Lluís Barberà i Guillem - Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Així mateix, direm que, en cas de ser, com escriu Martirià Brugada, “joves germans de la noblesa persa i estaven investits del títol de virreis”, un títol clarament important, haurien d’aparéixer els seus noms, com a mínim, amb entrades i en articles, per exemple, referents a l’Imperi Sassànida i les primeres guerres contra l’Imperi Romà. A més, tenint present el moment històric en què se’ls situa i que l’emperador sassànida Sapor I (241-272) regnà durant un període que inclouria la mort dels sants Abdó i Senent com també que Sapor I “penetrà profundament en territori romà, tot conquerint Antioquia (Síria) entre el 253 i el 256, i derrotà els emperadors romans Gordià III (238-244), Filip l’àrab (244-249) i Valerià (253-260)”, atenent a la informació en Viquipèdia ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Sassànida). Igualment, afegiré que Deci fou emperador romà entre el 249 i el 251. Deduïm, doncs, que no era precisament un moment fort, militarment, en l’Imperi Romà.

A més, si haguessen mort en temps de l’emperador Deci o de Valerià, això és, entre el 249 i el 260, com a mínim, els seus noms apareixerien relacionats a la mort de fills del sassànida Sapor I (241-272) o, si més no, amb un colp fort a la noblesa persiana, cosa que no sembla que vaja en eixe sentit.

Així mateix, ¿com s’explicaria que fossen dos els que portassen el títol de virreis (com escriu Jacopo da Varazze, en la “Llegenda àuria”, del segle XIII) o de prínceps, com ho fa Joan Baptista Anyés, en l’inici de l’obra (“foren els gloriosos germans i prínceps persians Abdó i Senén”) i que, en canvi, només u fos, en el futur, el successor de l’emperador, encara que no ho comente l’autor en cap moment, i que, a més, fossen cristians, quan la religió oficial de l’imperi sassànida no era el cristianisme? Detalls com aquests no els trobem explicats en cap de les fonts de què hem tret informació per a l’estudi, ni tan sols en l’obra “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”.

Així, en la “Llegenda àuria” (pp. 43-44), en castellà en el llibre, en dues ocasions se’ls considera virreis, és a dir, l’equivalent a governant (en nom del rei) i que vindria a continuació del títol de príncep, una espècie de governador civil, com diem a hores d’ara. Els virreis eren els representants reials en un territori, com ho podem veure, per exemple, en la Corona d’Aragó, com ara, durant els segles XVI i XVII. I, si partim del capítol del llibre de Joan Baptista Anyés, que hem escrit abans, reben els qualificatius següents en valencià: “germans i prínceps persians”, “reiets”, “sots-reiets”, “germans prínceps”, “prínceps”, “senyors prínceps”. És a dir, no els concedeix el títol de virreis, encara que comente que hi ha persones del regne que podien portar el títol de “reguls o subreguls; que entre els llatins i antics no s’atorgaren sinó a fills de reis i principals senyors”. A més, Joan Baptista Anyés, poc després de començar el capítol primer, escriu “essent de reial llinatge dels reis de la Pèrsia”.

Ara bé, hi ha que José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, en un escrit publicat en el llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa, “Extensión de la devoción a los Santos Abdón y Senén”, es desvia de lo que, popularment, sol aparéixer en la versió oficial (virreis, reis, nobles, etc. i, més d’una vegada, fills dels reis de Pèrsia) i, a més, addueix informació nova (la que podríem qualificar de tercera versió), però sense fer-ne esment de les fonts: “Abdón y Senén habrían nacido en Persia, a inicios del siglos III, posiblemente en el seno de alguna familia noble, hasta el punto que ellos mismos se separan de la fe de sus mayores, y convirtiéndose al cristianismo, piden ser bautizados. Su conversión se traduce en un estilo de vida que llama la atención a sus coetáneos, caracterizándose por sus numerosas obras de caridad” (p. 67). ¿D’on trau aquesta informació, tan diferent de la de la “Llegenda àuria” , de la de Joan Baptista Anyés o de la comentada per Martirià Brugada, capellà encuriosit per la vida dels Sants de la Pedra, com manifesta en la introducció del seu llibret, en escriure que “És així com, observant la devoció que els professava el meu pare i que encomanà al[s]seus fills, vaig començar a preguntar-me pel perfil dels sants Abdon i Senén” (p. 3)? Recordem que ningú de tots tres fa esment de l’actitud dels pares d’ambdós sants, ni de quina religió eren creients, ni si demanaren ser batejats per a abraçar el cristianisme. Però tampoc no inclouen res referent a quina era la resposta emocional que despertaven entre les persones que veien les seues accions caritatives, com a cristians, ni entre la noblesa persa. Ni, per descomptat, la font d’on han tret la informació que exposen.

