Guillem Frontera - Els carnissers

—Què vol dir, què vol dir! C de capvespre. B de bohemi.

—Ja.

—Avui l’hauríem de planejar bé, militarment. Aquest cambrer és el poble explotat: revolució social —diu en Xavi—. Durem endavant dues revolucions més: la religiosa i la sexual… —Mira en Miquelet.— Què trobau, si feim revolució familiar?

—Jo trob que hauríem d’anar a Son Puig-gros —fa en Miquelet. Nota de sobte que ho ha dit amb una energia potser ofensiva per als seus amics. I afegeix, rectificant:— Quan vos caigui bé.

—Ja ho discutirem, això —diu en Xavi—. Ara ve l’amo per treure’ns defora. —L’amo s’acosta a la taula i els tres fan com si no l’haguessin vist arribar. En Xavi continua:— No hi ha res pitjor que tallar iniciatives importants per tal d’aconseguir un guany immediat, perquè…

—M’havien enviat a demanar —els interromp l’amo del bar, dret devora la taula, alt i gros com un elefant.

—Sí —contesta en Poi—. Jo mateix, era. Tenc un problema que voldria consultar amb vostè: acabava d’arribar en aquest bar i el seu cambrer ja me volia treure defora. No sé per què; crec que hi deu haver un error.

—Bé —l’amo, sense immutar-se—, no se’l treu a vostè. Aquests altres dos senyors s’han portat d’una manera incorrecta.

En Xavi s’aixeca per dir-li:

—Si vostè ho considera així, nosaltres partim. Ara bé: no se faci il·lusions, no sortirem d’aquest bar sense haver pagat la consumició. Vostè ens pot treure defora; ara, si vol humiliar qualcú, humiliï la seva…

—No, deixa’l anar —intervé en Miquelet—. Si ens treu defora, ens n’anam sense pagar. Això és lògic.

—Sense pagar, mai —contesta en Xavi—. Això és voler humiliar-nos. I això, a mi, tant com nom Xavier Pugiula i Santaner de Bellpuig, a mi no m’ho fan.

L’amo del bar fa un gest que l’allunya aparentment del que estan tractant. De sobte, amb un somriure fràgil i servil, que li descobreix una dent d’or, s’interessa:

—Vostè, idò, deu ser fill de don Fulgenci Pugiula, comte de…

—Sí senyor —agressiu, en Xavi.

—Jo el conec, son pare —diu l’amo del bar, evidentment orgullós—. El meu padrí, o sia el meu avi, coneixia molt i era molt amic de l’avi de vostè. El meu avi era cosí d’uns amos de possessió…

—No me conti la seva vida —el talla violentament en Xavi—. El seu arbre genealògic, la gloriosa història d’uns avantpassats amos de possessió ens la porta molt fluixa. Què devem?

—Ah, a son pare no li agradaria saber que vostè se porta així —li adverteix l’amo del bar.

—Vostè què sap, de mumpare? Què punyetes li importa el que ell pensaria de tot això? Què li dec? —pregunta, furiós, en Xavi.

—Res. Pot prendre portal.

En Miquelet s’aixeca, però en Poi l’estira per un braç i l’obliga a seure altra vegada.

—Tu no t’hi fiquis. És cosa d’ells —li diu.

—No ha dit que no devem res? Idò fotem el camp i a ca una puta —contesta en Miquelet.

—Vés-hi tu, si vols. Per mi, pots partir en voler —empipat, en Poi.

