Maria Campbell - Mestissa

L’Alex va tenir l’esma de treure’s el rosari i atansar-lo al dimoni, que es va esfumar.

I així anaven les històries. Les òlibes xisclaven i els nens ens atansàvem cada vegada més als pares i a les àvies, que ens acabaven abraçant. Aleshores s’aixecava algú per revifar el foc, fins que tots anàvem a dormir morts de por. Al cap d’una estona de jeure ben quieta em venien ganes de fer pipí. El pare i la mare no ens treien mai a fora, ho havien de fer les àvies. Recordo haver passat tanta por que m’aguantava les ganes estona i més estona, i estava a punt de desmaiar-me cada vegada que udolava un gos o que el vent agitava les branques. Aviat el campament emmudia i només de tant en tant es trencava el silenci, quan una mare cantava una cançó al seu fillet, que potser s’havia despertat en sentir udolar un coiot o un llop.

Hi havia nits de molta excitació, com la vegada que un ós va ficar-se a la tenda d’en John McAdams i va trepitjar la seva dona. Ella es va posar a xisclar, els nens a bramar, i entre tots van despertar el campament. L’ós, espantat, va posar-se dret i va topar contra el pal de la tenda, que es va ensorrar. Els homes la van aixecar mentre els McAdams en sortien de quatre grapes i el pobre ós s’hi quedava atrapat, grunyint de ràbia. Els gossos van enfollir, tothom bramava i parlava alhora. No cal dir que tot va tornar a l’ordre i que vam tenir hamburgueses d’ós l’endemà a sopar. Hamburguesa és la paraula exacta, perquè l’ós va quedar trinxat per les destrals, que eren les armes que els homes tenien més a mà.

De dia treballàvem com castors. Els grans competien per veure quina família collia més arrels o baies i els pares se servien dels fills com a esclaus, els insultaven i els escridassaven a cor què vols. Quan era l’hora de sopar, tothom es reunia i els vells feien la pesada per veure qui n’havia collit més.

Val a dir que aquelles expedicions tenien els seus mals moments. Per ganes que tinguéssim d’anar al poble, sabíem que els nostres pares s’hi emborratxarien. Arribava el dia que havíem arreplegat prou arrels de polígola i baies per anar a vendre, i llavors ens banyàvem, carregàvem els carros i tornàvem al poble. La gent ens insultava des de les voreres. N’hi havia que deien: “Ja arriben els mestissos, compte amb les vostres coses!” Així que entràvem a les botigues, les dones blanques en sortien amb la canalla mentre la muller i el fill o la filla de l’amo vigilaven que no robéssim res. Jo m’adonava que els pares i els altres adults canviaven d’actitud. Fins aleshores eren gent contenta que anava amb el cap alt, però en arribar al poble tothom callava i era com si fossin uns altres. Els homes obrien la caravana mirant recte, les dones els seguien. No me n’oblidaré mai, elles caminaven amb el cap cot i no alçaven la vista per a res. Nosaltres, la quitxalla, anàvem els últims, amb les jaies, fent el mateix posat.

Quan vaig tenir-ne consciència, vaig preguntar a la mare per què havíem de caminar com si haguéssim fet alguna malifeta i ella em va dir:

—No t’hi capfiquis, ja ho entendràs quan siguis gran.

A partir d’aquell moment vaig decidir no caminar com ells. Jo aniria ben dreta i vaig dir als meus germans i germanes que fessin el mateix. La Cheechum em va sentir i tot posantme la mà al cap em va dir:

—Recorda-ho, nineta. Has de caminar sempre amb el cap alt, i si algú et diu res, treu la barbeta i aixeca’l encara més.

Aquells dies al poble eren un malson i al mateix temps un goig. Les nits aclaparaven, encara que poguessin ser distretes. Un cop venudes les arrels i les baies, el pare donava uns calerons a la mare, uns quants més a les jaies i vint-i-cinc cèntims a cada criatura perquè anéssim a comprar. La mare i les jaies sempre compraven farina, llard i te abans de mirar peces de setí i seda per fer bruses, fils de brodar de tots colors i fulards. La canalla compràvem còmics i bastonets de regalèssia. Els homes anaven al saloon a beure cervesa i asseguraven que només s’hi estarien mitja hora.

Quan acabàvem de fer les compres ens en tornàvem als carros. Allà esperàvem i esperàvem, fins que la mare i algunes dones més valentes gosaven conduir fins als afores per plantar-hi les tendes i fer el menjar. Eren moments silenciosos, de poques paraules i poques rialles. A l’hora de dormir teníem una consigna: si ens cridava la mare havíem de sortir corrents i amagar-nos.

Com sempre, pels volts de la una o les dues de la matinada tornaven els homes bramant i cantant. De vegades no anaven tan borratxos, però sovint duien beguda per continuar bevent davant de les tendes. Aleshores la mare ens cridava i nosaltres ens arrossegàvem per la part de darrere i sortíem a amagarnos entre els arbustos, i espiàvem fins que tothom dormia. Al principi els homes anaven alegres, però a mesura que passaven les hores arribaven els blancs. Es posaven a cantar i ballar tots plegats, i al cap de no res els blancs venien a molestar les dones. Els nostres s’enfadaven, però en comptes de barallar-se amb els blancs esbatussaven les dones. Els esquinçaven els vestits, els clavaven cops de puny o de fuet, les llançaven a terra i els donaven coces fins que perdien els sentits.

Després s’esbatussaven entre ells tal com havien esbatussat les dones. Mentrestant, els blancs feien pinya i reien i bevien, i de vegades s’enduien alguna dona arrossegant-la. Oh, com els detestava! No hi eren mai quan sortia el sol. Els nostres es trobaven malament, tenien ressaca i malhumor, les mares tenien blaus i morats. Els homes anaven a beure cervesa al saloon fins que se’ls acabaven els diners i cada vespre hi havia una nova baralla. Ens n’anàvem al cap d’un parell de dies, gairebé sempre per ordre de la Reial Policia Muntada del Canadà.

Un dia vam rebre la visita d’un comitè de veïns indignats, entre ells un indi vestit amb armilla i americana. Ens van dir que ens n’havíem d’anar, però nosaltres esperàvem que tornessin els homes i no ens vam moure d’allà. Les criatures teníem molta por, les dones intentaven calmar-nos. Abans que abandonéssim el lloc ens van incendiar un carro. Al cap de poc van tornar els nostres i per una vegada van asserenar-se en veure la destrossa. Van enganxar els cavalls i vam sortir abans que es fes fosc. Recordo que em vaig sentir culpable pels problemes que havíem causat, i em vaig enfadar amb mi mateixa per sentir-me culpable.

I així passàvem els estius, fins que vaig fer tretze anys i les expedicions al poble es van tornar insuportables perquè de mica en mica les dones també s’havien posat a beure.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.