Guillem Frontera - Els carnissers

—Uns sermons que fan als qui s’han de casar, perquè aprenguin què és el matrimoni i la seva funció catòlica —aclareix na Magdalena.

—Au, idò, a veure si vos fan bon profit. Ten la laca. Me podries pentinar un poc per darrere. Amb tant de trull, ni temps d’anar a la perruqueria no he tengut.

Na Magdalena li arregla un poc els cabells de darrere. Na Coloma la veu a través del mirall.

Tu ets una dona com haurien de ser totes, filla meva. No com aquestes que ara s’usen, que viuen dins el pecat i duen els homes a la perdició. Una dona decent, feinera, que de la feina n’ha tret el profit. A posta has trobat un home condret, bon catòlic i treballador, un home assentat i bona persona, formal, un home ja fet. I perquè tu ets així ell està tan enamorat de tu i ho estareu sempre l’un de l’altre. Formareu una bona família cristiana i als vostres fills no els faltarà res: tindran estudis i seran homes de carrera. M’agradaria tenir un nét que fos metge, ja que en Miquelet vol ser misser. Seran al·lots ben educats, nets, forts, bons catòlics. Més que mai fareu veritat allò de “hacer hijos para el Cielo”. Tindran sempre una taula ben plena i no hauran d’anar a fer feina, perquè nosaltres ja n’hem feta massa. N’hem feta massa i fins fa deu anys quan més en fèiem més pobres érem…

—Bé, ja està, això, mamà. Me’n vaig a acabar d’arreglar-me.

Surt del quarto dels seus pares amb el pot de laca a la mà. Na Coloma s’observa davant el mirall. Mira detingudament els seus braços carregats d’or, els seus dits carregats d’anells. Qui ho hauria dit, ara fa deu anys! Un somni, talment un somni!

Un dia, al cap de poc temps, veieren passar dues avionetes que travessaven el cel brillant de Calderrotx. Eren les avionetes que els italians havien venut als nacionals a canvi de l’or que la gent havia donat per poder fer la guerra als rojos. Això digueren pel poble; ella no ho sap bé.

En Xavi encara torna dues passes enrere, obre la porta del bar i pega un crit:

—A fer punyetes tu i els ossos dels teus morts! —i comença a córrer, seguit d’en Poi i d’en Miquelet.

Donen la volta al primer cantó que troben i s’aturen un moment, el temps just per respirar i mirar-se somrients i victoriosos. Reprenen la marxa a pas normal, ara silenciosos, però contents. Només en Miquelet continua francament preocupat, perquè no s’ha fet menció de la festa de Son Puig-gros. En arribar al pròxim cantó, s’avança i volta a la dreta, amb la intenció d’anar caminant i dur els seus amics on té el cotxe aparcat. Volten amb ell i caminen capbaix, sense dir-se res.

—Ens hauríem d’entrompar —proposa en Xavi—. En aquesta punyetera ciutat, un s’hi avorreix com un mussol. L’any que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos.

En Poi sent una admiració considerable per en Xavi. El troba sempre original i encertat, intel·ligent. Dóna per segur qualsevol cosa que ell li digui.

—Me pareix que vendré amb tu. A Palma no te’n dónes compte i te mors d’oi —li diu. S’ha imaginat al costat d’en Xavi i de dues estudiants estrangeres, dolces i obscenes, en una vaga estudiantil. La idea és excitant. Li pregunta:— Què deuen voler aquests estudiants que fan vagues?

En Xavi s’atura un moment i es posa dreta la corbata. S’imagina un micròfon davant la seva boca, quan contesta:

—Està ben clar: són joves com nosaltres i no volen res amb els vells. Bé que fan. Tots els vells mereixen cremar.

—Idò jo crec que només volen una cosa: no anar a classe —aventura en Miquelet—. Ho podem demanar a qualsevol: quins són els que fan les vagues? Els qui no volen estudiar, els vagos .

