Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Càstor i Pòl·lux, Demèter i els sants Abdó i Senent. Els diòscurs, els noms i la identificació d’ambdós sants

a) Introducció

Una de les preguntes que m’he fet, al llarg d’aquest estudi, i que no he trobat en documentació d’on he tret informació, ni, per exemple, per mitjà de preguntes a capellans, ha sigut per què si

f. a) ere https://we.tl/t-GzFTZci27x n dos germans bessons i,

g. b) a més, prínceps,

h. c) que cauen en estiu (com també les representacions de Demèter i de Ceres, vinculades al forment i, així, a l’època estiuenca) i,

i. d) tenint present, igualment, que Demèter, més d’una vegada, apareix representada amb forment i amb una corbella, i,

j. e) que, simbòlicament, apareixen relacionats amb la collita del forment,

1. No s’hi han plantejat qui dels dos hauria sigut l’hereu dinàstic del regne o de l’Estat d’on provenien, sinó, simplement, que no eren reis sinó virreis o, si no, prínceps i, a més, germans. Recordem que, només u dels dos, ho seria en un futur. Puntualment, apareixen com a reis, però en menor mida.

2. Per què, entre molts capellans (com també ocorre, popularment), no es sap qui és qui en moltes parròquies, ni qui porta el blat i qui el raïm, malgrat que, només puntualment, hem trobat casos on, junt amb una obra de ceràmica o d’escultura, hi ha el nom assignat a cada sant i de manera explícita.

3. Per què la seua festa cau, justament, u dels últims dies del mes de juliol, el mes que sembla més llarg en llum (a diferència d’agost, quan es nota que s’acurta l’hora a què es pon el sol), com molt bé reflecteixen alguns refranys i no, per exemple, en el mes de juny, el mes popularment associat a la collita del forment, al forment i a la corbella, per exemple, el refrany valencià “Pel juny, la corbella al puny”.

4. Per què les proves que s’aporten, des de la versió més pròxima a la seua existència, només són el nom, el dia de l’aniversari i el lloc de la sepultura i no, per exemple, sobre el seu naixement o sobre els seus pares o familiars i acompanyades d’informació referent al regne d’on provenien, més enllà del nom del país. Cal tenir present que eren prínceps. I, quan no se’ls cita, com a fills de monarques, ho fan com a nobles. En ambdós casos, provenien de la noblesa i, com és ben sabut, hi ha nobles de segles anteriors a la nostra era de què es coneix de qui eren fills. Com hem dit adés, només en casos menors, apareixen com a reis i, no obstant això, no s’indica en quin Estat exercien com a sobirans. Fins i tot n’hi ha que diuen, que podrien ser dos amics d’una edat molt semblant i, àdhuc, treballadors humils estrangers.

b) Celebracions religioses en estiu relacionades amb l’aigua i en època de possibilitat de sequera

Recordem que, segons un oncle meu, José Palop Besó (1935), que treballà molts anys en el camp (des dels dotze fins a passar-ne els setanta), la segada del forment més tardà, per exemple, el de comarques pròximes a les ciutats de Tarragona i de Barcelona, podia retardar-se, fa més de seixanta anys, “unes quantes setmanes més després de Sant Pere [29 de juny] o prop d’un mes”, és a dir, fins a mitjan juliol o més, justament quan, més o menys, cauria la festa de Càstor i Pòl·lux (15 d’agost) o, fins i tot, un altre sant relacionat amb l’aigua, com és Sant Jaume Apòstol (25 de juliol), atenent a informació facilitada per Bienve Moya-Domènech, antropòleg, en relació amb l’aigua, a l’estiu i als sants Abdó i Senent, el 14 de desembre del 2017.

Bienve Moya m’escrigué que “la seva festa [, la dels sants Abdó i Senent], com ja saps, a finals de juliol (precisament en temps de la canícula, quan l’aigua escasseja), després de la tira de sants relacionats amb l’aigua, començant per St. Joan, [la Mare de Déu d]el Carme, St. Cristòfol, St. Jaume...”. El 19 de desembre del 2017, per correu electrònic, afig que “Sant Joan, el Carme, Sant Cristòfol i Sant Jaume amb l’aigua (...) tenen relació (...).

Sant Joan, (...) és el Baptista, batejava amb aigua del riu Jordà. La Marededéu del Carme és l’Estel·la Maris, l’estrella del mar que guia als mariners. Sant Cristòfol és el sant que travessa el riu amb el Nen Jesús a coll-i-be. Sant Jaume, diu la llegenda que arribà de l’altre cantó del Mediterrani a la Península [Ibèrica] en una barca (sarcòfag) de pedra. Sant Nin i [Sant] Non (Abdó i Senén), són els patrons dels hortolans, els qui dominen les aigües dels recs...

