Guillem Frontera - Els carnissers

—Whiskys —diu en Xavi, completant de paraula el que ja havia dit mostrant tres dits al cambrer que serveix darrere el taulell.

S’hi troben bé, aquí. En aquests casos no fan comentaris. Observen la gent, les parelles, miren les nines amb aire de conquistadors, amb una gran seguretat.

—Pst! —en Poi indica una taula del racó, mig a les fosques—. Mirau-les. Se coneix que s’han volgut venjar de nosaltres, perquè ells semblen estrangers.

En Xavi s’aixeca i avança cap a aquella taula. Al cap d’un moment torna amb na Fina, més atractiva que abans de l’estiu, més dona. Va vestida amb uns pantalons últim crit, lilàs, verds i blaus, i amb una camisa color de carabassa. En Xavi s’asseu al tamboret on era abans. El cambrer els posa els tres whiskys.

—Hola, Fina —l’escomet en Miquelet.

—Qui són, aquests tres? —pregunta en Xavi, inquisidor.

—Són tres amics anglesos que ara han gravat un disc. Per què?

Els tres es miren, simulant un gran desconcert.

En Xavi mira cap a una altra banda i adopta un to llastimós:

—Hem estat cercant-vos tot el sant capvespre, i ara resulta que vosaltres estàveu amb tres estrangers idiotes i músics… Està bé, està bé… —Simula una gran indiferència.— Bé, que veniu amb nosaltres o quedau amb aquests tres pardals amb anses?

—No xerris així —el corregeix na Fina—. Són tres joves ben educats i agradables. No els podem deixar sense més explicacions. Els hem d’aguantar una estoneta —explica.

—Bé, feis el que vulgueu. Ara nosaltres anam a ca meva. Si hi voleu venir, vos hi estarem esperant durant mitja hora — diu en Xavi—. I si no… —fa un gest amb les mans com qui diu “s’haurà acabat”.

—Bé, ara parlaré amb elles.

—Si els voleu dur, aquests anglesos despistats, els podeu dur. Nosaltres ja ens ho arreglarem per fotre’ls per la finestra.

Na Fina deixa els tres amics sense dir res. Ells es miren més satisfets que mai, més orgullosos que mai. Buiden els tassons, en Poi paga i surten del bar.

En Miquelet puja al seu descapotable, seguit d’en Xavi i d’en Poi.

Per un moment, ha oblidat la festa de Son Puig-gros i engega el cotxe cap al barri de la Seu, Conquistador amunt. Enfila el carrer de l’Estudi General. En passar-hi per devora, en Xavi li diu que aturi el cotxe. Baixa i es pixa a les parets de la universitat. Puja altra vegada i continuen. Tots tres són llunyanament conscients que han begut massa, que fan massa via. Però disfruten. Voldrien trobar-se sempre tan bé com ara.

En Miquelet frena bruscament i els altres dos baixen del cotxe com escopits.

—No pots aparcar aquí —l’avisa en Xavi—. Volta a l’esquerra i trobaràs lloc.

El cotxe torna a arrencar. En Xavi obre la porta que dóna al pati i fa senyes a en Poi que hi entri aviat. Després torna a tancar i roda la clau.

—Ja veuràs quina pena que li farem passar —diu en Xavi.

Es queden esperant, amb l’orella aferrada a la porta. Al cap d’una estoneta curta senten les passes d’en Miquel, seguides de dos cops a la porta. Callen. Hi ha un moment de silenci, interromput per dos cops més i més forts, i encara la veu d’en Miquelet:

—Si no obriu, me’n vaig! —amenaça.

Continuen en silenci. Tornen a sentir cops a la porta i la veu d’en Miquelet:

—Per darrera vegada, obriu o vos envii a fer punyetes!

Dos segons més tard senten les passes d’en Miquelet allunyant-se.

—El deixes partir? —pregunta, indiferent, en Poi.

—No ens fa cap falta. Però, així i tot, t’assegur que tornarà.

—No crec que torni ni que ens miri mai més a la cara — aventura en Poi.

—Tornarà. Jo li dec quatre-centes pessetes d’ara fa mitja hora. Això serà l’excusa.

En Xavi obre el llum de l’entrada. Després roda una altra clau i resta ostentosament il·luminat tot el pati. Al fons, l’escala gran. És una de les cases més pomposes del barri catedralici. Enmig del pati verdegen quatre plataners majestuosos. En Poi eludeix la comparació amb la casa dels seus pares, del mateix estil, però més petita, no tan monumental.