En Miquelet abaixa el cap i resta assegut. No ho entén. Si ara se n’anassin haurien guanyat més de dues-centes pessetes. Més de dues-centes pessetes. Aquests dos es veu que no han sentit parlar mai de diners, a ca seva. Però jo, sí. Ara en tenim més que a can Xavi, però ens ha costat molt. Ha costat que mumpare i mumare només han viscut tota la seva vida per fer diners, i han sacrificat na Magdalena convertint-la en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient “typical spanish”, “typical Majorca”, “very very, mucho very”… iVery merda! I tot per fer diners. Mentre aquests dos anaven vestits amb abriguets caríssims importats d’Itàlia i eren els protagonistes de tres festes a l’any, jo demanava tres peces a mumare per comprar caramels, i només me’n donava dues, els diumenges, i em quedava sense fotografia de primera comunió… perquè no hi havia diners. El fotògraf havia vingut d’un poble veïnat i va fer fotografies a la filla del batlle, a la neboda del capellà, al fill de l’amo en Jordi, el comerciant, i a dos o tres més que podien o feien com qui pot. Jo em vaig quedar sense fotografia de primera comunió i quan em barallava amb algú era el primer que em deien: “Hala, vés, tu, que ni tan sols et feren retrato!” Mumpare ens va comprar el primer aparell de televisió quan ja feia més de dos anys que el podíem tenir. Però abans va haver de fer un càlcul: els meus fills, na Magdalena i en Miquel, van a veure la televisió a un bar i això els costa diners, perquè han de prendre una Coca-Cola cada un: són trenta pessetes diàries. Al cap del mes, quasi mil. Al cap de l’any, dotze mil. I així. Resultava que comprant un aparell de televisió, al cap de dos anys hi hauria sortit guanyant. I aleshores ja no estàvem per vint, ni per trenta, ni per cent mil pessetes…

—No prendré portal sense pagar. Me digui tot d’una què val, això que hem pres. Cinc whiskys dobles.

L’amo del bar abaixa el cap, dóna mitja volta i se’n va. Sense girar-se enrere, diu:

—El cambrer li dirà què val.

Els tres esperen en silenci. En Miquelet està com nerviós i sembla tenir agulles al sofà on seu. En Xavi li diu:

—Deixa’m cinc-centes pessetes. Ja te les tornaré.

En Miquelet es treu la cartera de la butxaca interior de l’americana i les hi dóna. Diu:

—És tot quant duc.

—És igual. Jo en tenc —assegura en Poi—. Podem continuar la festa.

Arriba el cambrer amb el compte. En Xavi agafa el paperet i li dóna quatre-centes pessetes. Diu:

—Ja està bé. Munti un negoci.

El cambrer se’n torna. En Xavi dóna les cent pessetes que sobraven a en Miquelet. S’aixequen tots tres i surten al carrer.

Na Coloma mira el rellotge.

—Déu meuet! Ja són les vuit? —Consulta l’hora al rellotge de paret que han col·locat damunt la xemeneia i comprova que el seu no va malament.— Vaig a vestir-me tot d’una. Si veis na Magdalena, digau-li que pugi, també, que no ens en donarem compte i ja serà hora de sopar.

—Bé —contesta na Maria, la dona d’en Lluís—. No passis pena.

Na Coloma puja les escales cap al pis, que és la casa que ells habitaran quan vinguin a Son Puig-gros. A baix hi viuen els pagesos, que són en Lluís i na Maria. Són un matrimoni sense al·lots, i aquest és quasi l’únic inconvenient perquè puguin dur la finca bé, car hauran de tenir molta de gent llogada, i això mai no dóna massa bon resultat. Sempre hi hauria d’haver algú que vigilàs la feina dels homes i dones llogats, algú que tingui molt d’interès que la finca rendeixi al màxim. Però ja ho veurem. L’important és que en Lluís no estava massa bé on estava, i ara notarà ben bé la diferència. Ha estat, un poc, una obra de caritat. Ara que nosaltres hem pujat amunt, hem de procurar ajudar els nostres perquè visquin millor. A mi m’agradaria que tothom estigués bé. No hi ha res que més amargui la vida que pensar en la gent que passa gana. Tothom hauria de poder tirar endavant sense gaires preocupacions. Seria molt bonic, per exemple, que un pic a l’any ens reuníssim tota la família, que seríem prop d’un centenar, a dinar davall els pins de Formentor, i que tots hi poguéssim anar amb cotxe propi. Però per ara sembla impossible. Si volem fer aquest dinar, algun dia, nosaltres haurem de fer un parell de viatges amb tots els nostres cotxes. Els únics de la família que ens hem fet amunt som en Miquel i jo… bé, i na Magdalena i en Miquelet. Els altres van vivint així com poden, però…

La veritat és que vénen cada dos per tres a veure si els podem deixar diners, ara deu, ara vint mil pessetes. Hi ha hagut vegades que teníem deixades a la família fins més de dues-centes mil pessetes, entre l’un i l’altre. Ara sembla que les coses es van arreglant, perquè els anam col·locant en els nostres negocis. Qui ho havia de dir, ara fa deu anys, que nosaltres els solucionaríem la vida, a la llarga! Érem els qui anàvem pitjor de tots, els qui fèiem les llesques més primes.