Guillem Frontera - Els carnissers

Dona Leonor, que l’estava escoltant, es dirigeix a en Jaume:

—I tu, què? Estàs ficat en negocis de turisme, també?

En Miquel i don Fulgenci s’aparten del grupet.

—Don Fulgenci, ara no sé si m’estic ficant on no me demanen. Però si m’ho permet li faré una pregunta.

—Digues.

—He sentit dir que volen vendre el seu palau de Palma. Això que és vera?

Semblau mosques vironeres, corbs afamegats, vosaltres. Pareix que estau a dalt, mirant com nosaltres donam les darreres passes fins a caure morts, per llançar-vos damunt, menjar-nos els ulls i no deixar-ne ni els ossos. Sentiu l’olor de carn morta abans que ningú, i us hi tirau com a desesperats. Us ho agafau com una gran festa. Odii la vostra crueltat, la vostra manera d’esbucar-nos, bèsties carnisseres! Però és això precisament el que em dóna fe, perquè és el que ens fa tan distints…

—Potser. Però no crec que t’interessi. Què en faries tu, de la meva casa?

—Ja ho veuríem. S’hi podria fer un bon hotel.

—És molt problemàtic. Pensa que està en un barri on te posen dificultats per pintar una persiana. Jo ja hi havia pensat, en la possibilitat de fer-hi un hotel. —Ho ha dit i se’n penedeix instantàniament.— Però ho veig molt difícil. En tot cas, conservant la casa tal com és ara, i fent-hi una sèrie de reformes interiors… No ho sé.

—Que ja ho té aparaulat amb qualcú? —s’interessa vivament en Miquel.

—Sí, la veritat és que ja ho tenc més de mig venut i ara fa mal tornar arrere. Si ho hagués sabut abans…

—Bé, per poc que pugui, li agrairia que abans de fer el tracte m’ho consultàs. Estigui segur que jo li ho prendria amb unes condicions millors per a vostè. Podríem arribar a un acord de manera que vostè hi sortís guanyant més que amb un altre qualsevol. Jo ho puc fer, don Fulgenci… n’estigui segur.

“Gràcies, gràcies, gràcies, Miquel.” A més a més sempre ho feis de manera que encara al final us hauria de donar les gràcies.

—No, no, no. Ho podem fer, però sense que cap dels dos hi surti perdent. Lo just —diu don Fulgenci.

—Bé, ja en parlarem. Li anirà bé que véngui a veure’l un dia de la setmana vinent?

—Sí, quan vulguis. Avisa’m un dia abans.

Senten arribar un cotxe i es forma en tota la carrera un aire d’expectació. En Miquel s’obre pas a través de la gent i avança fins on s’ha aturat el cotxe negre, americà, que ha aixecat un núvol de pols, malgrat haver regat, avui horabaixa, el camí que va des de les barreres fins a la casa.

En baixen dos frares. Un d’ells saluda efusivament en Miquel.

Es tracta del seu germà Salvador. En Miquel besa la mà, mentre doblega el genoll esquerre, de l’altre frare.

—Com està, pare provincial?

—I ja ho veus, Miquel. Hem vengut a veure què és això. M’han dit que és gros —amb un to benèvol, el pare provincial—. Bé, bé, ja estic content. Per massa pa no hi ha mal any. Que no és així, que ho diuen?

Caminen tots tres, en Miquel davant, cap al grup on hi ha don Fulgenci. Aquest doblega el genoll esquerre per besar la mà del pare provincial i després besa la del pare Salvador. Els altres repeteixen la mateixa operació.

—Bé, què te sembla, Salvador, si començam aviadet? El sopar ja està fet i pareix que la gent té gana, ferm —diu en Miquel.

—Ah, ah, ah! —exclama el pare provincial, somrient—. Ell jo sent molt bona oloreta! Què trobau, pare Salvador? Sort que avui no és divendres!

Tots riuen la broma del pare provincial.

—Bé, idò podem començar en voler. Amb el vostre permís, pare provincial, pujaré a vestir-me…

—Jo vénc amb vós.

