text de la novel·la

© Nanda Ramon, 2016, pel text del postfaci

© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

club@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

eISBN: 978-84-7329-265-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució ,

comunicació pública o transformació d’aquesta

obra només es pot realitzar amb el permís dels seus

titulars, a part de les excepcions previstes per la llei .

Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne

o escanejar-ne fragments .

Nota de l’autor

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

Postfaci de Nanda Ramon

L’autor d’aquest llibre ha sentit sempre una raonable aversió (pròxima a la repugnància) a rellegir els seus escrits, de manera que n’ha dipositat tants com ha pogut a les golfes de l’oblit, desordenades i intransitables. No li costaria gaire d’oferir algunes explicacions decoratives i versemblants d’aquest sentiment pel propi passat literari, però la realitat és tan prosaica que decebria el lector més escèptic. De manera que quan, empès per la circumstància d’una reedició com la present, s’acara a un llibre tan llunyà en el temps, se sent com un arqueòleg vell i maldestre obligat a revisitar un jaciment en el qual, d’estudiant, va fer pràctiques en entusiastes campanyes d’aprenentatge. I a explicar-ne l’estat actual.

D’un text literari n’hem d’esperar que no ens ho digui tot a la primera lectura, comptant que allò que ens reserva per a més endavant encara sigui indestriable. Les empremtes que l’escriptor deixa de manera no deliberada a les paraules s’ofereixen a la llum molt lentament, sens dubte perquè l’art —l’art d’escriure— és un estrany assumpte de simbiosi del coneixement i les emocions, i ja sabem que les emocions creen tota mena de paisatges i d’emmirallaments a mesura que hi avances. La lectura que ara he fet d’ Els carnissers m’ha permès creure que el llibre conté petjades o traces que han ampliat el món que, de tan jove, volia cartografiar a la meva primera novel·la. Escriure també és assumir el risc de contreure deutes que mai no acabes de pagar. La paraula és mala d’amortitzar.

Aquell món discorre, vist ara, proper i paral·lel al de les fotografies en blanc i negre que en aquells anys descrivien la realitat. Feia temps que la literatura, a Mallorca, ja no badocava en la rosada quietud d’Erwin Hübert. Dos joves —Llorenç Villalonga i Bartomeu Rosselló-Pòrcel—, en els anys trenta del segle passat, ja havien cercat territoris més fèrtils per al seu treball, però la guerra civil estroncà els conductes de la renovació. Calgué esperar la generació de Blai Bonet, Josep Maria Llompart i Jaume Vidal Alcover; i la següent (Bartomeu Fiol, Baltasar Porcel), perquè la literatura a Mallorca es nodrís d’una realitat mirada amb lent contemporània, que els escriptors del meu temps heretaren sense escàndol i, en alguns casos, amb eficàcia prou ponderada.

Llegir Els carnissers , ara, ha estat una experiència semblant a la de recuperar la visió de la societat illenca i de la seva geografia física a través de les fotografies de darreries dels seixanta i principis dels setanta. A primer cop d’ull, aquella ciutat de Palma, que semblava feta per esdevenir entranyable en el futur, aquelles platges mandrosament condormides entre la mar i els pinars, amb algunes construccions blanques i proporcionades a la intimitat de l’entorn, ens conviden a fer-nos la il·lusió d’un paradís perdut (que no perdérem perquè no hi vàrem viure mai). Passa que ara sabem com i cap a on creixerien aquelles construccions que aleshores, deien alguns, humanitzaven el paisatge; i sabem que aquell grotesc i naïf servilisme de l’aborigen ja anunciava una transformació radical dels valors que havien més o menys regit la convivència. La destrucció física i moral d’un país ja hi era present, i he cregut poder-ne destriar els signes en aquesta novel·la.

Els carnissers volia ser un retrat del moment, però també era, sense que l’autor s’ho hagués proposat, una manera, com n’hi podia haver moltes, d’anunciar el futur. Em resulta desconcertant el fet que aquest futur ja hi era per contradir les meves creences més obstinades. Per exemple: en aquell temps teníem present que no podíem demanar gaires responsabilitats als qui es llançaren a l’aventura turística: ho feien des d’un país d’on la gent se’n volia anar, ja que hi pervivien trets medievals en les relacions de producció, que mantenien una part de la població en una peremptorietat vexatòria. Els més agosarats i els més desesperats s’abocaren a recollir les monedes que el turisme vessava aquí i allà: això els permetia ampliar la noció de seguretat, tan prima fins aleshores. Però nosaltres crèiem que els seus fills, tot seguint un somni fins feia poc impossible dels pares, es prepararien a les millors universitats al seu abast per assumir responsabilitats col·lectives —o, en pujolista expressió, per fer-se càrrec del país. Aquesta era la convicció de la gent de la meva edat quan es coïa Els carnissers i quan iniciava un camí que resultaria sorprenentment llarg. Doncs bé, a pesar d’aquestes conviccions, la novel·la és plena de mals auguris que la realitat, inclement, aniria confirmant: els qui s’havien de fer càrrec del país l’espoliaren i foren els motors de la seva vulgarització com a producte turístic i de la seva destrucció física i moral.

M’agrada poder dir que un plantejament tan esquemàtic com el de la substitució de classes al poder, en el qual creia fermament, també és contestat a la novel·la sense que l’ofensiva respongui a una estratègia teixida per l’autor. I és que la societat illenca, ara ho veiem més clar, no tenia l’energia suficient per aplicar-se el principi lampedusià del canvi de totes les coses perquè tot continuï igual. Un dia, algú ens explicarà que el turisme ha alterat els processos històrics de manera irreversible.