Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

I, fins i tot, podem afegir la Mare de Déu de les Neus, a què m’introduí Bienve Moya: “pocs dies després del dia dels Sants de la Pedra, el 5 d’agost, se celebra la Mare de Déu de les Neus, també protectora de les pedregades d’estiu”. Caldria pensar, clarament, que aquest empar tindria més a veure amb les vinyes que amb el forment, ja que en eixa època de l’any, el forment està pràcticament collit en moltíssimes poblacions, a diferència del raïm. Tot i això, he decidit parlar-ne de passada perquè, per exemple, en l’entrada “Festes de la Mare de Déu de les Neus” ( http://www.festes.org/directori.php?id=538), de la web “Festes.org”, podem llegir que “la Mare de Déu de les Neus ha estat tradicionalment venerada com a protectora entre els efectes devastadors de les tempestes, dels llamps i, especialment, contra el mal que les pedregades i calamarsades puguin fer en els camps”. Nogensmenys, i per a deixar-ho més clar, situarem tots ells, sants i marededeus, i els diòscurs Abdó i Senent, en orde cronològic, segons apareixen en el calendari, així com el dia de la festivitat de Sant Pere, a què fa referència el meu oncle quan parla sobre la sega del forment:

24 de juny.... Sant Joan Baptista

29 de juny.... Sant Pere

10 de juliol... Sant Cristòfol

15 de juliol... Càstor i Pòl·lux (diòscurs romans)

16 de juliol... Mare de Déu del Carme

22 de juliol... Maria Magdalena

25 de juliol... Sant Jaume Apòstol

29 de juliol... Santa Marta

30 de juliol... Sant Abdó i Sant Senent

5 d’agost...... Mare de Déu de les Neus

Les Santes Maries de la Mar, ciutat occitana i lloc de pelegrinatge, com podem llegir en Viquipèdia, és una xicoteta vila marinera de la comarca de la Camarga (Occitània), “famosa per la presència, segons una antiga llegenda, de Maria Magdalena, Maria de Jaume i Maria Salomé, juntament amb Sara”, d’on li ve el nom, segons la web d’”enciclopèdia.cat” ( http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0059704.xml).

c) Els sants Abdó i Senent i el seu origen mitològic

Per a deixar-ho més clar, recorrem, primerament, a la “Llegenda àuria”, de Jacopo da Varazze, que traduïrem a partir de la versió en castellà que hi ha en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (edició a cura de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005, pp. 43-44):

(...) CAPÍTOL CVI

SANT ABDÓ I SANT SENENT

“Abdó i Senent moriren martiritzats per orde de Deci. Aquest emperador, després de sotmetre Babilònia i altres províncies al seu domini, en feu presoners tots els cristians que trobà en les terres que havia conquerit, se’ls emportà a Còrdova i allí, després de torturar-los cruelment, ordenà que els matassen. Abdó i Senent, que eren virreis, es feren càrrec dels cossos dels màrtirs i les soterraren piadosament. Quan Deci estava a punt de tornar a Roma, algú li feu saber lo que havien fet ambdós virreis. Llavors, l’emperador, indignat, manà que els fessen presos, que els encadenassen i que els conduïssen com a presoners fins a la capital de l’Imperi, darrere del seu seguici. Tan bon punt aplegaren a Roma, Deci reuní el Senat i, durant una sessió que ell hi presidí, manifestà els senadors el delicte comés per Abdó i per Senent. El Senat concedí els acusats opció per a triar entre adorar els déus i, així, salvarien les seues vides i recuperarien la seua llibertat, o que els llançassen a les feres. Quan els portaren davant els ídols, els dos virreis manifestaren el menyspreu que aquelles divinitats falses els inspiraven i escopiren sobre les seues imàtgens, motiu pel qual els dugueren al circ i els hi col·locaren enmig de la pista. Tot seguit, soltaren els lleons i quatre ossos; però les sis feres, en lloc d’atacar els màrtirs, indefensos, es situaren al seu volant com si els hi tractassen de protegir. En vista d’aquest resultat, Deci manà que Abdó i Senent fossen degollats immediatament. Els botxins, quan executaren l’orde de l’emperador, nugaren pels peus els cossos d’ambdós màrtirs i, tirant-ne, els arrossegaren fins a un lloc on hi havia una estàtua dedicada al sol i, davant d’aquesta imatge, els hi deixaren. D’allí els arreplegà, tres dies després, un subdiaca anomenat Quirí, els portà a sa casa i els hi soterrà. Aquests dos sants patiren el seu martiri cap a l’any 253. En temps de Constantí, ambdós màrtirs i dos més s’aparegueren a l’emperador i li comunicaren on estaven soterrats. Els cristians exhumaren els seus cossos i els traslladaren als cementeri de Poncià. D’aleshores ençà, han sigut molts els beneficis que el Senyor, mitjançant els dos sants, fa a favor de la població” (pp. 43-44)