Els dos frares parteixen cap a dins la casa, seguits de na Magdalena i en Jaume. Pugen al pis dels senyors, on, dins un quarto, hi ha un roquet i una estola preparats. En Jaume agafa l’hisop mullat d’aigua beneïda i es disposa a esperar el moment d’entrar en funcions. De les feines que corresponen clarament a la família, aquesta és la primera que se li encarrega a ell. Això li dóna entenent que ja en forma part. Mira l’hisop i s’estira l’americana, tot adoptant un aire ben digne, de circumstàncies.

El pare provincial agafa a part l’altre frare.

—On hi ha el vàter? —li pregunta—. Vaig un poc destrempadet.

El pare Salvador li assenyala una porta i entreté na Magdalena i en Jaume perquè no l’hi vegin entrar. Es posa l’estola.

El pare provincial pensa en el sopar d’avui vespre i en la desagradable coincidència que precisament avui se li han despertat les morenes, rebentant-li en sang que li ha tenyit els calçons blancs; i això, que ja és mala sort, després d’una temporada llarga de pau. Tot un drama. Sap que l’altra gent, quan algú té morenes, encara hi fa broma. Però ell ni tan sols es pot permetre aquest petit conhort. És una de les moltes espines que suposa la soledat immensa, punyent, dels religiosos.

Quan baixa el pare Salvador, precedit d’en Jaume i seguit dues passes enrere per na Magdalena, la gent ja s’ha concentrat devora la granja immensa, ara totalment il·luminada. El frare s’obre pas fàcilment entre la massa, i es col·loca en primer terme, ben davant la gran vaqueria, ara buida. Envoltant-lo, don Fulgenci, dona Leonor, en Miquel, na Coloma i, devora, na Magdalena i en Jaume, digne, seriós amb l’hisop a la mà dreta ben a punt per entregar-lo al pare Salvador quan aquest el requereixi. S’ha fet un silenci total que deixa sentir les paraules pronunciades en llatí dificultosament, car ha hagut de fer esforços per trobar una fórmula apropiada per beneir una granja. És la primera que beneeix.

Si no fos pel que sempre segueix la benedicció, l’empiparia la mania que té la seva família de beneir totes les coses. Quan compraren el primer cotxe passaren pel convent i se l’endugueren a Calderrotx. Tota la família es concentrà devora el vehicle, i ell va haver d’improvisar una fórmula llatina per a aquest cas, fent com si l’estigués llegint en un missal. La veritat és que recordava vagament que n’hi havia una, però no sabia on trobar-la. En aquella ocasió en va sortir pronunciant unes paraules que feien referència al progrés de la tècnica sempre a major glòria de Déu. Ningú no el va entendre, tanmateix, perquè de la família ningú no sap llatí. Només en Miquelet en tenia una petita idea, perquè havia tret notable d’aquesta assignatura a l’examen de quart curs de batxillerat. De tota manera, no creu que pogués destriar res.

El cotxe estava adornat amb una gran profusió de flors de plàstic, una medalla de la Mare de Déu de Lluc, un canet i dues anneretes de plàstic. Oferia l’aspecte d’un gran jardí artificial. Als vidres de darrere hi havien posat cortinetes, cendrers imantats aferrats a les portes, havien omplert el cotxe de capsetes amb aspirines, esparadrap, mercromina, tabac i una botella d’anís.

Des d’aquell moment, tan bé va sortir i tan bon resultat va donar la seva benedicció —aquell cotxe encara no ha tingut cap accident— que el sol·liciten per beneir-ho tot. El pare Salvador ha estat temptat, algunes vegades, de dir al seu germà Miquel que no cal dur la devoció fins a aquests extrems, si bé després ha pensat que no era oportú, car la religió s’ha de posar sempre al nivell de la intel·ligència i dels coneixements de cadascú. A més, i el pare Salvador s’ho reconeix com un defecte, però del qual en treu profit espiritual, el seu germà aprofita aquestes oportunitats per fer-los partícips del seu progrés. La primera vegada, quan li va beneir el cotxe, li va regalar mil pessetes. Però ell li va dir que s’estimava més que l’obsequiés d’una altra manera, regalant-li una cartera, per exemple, o una ploma estilogràfica o una capa. La veritat és que si li donaven diners n’havia d’entregar el vuitanta per cent a la comunitat. D’aquesta altra manera, per contra, si li regalaven una màquina d’escriure o un rellotge d’or, per exemple, ell hi sortia guanyant: la màquina o el rellotge, o el que fos, era tot per a ell, i, a més, valia més de mil pessetes.