I tots, un darrera l’altre, se celebren en el mes de la canícula, quan precisament trobem a faltar l’aigua.

(...) M’he deixat la [Maria] Magdalena i Marta, les santes maries (familiars de Jesús)a, que van arribar per mar (com Sant Jaume) a la costa de Provença, a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga”.

Com a prova d’aquesta relació entre els Sants de la Pedra i l’aigua, direm que en l’obra de Joan Baptista Anyés (de 1542), com en la de Calasparra (de 1765), hi ha un apartat dedicat al viatge que feu l’abat Arnulf (el frare del Monestir d’Arles que portà les relíquies des de Roma fins a Arles, en la comarca del Vallespir, després de passar per Roses), en què apareix l’aigua, en aquest cas, de la mar. A més, l’abat, com escriu Joan Baptista Anyés en el capítol seté, exercí un paper clau ja que, “Ni foren vanes les seues santes pregàries, perquè en les horribles i tant tempestuoses tenebres, de l’obscura nit, súbitament, dos resplendents i molt gentils jóvens, no coneguts a tots els mariners, aparegueren, ajudant i esforçant a tots a tenir certa confiança en la clemència de Déu. I fon tan prompta en socórrer, que en el mateix moment, cessant els horribles vents i tempesta, fon feta la mar bonança; i els dits jóvens, en el mateix moment, de la vista de tots desaparegueren, deixant a tots una fe molt certa que seran de la misericòrdia de Déu promptament socorreguts els que, amb pures entranyes i amb fe ferma, de Nostre Senyor demanaran auxili en tals i altres qualsevol perills, per intervenció d’estos sants poderosos. La nau, deslliurada de tan gran perill, amb pròsper vent, en fi aportà al port de Roses, del Principat de Catalunya; on, desembarcant el sant abat, alegre amb el seu tan estimat tresor, féu a Nostre Senyor alegres gràcies. En el qual lloc, en perpètua memòria, fou edificada una església i dedicada als gloriosos prínceps Abdó i Senén, als quals fins a hui són molt devots tots aquells pobles”.

Un altre comentari de Bienve Moya, en relació amb la festa dels Sants de la Pedra, m’aplegà quan, el 14 d’agost del 2019, escriu un comentari en el meu Facebook, dient que “Sant Nin i Sant Non. L’un duu un gotim de raïm a la mà. Com la imatge de la Marededéu de les Neus, patrona de Vilanova i la Geltrú, els dos advocats contra les pedregades en temps de madurar el raïm a les vinyes”... i de collir el forment, afegiríem i, a més, en època estiuenca, sobretot, o, com podem pensar (si partim dels refranys relacionats amb el forment), en el mes de juny.

Afegirem que, segons es pot consultar en Wikipedia, en la versió en anglés, sobre Càstor i Pòl·lux ( https://en.wikipedia.org/wiki/Castor_and_Pollux), quan accedim a l’apartat sobre la cristianització, es diu que continuaren essent venerats després de la cristianització i que, en el segle V, el papa Gelasi I, donava fe de la presència del “culte dels Càstors”, que el camperolat no havia volgut abandonar. A més, en fonts diferents, semblants a aquesta entrada en Internet, se’ns diu que eren els patrons dels mariners. Deduesc, com veurem tot seguit, que la seua cristianització aniria reduïda a la figura de la Mare de Déu del Carme, ja que, a més, cau un dia després (16 de juliol) de quan es celebrava la dels diòscurs romans i més, tenint en compte, que ambdós (diòscurs i el Carme) estan relacionats amb l’aigua, com podem llegir en l’entrada “Mitología Griega del Mar: Los marineros y la constelación de Géminis” ( https://opercebeiro.com/blog/2014/10/02/mitologia-griega-del-mar-los-marineros-y-la-constelacion-de-geminis), de “O percebeiro”, quan diu, al principi, que se’ls atribuïa “la defensa de los marineros y, barcos de pesca”. Sobre les constel·lacions, Francisca Martí-Cano, en l’obra “Arqueología femenina ibérica” , escriu que, en la Prehistòria “la aparición o desaparición de determinadas constelaciones estelares a lo largo del año, coincidían con la aparición estadística de determinados fenómenos cíclicos a lo largo del año. (Por ejemplo, […] la aparición de la dañina canícula y la sequía, con la reaparición matutina de la constelación Canícula / Can Mayor en el solsticio de verano)” (p. 176). Hi hem de tenir present que el clima ha canviat i que ha influït, per exemple, en la canícula en l’any astronòmic.