Maria Campbell - Mestissa

Les històries que explicaven els llibres de la mare van estimular la meva imaginació. Quan feia bo ens reuníem darrere de casa els germans i germanes amb els cosins i muntàvem obres de teatre. La casa era el nostre Imperi romà, els dos pins eren les portes de Roma. Jo era Juli Cèsar i m’embolicava amb un llençol i em posava una branca de salze al cap. El meu germà Jamie era Marc Antoni i se sentien crits d’ Ave Cesar per tot el poblat. Altres vegades construíem una balsa amb uns quants troncs i hi posàvem un dosser que en realitat era un cobrellit de patchwork amb fulards virolats de la mare als quatre cantons. També hi posàvem una vella pell d’ós per fer de catifa i que hi pogués embarcar Cleòpatra —la nostra cosina de pell blanca i pèl roig.

Com m’hauria agradat ser Cleòpatra! Però el meu germà Jamie deia: “Maria, tens la pell fosca i cabells de negre.” Per tant, en comptes de Cleòpatra havia de fer de Cèsar. Els esclaus de Cleòpatra pujaven tots a bord i empenyíem el rai cap a l’aiguamoll i jo els esperava a l’altra riba per donar la benvinguda a Cleòpatra des de Roma. Moltes vegades la pobra Cleo i els seus esclaus feien una mala fi perquè els troncs es deslligaven i tots acabaven a l’aigua. Llavors els senadors —les nostres mares— els pescaven i havíem de jugar a una altra cosa. Molts veïns blancs preguntaven què fèiem i es posaven a riure. Suposo que era graciós, Cèsar, Roma i Cleòpatra entre mestissos a les terres del nord de Saskatchewan.

La mare reia molt en aquella època, però el que més recordo és l’olor de net i d’herbes de quan m’abraçava i m’agombolava a la nit. Tenia una veu dolça que adormia els nadons.

Els pares de la mare eren molt diferents de la família del pare. L’àvia Dubuque era una índia del tractat, ben diferent de l’àvia Campbell perquè s’havia criat en un convent. L’avi Dubuque era un francès alt i gros de Dubuque, Iowa. El seu avi havia estat tractant de pells i la corona espanyola li havia concedit els drets d’explotació d’una terra a Iowa. Allà la família es va dedicar a l’extracció de minerals i a la indústria de la fusta i va fundar la ciutat de Dubuque. Quan l’avi va arribar al Canadà, va arreglar el casament amb l’àvia a través de les monges. La mare era filla única i als cinc anys l’havien enviada a educar-se en un convent.

L’avi volia que la seva filla es casés amb un cavaller i visqués com una dama. Es va disgustar molt quan ella se’n va anar amb el pare. Per acabar-ho d’adobar, vaig néixer al principi de la primavera al territori dels paranyers. Amb tot, l’avi va beneir el matrimoni al cap de sis mesos.

*En alguns casos, els noms de persones i de llocs han estat modificats. (Nota de l’Autora)

*Les Road Allowance són les terres de la Corona situades a banda i banda de les carreteres i dels límits entre possessions. (Nota de l’Autora)

Vaig néixer en plena tempesta de neu primaveral, l’abril de 1940. L’àvia Campbell, que havia vingut a assistir la mare, va demanar al pare que sortís de la tenda i ell va estar tallant llenya fins a tenir els braços baldats. Finalment vaig arribar jo, una nena, mal pesés al pare. Però no se li va esbravar el desig de criar el millor paranyer i caçador de Saskatchewan. Des que tinc memòria recordo el pare ensenyant-me a posar paranys, a disparar amb rifle i a lluitar com un xicot. La mare s’escarrassava per fer de mi una senyoreta i m’ensenyava a cuinar, a cosir i a fer mitja, i la Cheechum, la meva millor amiga i confident, procurava ensenyar-me tot el que sabia de la vida.