En canvi, en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” 109, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), en una versió lleugerament adaptada i amb el valencià de les Normes de Castelló, apareixen dades que aclareixen, com ara, el nom de la població “Còrdova”, abans esmentada, i, en el seu lloc, n’hi ha dues relacionades amb Pèrsia i no, per tant, amb Hispania: “Corduba (o Cordula 110, com altres anomenen)”.

El capítol primer d’aquesta obra de Joan Baptista Anyés, en el seu inici, que pot recordar-nos el de moltes rondalles i en què no diu el nom dels pares d’ambdós sants ni quan visqueren, diu així:

“CAPÍTOL PRIMER

De la vida dels gloriosos màrtirs Abdó i Senén

Entre innumerables gloriosos màrtirs que, per Jesucrist morint, la mort venceren en la persecució deciana i foren coronats de gloriós martiri, foren els gloriosos germans i prínceps persians Abdó i -Senén, els quals, essent de reial llinatge dels reis de Pèrsia, tenien la seua senyoria en la ciutat de Corduba (o Cordula, com altres anomenen), en els confins de Pèrsia, que a la part de ponent amb el regne de Babilònia de la Caldea confinen. Eren anomenats els títols d’aquells reguli o subreguli, que vol dir ‘reiets’ o [‘] sots reiets’, com en el reialme de Nàpols són nomenats prínceps, que són títols i dignitats de fills de reis (...) que entre els llatins i antics no s’atorgaren sinó a fills de reis i principals senyors de la dita ciutat de Corduba, o que en aquella tingueren principal senyoria”.

I, poc després, passa al capítol segon.

Per tant, com escriu, per exemple, Martirià Brugada, en la seua obra sobre els sants, “eren dos joves germans de la noblesa persa i estaven investits del títol de virreis. Tots dos eren cristians” (p. 12).

Fins ací podria semblar coherent. Però afegiré que, en un correu electrònic que Martirià Brugada m’envià el 30 de març del 2017, en resposta a u que li havia escrit, jo, eixe dia, ell escriu textualment:

“(...) La meva tendència (més d’acord amb Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar els mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs, al Yin i Yang...

Altres sants populars sí que possiblement poden assumir més clarament la representació de la dualitat humana home/dona, començant òbviament per Adam i Eva, Jesús i Maria, Iscle i Victòria, Julià i Basilisa i altres (...)”.

Però, lo més curiós és que aquestes línies fan que els sants passen al simbolisme, de què no diu res, amb paraules semblants a aquestes, en el llibre “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, en Barcelona, en la primera edició, del 2004). Ja en parlarem, sobre el tema dels diòscurs, en el punt següent, relatiu a l’etimologia dels dos noms.

Sobre la possibilitat que ofereix Martirià Brugada, direm que, Francisca Martín-Cano, en l’apartat “IV. F- Efigies gráficas de mujeres soles o en grupos”, del llibre “Arqueología feminista ibérica”, escriu que “Nuestras ancestras de la Península Ibérica nos han legado desde el Paleolítico (…) testimonios artístico de dualidades femeninas de similar edad (…). Y otras dualidades son de estilo Naturalista figurativo. Serían representativas de dos Sacerdotisas Geminales, dos amigas de corazón vinculadas, con las que darían modelo para que practicasen ritos propiciatorios de la Diosa Andrógina” (pp. 325-326), detalls que s’ajusten molt a la literatura escrita (però des de la visió cristiana) sobre els Sants de la Pedra: dos, d’edat semblant (setze i quinze anys), i que anaven junts i que s’estimaven. Tot seguit afig un fragment que pot recordar-nos Demèter i Persèfone: “Y nos legaron también la pareja de madre e hija adolescente, que objetivaban la descendencia matrilineal” (p. 325). Demèter seria la mare i, en canvi, Persèfone, la filla adolescent. A més, pot recordar-nos... la constel·lació Bessons, també vinculada (per la semblança, que no per la tradició) als Sants de la Pedra mitjançant Càstor i Pòl·lux, dos germans bessons, de la cultura romana.