Una quarta interpretació podem traure-la de l’obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra 111”, del P. Fr. Sebastián Saez, de l’any 1765, quan diu que “havia llegado à noticia de el Emperador, que estos piadosos Principes burlaban las Pragmaticas Imperiales ,que como à feudatarios les correspondian guardar, y que repugnando sus Leyes, no respetaban sus Decretos, que en esto les comprendian, antes bien los despreciaban, dando sepultura à los que eran martyrizados; haciendo causa publica, y comun el zelo de su falsa Religion, y encendido en ira con la oposicion, que à el nombre Christiano tenia, y que concibiò contra los Santos, por vèr desatendida, y vulnerada su suprema autoridad, valiendose de el poder de las armes, diò orden, que su Exercito entrando por las Tierras, y Señorìos de los Santos, los conquistàran, sugetandolos totalment à su dominio. Mandò tambien, que sin reparo à la Regia, y Expotica Dignidad, que gozaban, ni à los fueros de su Soberanìa, fuessen presos con ignominia en sus proprios Reynos, y que confiscandoles sus amplissimos Patrimonios, y rentas, fixando los Imperiales Blasones en sus Estados, quedassen desposseìdos en un todo. A mas de esto, decretò, que con el mayor rigor, y resguardo fueran conducidos à Roma, donde tenia su Corte, para explorar el animo de estos invencibles Principes, y tentar por todos los possibles medios su constante fortaleza. Pero ellos sufriendo con insuperable valor, y paciencia inalterable, verse con tal vilipendio privados de sus Reinos, y honores, sin oponerse, ni hacer resistencia, aunque les era facil, haver hecho frente con sus militares Tropas à el Exercito del Emperador, se dexassen aprisionar de los Imperiales Soldados, los que en cumplimiento del orden, los llevaron à Roma” (pp. 8-10).

És l’únic cas que he trobat de dos germans i prínceps, amb moltes terres, de Pèrsia, que poguessen haver entrat en guerra contra les tropes imperials romanes, en temps de l’emperador Deci, si més no, entre les fonts escrites que no siguen goigs, ni balls parlats i, a més, anteriors, en el temps, a aquesta, com ara, “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent”, de Joan Baptista Anyés (de 1542), en què es comenta la seua vida (ací, amb un esperit semblant al d’una llegenda històrica, sobretot, si partim del fet que no hi ha proves escrites a què faça referència l’autor i que ho corroboren). Tenint present l’època en què es publicà (el segle XVIII) i l’esperit de l’Església, és fàcil de comprendre que s’incorporàs una part així en aquesta obra escrita de Calasparra, de la segona mitat del segle XVIII.

Una cinquena interpretació la veiem en l’article “Historia, arte e iconografía de los Santos Abdón y Senén”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005) sobre Carpesa, quan Daniel Benito Goerlich 112, analitzant el sarcòfag del cementeri de Poncià (a què, sovint, s’atribueix ser-ne el que representa ambdós sants i amb una pintura datada entre els segles VI i VII, segons Martirià Brugada), escriu que “La oscuridad que envuelve su origen ha hecho pensar que a ambos les unían lazos de sangre y que fueran hermanos. Pero su juventud y condición más bien apuntan a que se tratase de dos amigos con ligera diferencia de edad, según el modo griego de educación (‘paideia’), extendido por Oriente con la cultura helenística. En este caso, la educación del menor en los valores cívicos y el comportamiento adecuado a su condición eran encomendados al ejemplo y al afecto suscitado por otro joven, algo mayor, que se convertía en su modelo y amigo. Así parece derivarse de muchas representaciones, donde Senén, el más joven, aparece rubio y barbilampiño, y Abdón, el mayor, era moreno y barbado. Tal vez pudiera entenderse entonces como la representación de una ‘paideia’ cristiana” (pp. 81-82).