Abans de continuar, voldria explicar-vos com era casa nostra: feta de troncs i amb dues sales, massa gran per ser considerada una cabana qualsevol. En una de les sales hi dormia tota la família, fills i pares, en tres grans llits fets de posts lligades amb tires de cuir sense curtir. Els matalassos eren sacs de lona que omplíem de fenc dos cops l’any. Damunt del llit dels pares hi penjava una hamaca on hi havia sempre un nadó. A l’hivern, per escalfar-nos, fèiem servir una estufa de llenya que tancava perfectament. La roba la teníem penjada de clavilles o plegada a les lleixes. A terra, catifes trenades i una estora de dormir en un racó, per a la Cheechum quan s’estava amb nosaltres, perquè es negava a dormir en un llit i a menjar a taula.

A mi m’encantava aquell racó i m’empescava excuses per dormir amb ella. Hi feia una olor molt especial que em reconfortava quan estava dolguda o tenia por. A més, era el lloc ideal per trobar els tresors de la Cheechum: petaquetes, capses, farcells de tela amb retalls de roba de tots colors, grans per fer collarets, joies de cuir, arrels i herbes, dolços i altres coses que haurien robat el cor a qualsevol nena petita.

La cuina i la sala d’estar formaven una de les peces més boniques que he vist mai. La nostra cuina tenia una estufa de llenya enorme i negra per cuinar i escalfar la casa. A la paret, cassoles i paelles, a més d’arrels i herbes per cuinar i guarir. Teníem una taula gran, dues cadires i dos bancs de taulons amples que fregàvem després de cada àpat amb lleixiu fet a casa. En una de les parets hi havia lleixes per a la vaixella bona i un armari on guardàvem el que fèiem servir cada dia: plats d’alumini, tasses i menjar.

A la sala hi teníem un sofà fabricat a casa i una cadira de braços feta amb fustes i tires de cuir sense curtir, un parell de balancins pintats de vermell i un bagul vell sota la finestra que mirava a llevant. El trespol era de taulons amples que s’havien tornat gairebé blancs de tant fregar-los. Durant els mesos d’hivern trenàvem pedaços de roba vella per fer-ne catifes, tot i que sovint trigàvem un any a ajuntar prou roba per a una catifa petita.

Al sostre es veia la biga carenera i a sota les quatre llargueres que anaven de punta a punta. Les llargueres les fèiem servir per assecar-hi pells a l’hivern. Durant les nits més fredes, l’olor del guisat d’ant fent xup-xup a l’estufa es barrejava amb la fortor de les pells de visó, de mostela i d’esquirol penjades a assecar i amb la flaire d’herbes aromàtiques i arrels a les parets. El pare s’estava en un racó raspallant pells fins que brillaven i hi lliscaven els dits, mentre la mare feinejava al costat de l’estufa. La Cheechum solia seure a terra, fumant la seva pipa de fang, i els petits s’arraulien i es barallaven al seu voltant com cadells. Ho veig tan clarament com si fos ahir.

Els pares passaven molt de temps amb nosaltres, no només els nostres, sinó tots els del poblat. Ens van ensenyar a ballar i a tocar la guitarra i el violí. Jugaven a cartes amb nosaltres, ens duien a fer llargues passejades i ens ensenyaven a fer servir herbes, arrels i escorces. També ens van ensenyar a teixir cistelles amb branquillons de salze roig i mentre fèiem totes aquestes coses plegats ens explicaven històries de la nostra gent: qui eren, d’on venien i què havien fet. Moltes eren llegendes que passaven de pares a fills. Moltes eren edificants, però sobretot eren històries entretingudes sobre una gent molt divertida.

La meva Cheechum creia de cor en els nans del bosc. Deia que de tan menuts no es veuen si no t’hi fixes molt, però que tant se val que t’hi fixis perquè només es deixen veure quan volen ells.

Els nans del bosc viuen a la vora de l’aigua i el seu mitjà de transport preferit són les fulles. Són alegres de mena i molt tímids. De jove la Cheechum n’havia vist un. Un vespre que havia anat a buscar aigua al riu, s’havia assegut a la riba per veure pondre’s el sol. Hi havia un gran silenci, fins i tot callaven els ocells. Aleshores va sentir una fressa com de rialles i converses en una festa amb molta gent. La remor s’acostava i al final va veure una fulla molt grossa que s’atansava a la riba surant, amb tot de fulles que la seguien. Damunt de les fulles hi havia uns nans vestits de tots colors.