Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

I sobre la seua relació amb Pèrsia, és l’obra que més espai hi dedica, entre les que hem trobat fins ara. Així, en el capítol II, hi ha que “Era aleshores arribat lo Emperador Decio ab un excèrcit poderosíssim al Regne de Persia, a una gran Ciutat anomenada Pontica 128(...) ab intent de subiectar 129y dominar aquell Regne al Imperi Romà, alcançà una gran victòria senyaladíssima en la montanya dels Medos 130. Ab la qual sense resistència ninguna se feu senyor de moltes, y molt grans Ciutats del Regne de Pèrsia, per haver mort la multitut tant gran que moriren los Persas. Entrant per aquelles Ciutats novament conquistades, lo Emperador trobà molt gran número de cristians, als quals, com a públic enemic y perseguidor de la Yglesia de Iesu Christ, manà martyrizar ab diversos martyris, y llevar-los la vida. Lo qual vist per los bons Reys Abdon y Sennén determinaren de descubrir-se, y senyalar-se en lo servey de Christo” (pp. 7A-8A).

Però el punt que toquem no acaba ací, ja que, hem vist una huitena versió referent a l’origen dels sants Abdó i Senent, per exemple, la del llibre “Santos Abdón y Senén, mártires Patronos de la histórica ciudad de Sagunto” 131, d’Antonio Chabrell, publicada en 1894. En aquesta obra llegim, textualment, que “Los gloriosos Santos Abdón y Senén, de esclarecida prosapia 132, nacieron en Corduena 133, ciudad de Persia, en cuya región gobernaban cristianamente sus estados, cuando Decio llegó allí y sojuzgó el pais con formidable ejército que él comandaba por el emperador Gordiano. Reducidos á prisión con otros persas cristianos, siguieron las águilas romanas para servir de ornamento en el triunfo que Decio había de celebrar en la capital del Orbe 134, pero en este intermedio, Filipo había sucedido al emperador Gordiano y Abdón y Senén alcanzaron la libertad, gracias a la benevolencia que aquél emperador dispensó a los cristianos.

Asesinado Filipo por las tropas de Decio, fué éste proclamado emperador, y bien pronto empezó a llevar á cabo aquellas crueles persecuciones contra los cristianos, que hicieron célebre su reinado. Los jóvenes Reyes persas fueron sus primeras víctimas, obteniendo la palma del martirio en el anfiteatro de Roma el día 30 de juliol del año 253 135” (p. 47).

De l’escrit d’Antonio Chabrell, en deduïm que, com a mínim, cada u dels dos germans governava un estat diferent 136, que ho feien com un bon estadista (“cristianamente”) i que, a més, l’emperador Filip (qui succeí Gordià) els condonà, perquè fou benevolent amb ells. L’autor presenta Filip com si fos l’emperador bo. No se’ns diu quins estats manaven dins de la regió de Pèrsia, la qual ací apareix, com si diguérem, com una regió geogràfica que acollia estats diferents, no com un estat polític únic. És una novetat que es presente un alt càrrec romà com a clement i que, immediatament, en el paràgraf següent, aparega Deci (qui ens és presentat com si fos el malvat) com també que se’ns comente que els primers morts a causa de la política de l’emperador Deci, foren els germans (i cristians) Abdó i Senent. Això sí, com en altres fonts, no se’ns indica ni quan visqué Deci, ni quan exercí com a cap d’estat (fet que esdevingué entre l’any 249 i el 251, això és, abans de la data de la mort que escriu A. Chabrell, com hem comentat abans, en una nota).

A més, si eren reis i perses (“los jóvenes Reyes persas”), ¿per què no se’ns diu en quins estats exercien els seus regnats? És evident que la falta d’accés a la capacitat de raonament, per part de les persones i del poble senzill, és un bon recurs per a que triomfassen (aleshores i, fins i tot, a hores d’ara, però no tant), versions com aquestes, fets que es poden compensar (com poguí comprova, mentres estudiava Magisteri) amb una bona formació per a la llibertat i per al triomf de la raó per damunt de les emocions, això és, per a que les persones manem les nostres vides, fins i tot, com a historiadors, o bé com a aprenents de fets com els relats que es tracten de presentar com a versions amb fonaments, per exemple, molts dels tractats en aquest punt sobre l’origen dels sants i en relació amb la seua mitologia. M’incline per considerar que, com em deia, en el 2019, Pere Riutort, fes falta que el poble senzill com també la resta de la població, entengués el missatge que hi havia darrere dels relats, per damunt de si lo que es descrivia fos real o no.

