Guillem Frontera - Els carnissers

—És clar que sí. Però en aquest món no ho podem tenir tot —assegura, distreta, la senyora.

En Miquel pensa en el seu fill. Ell sí que ho podrà tenir tot i mai no li posaran el peu damunt el cap. Ja començava a ser hora que això fos així i no com abans. Ara tothom pot menjar pollastre. I això és molt important. La guerra ha fet que fos possible. La guerra...

—Creus que plourà?

En Xavi li contesta “no” sense saber ben bé què li han demanat ni què contesta.

—El sopar sortiria a la punyeta —observa en Miquelet.

—Bé, feim una altra copa i fotem el camp. Aquest bar cada dia està pitjor. Només hi ve pell mústia. N’hi ha per prendre un empatx de figues seques! Escolti —dirigint-se al cambrer—, volem repetir. Hi ha cap inconvenient? Devem res?

—No, senyor. Que jo sàpiga, no.

—Home, és una sort. Què trobes, Miquel, d’això? Jo, que som jo, en Xavi Pugiula i Santaner de Bellpuig, no dec res, en aquest bar. Bé —es torna a dirigir al cambrer—, volem dos whiskys. Però dobles, així, llargots, grossots! Exacte: dos whiskys de senyor. Vostè que vol beure res, senyor cambrer?

—No, gràcies, senyor.

—Sí, begui, se posi un whisky molt senyor, també, per vostè. Nosaltres el convidam.

—Senyor, si me permet…

—Naturalment, no necessita el meu permís per no prendre el whisky. Ara, jo li promet que me faria realment feliç si se’l prengués. Pensi que la meva felicitat depèn de vostè. Què no faria vostè per donar la felicitat a un negret o a un xinet mort de fam? Qualsevol cosa. Perquè vostè a mi no me pot enganyar: vostè és una bona persona. Fixa-t’hi, Miquel: quina mirada fa aquest homenet de bona persona. Mira’l de perfil: és un perfil que irradia bondat en quantitats industrials. Idò a vostè, que per fer feliç un negret o un xinet faria qualsevol cosa, per què li costa tant fer-me feliç a mi? Perquè no som ni un negret ni un xinet? No ho som, és cert. No; si vostè, a més de bona persona, és intel·ligentíssim i mai no s’equivoca! Ara mateix ha vist que jo som blanc. I això és una veritat com la Seu. Per cert, no li han dit mai que no és igual tenir el cul dins la Seu que la Seu dins el cul? Au, idò: ara ja li ho han dit. Bé, vol un whisky o no?

—Jo, senyor… —inicia el cambrer.

—Que el vol o no? No insistiré. Digui sí o no i en pau —el talla, ara molt seriós, en Xavi.

—Sí. Sí, senyor.

—Però se’l pagarà vostè —l’amenaça en Xavi.

—Vostè havia dit…

—Ah, havia dit, havia dit! I vostè que no en diu moltes, de coses? Faci un càlcul: quantes coses diu, al cap del dia?

—Jo, jo…

—Sí, vostè!

—No sé ara…

—Posi unes dues-centes frases diàries, totes més o menys incoherents. Posem que visqui seixanta anys. Això significa vint-i-un mil nou-cents dies; multiplicats per aquestes dues-centes frases diàries, serien, a l’hora de la mort, quatre milions tres-centes vuitanta mil. Què? Vostè se veu amb cor de fer-se responsable de tot el que ha dit, diu i dirà durant la seva vida? Hala, contesti. Li don la paraula.

—No prenc el whisky —diu, desconcertat, el cambrer.

—Bé, no el prengui —en Xavi simula tristesa—. És curiós: la gent no te suporta quan els parles durant una estoneta per fer-los partícips de la teva soledat. És clar: quina culpa en té vostè, si jo estic tot sol, si avui mateix m’han trobat amb una pistola a la mà, ben a punt d’enviar-me a mi mateix a l’altra vida? —li cauen dues llàgrimes—. És clar… Però no s’immuti. Si jo vaig arrossegant aquest drama, m’aguant perquè és cosa meva, i ja està. No és així?

El cambrer el mira astorat, sobretot quan en Xavi s’aixeca i li posa una mà damunt l’espatlla.