En Xavi se’l mira de dalt a baix. Amb un to burleta:

—Ha parlat el sant pare. La veritat s’ha fet persona i ha pres el nom de Miquel. —Veu en Miquel ofès i humiliat. Li agrada, adesiara, veure’l així. I en aquests moments no es pot aturar fins que l’ha vençut definitivament.— Hi ha vegades que pareixes un porqueret de possessió. No volen estudiar? Això és el que diu la gent que vol que tot continuï com fins ara! Sembla que tenguis cinquanta anys. Tu ets d’aquests que creuen que la universitat són les tunes, els balls als col·legis majors, les juergas amb les alumnes més bones… I la universitat no és això, és qualque cosa molt més seriosa. Un temple de cultura, on qui vol i pot s’hi fa home. —Deixa passar uns segons. Mira fixament en Miquel i afegeix:— A la universitat només hi deixaria entrar segons qui.

Continua caminant, seguit per en Miquelet, molt capbaix i ofès, i per en Poi. La ciutat ha encès els seus llums de neó i pel carrer d’Apuntadors comença a passejar-s’hi la clientela habitual. Perdona, Miquelet, que sigui així, però no em queda altre remei. He d’aprofitar totes les teves caigudes, perquè això és l’únic que encara em permet d’estar per damunt teu. A més, et dic la veritat, ara faria qualsevol cosa perquè vosaltres no tinguéssiu accés a la universitat, perquè tu no poguessis acabar mai la carrera i fossis un element estúpid, com la teva germana Magdalena, un element declaradament servil com ho són tots els altres, a ca teva. Però t’han fet pujar amunt, t’han fet estudiar on jo estudiava, i quan serem grans serem ben iguals l’un i l’altre, o potser tu seràs encara més que jo, perquè estaràs forrat de milions i jo m’hauré de guanyar la vida donant classes de gramàtica en un parell de col·legis. Aleshores jo no seré ningú, perquè ningú ja no recordarà qui eren els meus avantpassats. A posta he triat filosofia i lletres, perquè en certa manera la gent podrà pensar que no em fa falta la carrera, per viure. Mira si en som, de ridícul… Voldria no haver-te conegut mai. Sempre ets al meu costat, sembles el meu canet, i en tant de temps de parlar amb mi encara no has après que t’he d’odiar profundament, a la força, perquè tu ets un intrús, perquè has vingut a ocupar el lloc que a mi em corresponia, sense que ni tu ni jo ens ho hàgim jugat, sense que cap dels dos hagi guanyat o perdut el que tu has guanyat i he perdut jo. Però no ho veuràs mai. Ens farem grans, a poc a poc, i jo deixaré de ser un imant que et crida irresistiblement, t’hauràs d’empatxar dels teus negocis, m’oblidaràs lentament i prest o tard esdevindré, als teus ulls, un personatge ridícul i desgraciadet. Hauràs perdut tota la sensibilitat que ara fa que m’admiris com un déu. Un dia, els meus jocs atrevits i les meves frases brillants, el meu saber anar pel món, no et diran res. I aleshores jo m’hauré mort o seré un pària, un trist professor de províncies o potser un gat amargat i solitari, perquè el meu ressentiment ja no serà el que és ara: una font d’energia per donar els darrers espectacles. Els meus pares estan molt preocupats per no perdre l’elegància enmig de la catàstrofe. I jo som com ells. Només que jo tenc un altre concepte de l’elegància. Faig com si no hi tingués res a perdre i encara estigués content. Però només jo sé que això és mentida. Tu no ho saps ni ho sabràs mai. Màxim, m’oblidaràs, o un bon dia em deixaràs diners a un interès considerable.

Han arribat al lloc on està aparcat l’MG vermell d’en Miquelet. Estan silenciosos i malhumorats. En Poi s’adona que a ell, en tot això, li convé semblar que no hi pinta res, i es creu el més indicat per convidar a una copa.

—Aquí mateix.

Proposa un bar recentment inaugurat. Abans d’entrar-hi senten una cançó dels Beatles, en la qual imiten el cant d’un gall que deu haver intuït la sortida del sol. S’hi fiquen i immediatament noten que l’atmosfera els canvia l’estat d’ànim. Hi ha autèntica animació, molts de jovenets i jovenetes de setze a devuit anys que porten el ritme de la cançó dels Beatles amb tot el cos, especialment amb els ulls, obrint-los i aclucant-los segons les exigències de la música. Es miren tots tres i els seus somriures francs els reconcilien. En Xavi pega un copet afectuós a l’espatlla d’en Miquelet, i aquest contesta agafant-li el colze i fent-lo avançar davant.