Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Més avant, Daniel Benito Goerlich, parla de “dos jóvenes persas” (p. 82) que “Es natural que sobreviviesen en Roma con su trabajo manual y la ayuda de la comunidad cristiana de la capital del Imperio. Pero con la llegada del general Decio a la púrpura imperial las cosas cambiaron para los cristianos” (p. 82) i que, “cuando el emperador Constantino, proclamó en 313 la legalidad del cristianismo, (…) fueron solemnemente trasladados al cementerio o catacumba del Ponciano. Esta ceremonia fue la primera procesión en honor de santos mártires que ha recogido la historia eclesiástica” (p. 83).

A diferència de Martirià Brugada, l’estudiós d’art, no cita d’on ha tret la informació sobre el fet que fessen treballs manuals en Roma, que col·laborassen amb la comunitat cristiana de la capital de l’Imperi, ni del motiu pel qual, sent amics i jóvens perses (de què no cita la família de procedència) aplegaren a ser-hi.

Però unes planes després, quan parla sobre el retaule del pintor Jaume Huguet (potser el més conegut d’ambdós sants, si més no, de la Corona Catalanoaragonesa, de mitjan segle XV i conservat en Catalunya), comenta que apareixen els sants Abdó i Senent i que “Toda esta pintura apoya sobre el banco del retablo compuesto por tres escenas relativas a la historia de otra pareja de santos mártires: los hermanos Cosme y Damián” (p. 86). Lo de “pareja de santos mártires” i els sants Cosme i Damià, l’altra parella de què escriu, i de la possibilitat que també siguen diòscurs, pot portar-nos a dir que els Sants de la Pedra, igualment, ho són, ja que, en les obres de què se n’ha escrit, per exemple, apareixen units en les diferents accions que realitzen i perquè hi ha escrits de recerques que van en eixa línia.

Fins i tot, Daniel Benito Goerlich, quan acaba l’article, escriu “ya sea como personajes principescos o como humildes trabajadores extranjeros” (p.88) i, així, exposa un altre camí: que, àdhuc, fossen treballadors humils i, al mateix temps, estrangers, cosa que sembla un invent i poc creïble (no necessàriament seu), sobretot, si tenim present que, en la historiografia clàssica (per exemple, la positivista, tan viva, a hores d’ara i tot, en els texts escolars i en molts centres d’ensenyament primari i secundari), no hi ha sigut comú parlar de les persones humils i, a més, treballadores, sinó, més aïna, de persones vinculades a la corona o que eren nobles, que pertanyien al clericat (com ara, bisbes o persones famoses que feien de consellers reials), que exercien alts càrrecs militars o bé que es dedicaven a l’art, a l’escriptura, a la filosofia, a les matemàtiques o, per exemple, a la ciència, o bé que, com ara, es feren famoses pels seus descobriments o pels seus invents, i, quasi sempre, en eixes fonts, hòmens (tot i que més de la mitat de la població són dones). Com a curiositat relacionada amb si foren treballadors, adduirem que, en un correu enviat per Xavier Martí i Juan (de Castelló de la Ribera), el 7 de gener del 2019, hi havia un fragment que indicava que “es tractava d’obrers orientals de les factories romanes”, el qual, en paraules de Xavier Martí (per mitjà d’un correu electrònic de l’endemà), prové de l’”Enciclopèdia Espasa-Calpe”, en l’entrada “Abdón y Senén” (sic). Però també veiem aquesta opció en altes fonts, com ara, en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”: “los Santos, quienes ya residían en Roma, bien por su dignidad o por el hecho de ser obreros, como apuntan otros autores 113que relacionan su enterramiento con el barrio en donde solían residir los trabajadores” (p. 10), tema que es tracta, en paraules dels autors d’aquest quadern de Calasparra, d’una de les parts més intrigants de les recerques sobre els Sants de la Pedra, “Independientemente de que cada pueblo en los que son venerados les considere ladrones 114, aunque buenos, como es el caso de Calasparra, médicos, como en Tarrassa 115, por haber confundido los milagros de San Cosme y San Damián que comparten retablo, la discusión se centra, a nivel internacional, si eran nobles, príncipes o sátrapas o simplemente unos obreros” (pp. 7-8).