Finalment adduirem la novena versió: en el blog “Lo Carranquer”, podem trobar un article, “Les festes de Sant Isidre” ( https://locarranquer.blogspot.com.com/2013/05/les-festes-de-sant-isidre.html), on hi ha escrit “Sant Abdó i Sant Senén, els sants veremador i segador”. Ho vaig trobar el 13 de febrer del 2018, mentres cercava informació sobre balls parlats. I és ací on, per mitjà del llibre “Mitología cristiana”, de George Every i publicat per Edicions de la Magrana, en 1992, trobí que podrien tenir una semblança amb Caín i Abel, dos jóvens. Així, llegim que “Aquests dos joves són normalment presos com a representants de l’agricultura i la ramaderia, però difícilment es poden considerar formes de vida alternatives fins que el nòmada portés els seus ramats al desert. L’agricultura mixta d’alguna mena és més antiga que la vida nomàdica, i aquesta història sembla venir d’una comunitat amb un camp per a collites i ramats” (p.33).

Sobre el fet del naixement de les versions cristianes sobre els Sants Abdó i Senent, podem partir, igualment, del fet que, com indica George Every (però en relació amb la Llegenda de la Creu), “en les primeres notícies de descobertes fetes al Gòlgota per la mare de l’emperador Constantí, l’emperadriu-vídua Helena, cap a l’any 326, no hi ha cap referència a restes de la veritable creu. La referència més antiga que hi ha, en un sermó de sant Ciril de Jerusalem, a mitjan segle IV, parla ja de fragments escampats per tot el món. Al final del segle coneixem ja la història de les tres creus diferents trobades al Sant Sepulcre o a prop, amb la inscripció original de Pilat: ‘Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus’” (p. 57), un fet semblant al de la vinculació dels Sants de la Pedra, per exemple, a l’agricultura, de què no hi ha cap escrit (almenys, fins ara, que en tracte aquest tema i que siga del segle III, ni tampoc del segle IV).

En tot cas, i amb açò tanquem aquest apartat sobre els Sants de la Pedra i lo mitològic, com assenyala George Every en la seua obra “Mitologia cristiana”, quan trau a relluir el tema de les passions de màrtirs i altres, “Algunes descripcions de màrtirs cristians primitius depenen en part de notícies oficials del seu interrogatori davant de magistrats o de testimonis directes. Moltes més poden haver estat compostes amb l’ajut de descripcions anteriors d’aquesta mena, però es poden haver transformat per l’exercici de la imaginació devota en petites novel·les històriques. Un tipus molt considerable de fets i passions dels màrtirs són realment creacions de l’art de l’hagiògraf, treballant com a màxim amb un nom, una catacumba, i una dia de commemoració, i sovint amb una catacumba sense un nom, o amb una festa local que ha de ser transferida d’un déu o d’una ninfa a un sant o sants” (p. 94), paraules que s’ajusten molt al tema dels Sants de la Pedra. En aquest sentit, agraesc el suggeriment, indirecte (perquè no anava acompanyat de cap paraula), de Martirià Brugada. El sentit comú em feu pensar que hi hauria un llibre amb aportació interessant i, es confirmà aquesta hipòtesi.

d) Origen i significat dels noms Abdó i Senent

A més, si partim del significat etimològic 137dels noms dels dos sants, derivats de l’hebreu, hi ha que Abdó, segons distintes fonts d’Internet, en hebreu, vol dir “el molt servicial” 138, “serf” 139, “el servidor de Jesús” 140, “serf de Déu” 141. En canvi, Senent equival a “la punta de ferro de la fletxa o de la llança”, “pur, net, destil·lat” i, també, “l’innocent, el qui fa honor a la seua puresa, el bondadós”, a més que podria provenir del grec Zen, sobrenom de Júpiter en grec 142. I, en els dos noms, com ja hem vist, a partir de l’hebreu. Senent també apareix com “tall de l’espasa” 143i, fins i tot, com a “regal de Déu” 144(en hebreu), “relacionat amb Déu” 145(en grec). Cal afegir que no hem trobat cap article sobre els Sants de la Pedra en què es dedique un apartat a la procedència lingüística i al significat dels noms Abdó i Senent. Tot i això direm que, en l’article “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó”, publicat en la pàgina 3 del “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona ( https://www.esglesiadetarragona.cat/wp-content/uploads/2018/10/fd3581Catala.pdf), i signat per Sofia Mata de la Cruz (amb qui contactí en juny del 2019), sí que hi ha informació sobre el significat del nom Abdó (en línia amb la que ja havíem trobat en març del 2017) com també informació nova, relativa a l’origen, per motius de pronúncia, dels noms familiars (Nin i Non), cosa que representa una novetat: “Curiosament, a Catalunya, on des de temps molt antics se li tenia molta devoció junt amb sant Senén, la dificultat de pronunciar els dos noms va derivar en l’apel·latiu ‘Sant Nin i sant Non’ o bé ‘Sant No i sant Ne’”. Els comentaris sobre Sant No i Sant Ne, la veritat és que em fa pensar que no es corresponen a Catalunya; i, per un fet ben simple: no m’ho ha comentat cap amic de Facebook de Catalunya, ni cap de les persones vinculades a lo religiós i que, d’alguna manera, han tractat més el tema dels dos sants. Tot i això, acollírem amb interés la informació.