Guillem Frontera - Els carnissers

Però no voldria que aquest escrit s’allargués encara més en la relació de vagues encerts generats al marge i fins en contra de la voluntat de l’autor. Si és veritat que s’hi deixen veure, de poc serviria si el lector pogués llegir el llibre com un treball sociològic i no com una novel·la. De la lectura que en faci el lector d’avui depèn en bona part que hagi pagat la pena o no mantenir el llibre editorialment viu, encara que amb etapes de profunda hibernació, durant quaranta-sis anys —una petita eternitat.

Ariany, gener de 2016

A C. Martí Farreras

Diners de tort fan veritat

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’home orat,

pus que d’ells haja.

Diners, doncs, vulles aplegar,

si’ls pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

Papa de Roma.

ANSELM TURMEDA, Llibre de bons amonestaments

Los carniceros desolaron las islas.

Sólo quedaban huesos

rígidamente colocados

en forma de cruz, para mayor

gloria de Dios y de los hombres.

PABLO NERUDA, Canto General , III

S’han quedat un moment mirant el cel, per on es va espargint una grisor suau, però cada vegada més densa i amenaçadora. Tot ha estat qüestió de poc temps; fa una hora que el cel era tot blau i deixava filtrar netament els darrers raigs de sol. Però més tard, a entrada de fosca, l’aire s’ha com embrutat i ha paregut que uns núvols lleugers i molt difuminats es volien apoderar del cel i enviar-ho tot en orris.

—Ja ho val! Tan bon dia com ha fet! Meam si ara hauríem de sopar dedins. Ara que tot ja està preparat en el pati —ha dit na Coloma—. Bé, ja ho veurem.

—De moment no toqueu res. Si comença a ploure ja ho llevarem i ho passarem tot al menjador —li ha contestat, d’un tros enfora, en Miquel.

Na Coloma s’ha ficat altra vegada dins la cuina, on està dirigint el gran sopar, l’enorme paella i la porcella —les porcelles— rostida. En Miquel ha quedat un moment mirant el camp, on la tardor comença a tenyir-ho tot d’un color verd d’herba primera. Ha descobert que el camp, en aquesta època, és realment bonic.

—No trobes que és guapa, ara, la terra? —li ha demanat al seu cosí Lluís.

En Lluís no ha sabut, de moment, a què venia aquesta pregunta. Ell mai no s’havia demanat si la terra és guapa o no. Ara, des de fa una temporada grossa, veu que la gent parla de la bellesa de la terra i del mar, de les cales i les platges. Es demanen si Camp de Mar és més bonic que Formentor, si la terra del centre de l’illa és més alegre que la de Santanyí. No fa gaire, en Miquel havia anat al poble, Calderrotx, a veure sa mare. En tornar-se’n cap a Palma Nova, on hi té el negoci, ell l’acompanyava dins el cotxe i en Miquel ja li havia parlat de com estira la terra, malgrat totes les altres belleses de Mallorca. Perquè resulta que Mallorca és molt bella, i ara aquelles marines que no servien per res valen un ull de la cara i el vermell de l’altre. Els estrangers ho saben, això, i vénen i hi tiren els diners, donen propines i espargeixen riquesa per a tothom.

—N’hi he fet, de soles, per aquí —li deia en Miquel—. No, i pots comptar que en tornar cap a les cases ja tenia l’esquena ben doblegada.

—Però ara ja ho has passat, i del passat ningú no se’n recorda. Ni tu ni els teus fills no tornareu a agafar mai una arada —li havia contestat.

—Tens raó. Però m’ha costat molt. N’hi ha que se pensen que els diners, a Palma Nova, hi plouen. I és mentida. Si en vols fer, t’hi has de posar ben de granat. Si jo ara tenc un duro, no l’he guanyat d’assegut. Pots pensar! Per tot se n’ha de fer, de feina.