I, si no, com a versió sisena, en el llibre de les festes patronals de Benissa, de 1973, hi ha l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, signat per Francesc Giner, que escriu una versió prou diferent de les més clàssiques: “L’Església Catòlica té una institució, els P.P. Bol·landites, els qui dediquen, del segles XVIIè ençà, i amb una rigor arqueològica, a historiar les vides dels sants. Per les seues ACTA SANCTORUM sabem que els màrtirs Abdó i Senent són d’existència certa, que vixqueren a la vora del llac Van 116a Kúrdula, on foren ‘subreguli’ en esta província iraniana, sota l’Imperi Romà. La tradició vol afegir a més que foren armenis 117de nacionalitat, germans, i de família de reis. El que se sap de cert és que formaven part de la comitiva de l’emperador Deci en una persecució contra els cristians, duta, per aquest directament, a l’Àsia Menor. A Babilònia i després a Kúrdula, varen ser martiritzats molts cristians notables, i per a afronte i per esmena, sota càstig de mort a qui els replegara, els cossos sacrificats, al carrer foren ostentats a l’exhibició pagana: tant en una ciutat com en l’altar, l’Imperial edicte fon, secretament, desobeït. A la seua Kúrdula foren delatats els jovens (sic) germans com infractors. Els dos benaventurats no negaren els fets i el ser seguidors de Crist. Com a presa important foren duts a Roma. Enllà els presenten davant el Senat a apostatar llur fe”. I, des d’ací, la versió continua per la línia més estesa. Quan llisquí Kúrdula, era la primera vegada que trobava aquest nom en algun document sobre els Sants de la Pedra. A més, per exemple, no apareix en Internet vinculada als sants Abdó i Senent, motiu pel qual fa interessant aquest article, facilitat per Vicent Gomis Lozano, el 28 de juny del 2018, per correu electrònic,... fins que no vaig afegir aquest article en la web Malandia, el 14 de juliol del 2019, per mitjà de l’entrada “Sempre junts, com Abdó i Senent” 118( https://malandia.cat/2019/07/sempre-junts-com-abdo-i-senent).

Ara bé, la setena que hem trobat durant la recerca, i en què, com en més d’u dels goigs que hem vist, apareixen com a reis, és la de l’obra de Miquel Llot de Ribera “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, editada en Perpinyà en 1591. El fet que apareguen com a reis es tracta, al meu coneixement, d’una de les informacions més interessants que aporta aquest llibre sobre la vida dels Sants de la Pedra. Així, llegim que “los dos SS. [= Sants] Reys Abdon y Sennén, estant en lo Regne de Pèrsia regint y governant diversos regnes y provincias, instrits 119en la fe de Iesu Christ, abrassaren de tal manera la virtut de la caritat, y dilectió 120del Senyor; que nunca 121pogués lo dimoni ab ells cosa alguna, ab tota la artilleria y bataria 122de les temptacions, y poder dels seus ministres fer-los tornar un pas atràs 123en lo servey de Déu omnipotent.

(...) Hi ha cosa alguna que sie 124bastant, diuen los sancts gloriosos, per haver-nos de apartar de la dilecció del Senyor? Confiats estam diuen los bons Reys, Que ni la tribulació, ni l’aflicció, ni qualsevol perill ni ocasió, per més àrdua que sie nos divertirà 125en ninguna manera del camí, [que] tenim començat, en la seqüela de Christo. Perquè si los tres Reys d’orient, antes 126de nosaltres no se apartaren un momento 127, en la empresa que emprengueren (...) ab la mateixa obligació restam nosaltres digueren sempre los sancts gloriosos Abdon y Sennén” (pp. 3B-4B).

En les pàgines 44A i 44B d’aquesta obra, també apareixen com a reis, i, a més, “a manera de uns jóvens, de grandíssima gentileza, que estaven guiant la nau, y regint-la reparant lo dany [que] causavan los demonis, ab la tormenta y borrasca tant gran”, durant el trajecte per mar que portarà l’abat Arnulf cap al cap de Creus (l’Empordà): “Navegaren ab vent pròsper fins arribar a cap de Creus, terra de Cathalunya (...) vuyt llegües, de la molt desijada vila, y terra de Arles” (p. 45B).