—Perdoni. Estic perillosament desequilibrat. No me faci cas. Vol prendre un whisky, sí o no? Ara en “sèrio”…

—Sí, el prendré —assegura el cambrer, compassiu i entendrit.

—Gràcies —i li fa un petó a la galta.

El cambrer anava a destapar-li una bufetada a un ull, però s’ha reprimit. Mentre camina cap al taulell pensa que aquest al·lot no està bé; ell, el cambrer, per la seva banda, resta desconcertat.

En Miquelet ha observat detingudament l’espectacle d’en Xavi. L’admira la gràcia que té per muntar xous estranys i al·lucinants. Això li pega per dies. Cada dia que en Xavi està com avui, en Miquelet s’ho passa fabulosament bé. Primer beu dues copes, per superar la vergonya, i després es llança amb en Xavi i és un dels seus millors col·laboradors. Ell, en Miquelet, ho ha volgut fer amb algun altre amic, però mai no li ha sortit bé. Una vegada va voler imitar en Xavi. Va entrar en un bar, va demanar una Coca-Cola mesclada amb llimonada. La hi serviren, la va tastar i va assegurar que el líquid era rotundament repugnant i que, per tant, se n’anava sense pagar. Però l’amo del bar l’agafà per la post del pit, l’obligà a pagar i després, una mà al cap i una al cul, el va treure defora. D’aquella vegada ençà, procura no ser ell el protagonista d’allò que anomenen “capvespres bohemis”.

Avui, però, és un mal dia, perquè encara han d’agafar el cotxe i anar a sopar a Son Puig-gros, la finca que fa dos mesos els seus pares han comprat als pares d’en Xavi. Aquest, així mateix, hauria pogut triar un altre dia per muntar un dels seus “capvespres bohemis”. I aquest inici amb el cambrer del Ritmo Club el desassossega. Tem que anirà per llarg.

—Escolta, Xavi. Comença a ser hora d’anar a Son Puiggros. Ja hauran començat? —observa.

—Ca! Aquesta genteta sempre comença tard.

—No ho creguis. Mumpare…

—Ho he de creure —el talla en Xavi—, perquè mumpare i mumare hi han d’anar.

—Ah, sí? Finalment hi van?

—Sí.

En Miquelet sent una gran alegria. El preocupava molt aquest detall. La festa ara és realment suggestiva.

—Mira qui ve.

—Hola, Poi —en Miquelet s’aixeca per saludar el seu amic—. Què fas per aquí?

—Com anau de dones? —demana en Poi.

—Ja ho pots veure. Fins ara hi havia hagut dues mòmies egípcies, però se n’han anat perquè l’hora de la mort les agafi al seu hotel —diu en Xavi.

—S’han trobat malament? Ha passat qualque cosa? —pregunta, un poc alarmat, en Poi.

—No, però estaven a punt de morir-se de vellura. Coses —aclareix en Xavi.

Arriba el cambrer, amb els tres tassons de whisky. En posa dos damunt la taula. Agafa l’altre amb la mà dreta i l’alça, mirant en Xavi.

—A la seva salut. No se preocupi. Tots tenim mals moments, però sempre passen —diu el cambrer.

—A veure —en Xavi li pren el tassó i també en beu un glop—. Bé, se n’ha salvat de bones —diu als seus amics—. Com que abans li he fet una besada, ara me pensava si faria com les putes, que les convides a whisky i beuen vi blanc. —Es dirigeix al cambrer:— Vostè és una bona persona. Ja li ho havia dit?

—Sí, senyor.

—Bé. Vostè deu ser de per Santa Margarida o Sineu…

—No, senyor.

—O Ariany, o Petra. Màxim de Manacor. M’equivoc?

—Sí, senyor. Som de Múrcia.

—De Múrcia? —demana en Miquelet, i es tapa el nas amb dos dits.

—I com així parla tan bé el mallorquí? —pregunta en Poi.

—Senyors, estan convidats per la casa. No deuen res. El senyor ha dit que si insistien en la seva actitud els digués que per favor abandonassin el local.

En Poi intervé:

—Aquesta determinació és injusta. Jo fins ara no era aquí. Per favor, digui al senyor que véngui, senyor cambrer.

El cambrer obeeix i se’n va. En Poi, còmplice, demana:

—Què, de C. B.?

—Què vol dir C. B.? —pregunta en Miquelet.