En Lluís ha mirat la terra, el turonet de l’enfront. La finca d’en Miquel té més de quatre-centes quarterades, de les quals n’hi ha vuit o nou que són de reguiu. N’hi ha, també, una bona partida que són de garriga, que diuen que està estibada de perdius i llebres.

—No ho sé, si és guapa o no, la terra. Més m’agradaria que fos meva.

En Miquel ha estat mirant fixament la possessió. Tot quant pot veure és seu, menys l’escletxa que formen dos dels turonets que envolten la finca. Aquí ell hi havia treballat, de jove. Els seus pares, en lloc d’enviar-lo a escola, el llogaren de ben menut de porqueret. Es cuidava d’una guarda de devers quaranta porcs i els duia a pasturar prop d’aquesta mateixa casa. L’acompanyava un ca petit, que lladrava més que la gran punyeta. Nomia Trigo i ja deu ser mort. Però ara les coses han canviat. Els seus fills, gràcies a Déu, no saben què és una arada amb rodes ni ho sabran mai. Si Déu ho vol, sempre seran uns senyors.

—Trob que la gent se torba molt, a venir. No sé si ens ho haurem d’acabar nosaltres tots sols. No, i hi ha menjar per a tot un regiment —diu en Miquel, especialment preocupat per l’arribada de don Fulgenci, fins fa un parell de mesos senyor d’aquesta possessió. La família havia discutit si convidar-los o no a la festa d’avui. Tots havien trobat que no, però en Miquelet els havia convençut que els convidassin.

—Tanmateix hi estan molt acostumats, a vendre finques: no han fet altra cosa en la seva vida, aquesta gent. A més, jo som molt amic d’en Xavi, que me convida a totes les festes que fan al seu palau de Palma.

—Ah, sí? I escolta, Miquelet —li havia demanat na Coloma, la mare—, que és cert això que diuen, que també el volen vendre per fer-hi un hotel?

—No ho sé. L’altre dia estava amb en Poi, el fill dels marquesos de Calroig, i m’anava a dir coses sobre això, però en aquell moment arribà en Xavi i no m’ho va voler dir.

Na Coloma bavava quan veia que el seu fill, sobretot davant gent externa, en parlar dels seus amics deia de qui eren fills. Així tothom veia que en Miquelet tenia per amics els joves de les millors cases de Mallorca, d’aquestes famílies que viuen prop de la Seu en aquelles cases grandioses amb patis on plou, plenes de quadros antics i negrosos on hi ha pintats angelets i marededéus i avantpassats de la família. Si alguna vegada parlava d’un amic seu i no deia qui eren els seus pares, era ella mateixa qui li ho preguntava. Però en aquests casos resultava sempre que el pare d’aquest amic seu era un home gris, no destacable per cap concepte.

El seu temor desapareix quan sent el renou d’un cotxe que s’acosta a les cases. Són don Fulgenci i la seva dona. Encara tenen xofer. En Miquel creia que ja se n’haurien desfet, perquè és evident que no poden dur aquest tren de vida. Abans no arribin, diu al seu cosí Lluís:

—Ens hauries de deixar una estoneta sols. Hem de parlar d’un negoci.

En Lluís se n’ha anat cap a dins de la casa dels pagesos.

En arribar a la carrera, ben regada i plena de cossiols, don Fulgenci i senyora s’han quedat aturats un moment, mirant fixament el portal que dóna a la clastra. Allà on hi havia l’escut de la seva família, menjat pel vent, la pluja i sobretot pel temps, ara hi ha dues rajoletes de València amb els escuts pintats amb coloraines dels llinatges d’en Miquel i na Coloma. La senyora li ha dit:

—Aquesta gent és francament ridícula.

Però don Fulgenci no li ha pogut contestar. Ho hauria fet dotant d’una major elegància la mateixa expressió de la seva dona, si no fos que en Miquel ja s’hi havia acostat per rebre’ls i donar-los la mà.