Guillem Frontera - Els carnissers

En Jaume li dóna l’hisop, quan el frare, sense apartar la mirada del missal on està llegint, allarga la mà. El pare Salvador fa els asperges amb una gran solemnitat. Tanca el missal, somriu al seu germà Miquel i tothom romp el silenci. La granja ja està beneïda.

Na Coloma li pren l’hisop i es dirigeixen plegats cap a la casa.

—Ara així una ja creu que tot ha d’anar millor —li diu na Coloma—. Ho tenc com més tranquil. Aquestes coses, beneïdes, pareix que te donen com una pau interior, o no sé… — Na Coloma acaba de comprovar novament que li manquen paraules per dir el que sent. És quelcom que la preocupa sovint, cada vegada que té aquesta sensació. Quan això li passa amb altra gent, procura callar o canviar de conversa, perquè, encara que entengui, més o menys, per damunt-damunt, el que volen dir, no pot intervenir-hi. Aleshores gira la conversa cap als negocis o les joies. I aquí és on ella es pot lluir, perquè domina bé ferm el llenguatge que s’usa en aquests casos.

—Sí, sí… —diu el pare Salvador—. I què? Com van les coses, Coloma? Tu ja m’entens: les coses de l’ànima…

—Bé, bé de tot. Ara, la setmana que ve, tenim reunió. Que per cert ja hi ve aquella… sí, na Remeis. Aquella que vivia amb un que no era el seu home. Idò dona Dolors li va dir que si continuava així la trauria de l’hotel. Entre totes l’enviàrem a cursillos , i ara voldria que la veiessis. Està feta una atxa. No, te dic que l’ha trobat bé, al Bon Jesús… Tu hi podries venir, qualque dia. Va bé que de tant en tant n’hi véngui un com tu, a les reunions, un de jove, d’aquests que ens deis quatre veritats…

—Jo? Pots pensar! N’hi ha de molt millors.

S’han separat un poquet del grup, que camina cap a la carrera, on, mentre durava la benedicció de la granja, han aparegut tres taules llargues plenes de botelles de Martini, i bessons, olives sevillanes, patates xips…

—No, no. Tu. Fins ara has estat l’únic que ens has parlat d’aquell evangeli dels rics i dels camells. Totes hi hem pensat molt, en això dels camells i el forat de l’agulla, i a cada reunió encara recordam la teva plática . No ho diguis, però un parell de vegades ha vengut el rector, que és un gran home, un sant, pobre homenet, però només ens ha dit coses que ja sabíem. No ens… com t’ho diria? No ho sé. Quan ell ha acabat de xerrar ens quedam tan tranquil·les. És clar, tan vellet… Tu en canvi ens fas pensar, i això és el que nosaltres volem. De tant en tant, ens va bé una bona pallissa. Fa que obriguem els ulls.

Aquella vegada, quan ell va anar a la reunió setmanal de les dones que han fet cursillos , d’entrada va observar que totes anaven ben carregades de joies. Es va fixar, per a una major seguretat, en el que deia la seva cunyada Coloma després de pronunciar el nom de cada una de les seves amigues: “Dona Florència, senyora de l’hotel Brisas de Mallorca. La senyora Gayà, que el seu home és el propietari de la urbanització Placer del Mediterráneo…” I així. Quan va estar segur de la posició d’aquelles senyores, els va parlar del camell i el forat de l’agulla. Totes elles escoltaven amb un pam de boca; va veure clarament que aconseguia interessar i inquietar el seu distingit auditori femení. Fins i tot n’hi va haver una que li va demanar:

—Idò, si és tan difícil per a un ric entrar al cel, vol dir això que convé més quedar-se mans-fentes, no fer res, no guanyar doblers i ser pobres tota la vida?

Aleshores va comprendre que les seves paraules havien estat mal interpretades, va tornar enrere i va explicar que l’obligació que tenen els rics és ajudar els pobres, fer caritat, donatius a l’església i petits sacrificis; per exemple: privar-se de certs luxes banals. Encara va arrodonir la seva prèdica dient que ser ric o pobre no depèn del que hom tingui, sinó que es tracta d’una actitud. Quan Crist va dir això, els rics eren gent que odiava i explotava els pobres d’una manera descarada i inhumana. I això és el que no s’ha de fer. Els pobres també són fills de Déu i mereixen un tracte com a tals. Les va incitar novament a la caritat. I ara acaba de saber que el seu sermó va calar endins.

—Bé, ja me diràs coses, idò. Ja saps que sempre estic a la vostra disposició.

Na Coloma avança cap a les taules d’aperitiu, amb el pare Salvador. En Miquelet encara no ha arribat. On es deu haver ficat, aquest fill meu?

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.