En Xavi s’ha quedat capbaix i musti. Es dirigeix cap a la porta i obre. Surt defora, al carrer, i crida:

—Miquel!

Es va aclarint l’ombra que avança cap a la casa. És ell. Ve amb pas greu i cara molt seriosa. En Xavi, per ell i pel seu amic, vol evitar l’espectacle d’en Miquelet demanant-li les quatre-centes pessetes. A més, està un poc penedit del que ha fet. Li surt a camí i l’agafa pel braç. Adopta un aire amistós per dir-li:

—Era una broma, home. No t’hauràs picat…?

—Per ser una broma, era pesada —es queixa en Miquelet.

—Hala, no siguis ninot. Vine, que ara vendran dones i a ca meva no hi ha ningú.

En Xavi li passa el braç per l’espatlla i entren plegats al gran casal.

Quan tornen a la carrera on hi ha l’entrada a la clastra de Son Puig-gros, en Miquel veu que la gent ha anat arribant i s’hi han reunit ja més de trenta persones, moltes de les quals ja feia una bona temporada que no es veien.

—És una festa en tota —observa dona Leonor—. Trob que hi ha molta gent.

—I encara n’arribarà més —contesta en Miquel—. Això serà si vénen tots els que hi estan convidats.

No és probable que vinguin tots. Sempre hi ha envejosos que no han pogut sofrir mai el nostre progrés. Gent de Calderrotx, sobretot. La gent que fa deu anys em mirava amb compassió i m’oferia la seva ajuda en un cas d’angúnia. Aquests no suporten de cap manera que en Miquel hagi sortit del no-res i s’hagi fet amunt, amunt, i avui els pugui tapar amb bitllets de mil.

Va saludant la gent que ha arribat, sempre des del costat de don Fulgenci i dona Leonor. Molts els miren, aquests dos, amb un cert aire divertit, de triomf, que irrita la senyora.

—Lluís! —crida en Miquel quan veu el seu cosí que passa aviat—. Digues a na Coloma, a na Magdalena, a en Xavi i a en Miquelet que vénguin aquí.

En Lluís desapareix entre la gent, que aprofita qualsevol moment per donar l’enhorabona i manifestar la seva admiració per les reformes. Al cap d’una estoneta vénen na Coloma i na Magdalena. La mare s’acosta efusivament a dona Leonor, amb la intenció de besar-la a cada galta, però aquesta li allarga la mà, amb el braç ben estirat. Es donen la mà, també, amb don Fulgenci. Na Magdalena repeteix la mateixa operació de la seva mare.

—Cada dia creix més, aquesta filla teva —assegura dona Leonor a na Coloma. Na Magdalena fa la mitja, tímidament, es gira darrere i fa una senya. S’acosta un home d’uns trenta-cinc anys, alt, elegant, amb els cabells rulls ben plens de brillantina. Fa una capadeta i es queda a l’expectativa.

—És en Jaume, el meu promès —diu als senyors—. Són don Fulgenci i la seva senyora, dona Leonor.

En Jaume vol besar, amb una gran inclinació, la mà de la senyora, però ha calculat malament les distàncies i li besa el braç, a l’altura del colze. No pot evitar tornar-se més vermell que un tomàtec. Dona Leonor somriu i li brilla una gran satisfacció a la dentadura blanca i postissa. En Jaume agafa precipitadament la mà de don Fulgenci, que estava allargada ja fa un moment i mentre ha durat el desconcert de tot el grup.

—Encantat de conèixer-los —pot dir, encara, en Jaume. Treu tabac ros i passa el paquet un per un. Només en Miquel n’hi pren. Assegura:— M’he acostumat al tabac ros i no el puc deixar.

Don Fulgenci observa el bullici de la gent que espera el sopar.

—I en Xavi i en Miquelet? —pregunta en Miquel, preocupat.

—Encara no han arribat —li contesta na Coloma—. Jesús, ara són joves. Se deuen haver entretengut amb qualque nina. —Se gira cap a dona Leonor:— Aquest Miquelet és un cas. Sempre que jo li dic: “Miquelet, meam si te poses a festejar”, ell fa mitja volta i me fuig de davant com si jo fos el dimoni. S’estima més una avui i una altra demà. No, i n’hi ha un parell, de nines, que l’encalcen ben de granat. Però ell, ca! Estrangeres. Aquestes li agraden. I Jesús! Tanmateix què li has de fer? Ara són joves, que se divertesquin, ara que no tenen problemes. Que no és vera?