Maria Campbell - Mestissa

Així va ser la batalla de Duck Lake, primer pas de la Rebel·lió de Riel: victoriosa per als mestissos. La majoria de colons blancs condemnaven la violència i després de Duck Lake van retirar-se de la lluita, però els indis que havien firmat els tractats i passaven fam per culpa de l’incompliment d’Ottawa feien costat a Dumont i Riel. Els cabdills Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa, guerrers respectats arreu dels territoris, van sumar-se als mestissos.

Després de Duck Lake, Ottawa va constituir immediatament una comissió per examinar les reclamacions dels mestissos i estendre actes que garantissin els seus drets a les terres. Però van reservar-les deliberadament a uns quants escollits, de manera que les forces mestisses en van sortir dividides. La batalla de Duck Lake i la Rebel·lió de Riel haurien pogut evitar-se si la comissió s’hagués format abans.

Mentrestant, les tropes de l’est sota el comandament del general Middleton es dirigien a Saskatchewan. El ferrocarril de la Canadian Pacific Railway no estava enllestit i les tropes havien d’anar en trineu d’un punt a l’altre amb tot el subministrament. Al cap d’un mes arribaven vuit mil soldats, cinc-cents agents de la policia muntada i uns quants voluntaris blancs d’arreu dels territoris, a més d’un canó Gatling, per vèncer Riel, Dumont i cent cinquanta mestissos. Els manuals d’història expliquen que els mestissos van ser derrotats a Batoche el 1884.

Acusat d’alta traïció, Louis Riel va ser penjat el novembre de 1885.

Gabriel Dumont i un grapat d’homes van fugir a Montana.

Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa es van rendir i van ser condemnats a tres anys de presidi per traïció.

Els altres mestissos es van escapar als despoblats del nord de Saskatchewan.

Aturar la rebel·lió va costar cinc milions de dòlars al govern federal.

La meva gent va fugir a Spring River, * * En alguns casos, els noms de persones i de llocs han estat modificats. (Nota de l’Autora) * Les Road Allowance són les terres de la Corona situades a banda i banda de les carreteres i dels límits entre possessions. (Nota de l’Autora) a vuitanta quilòmetres al nord-oest de Prince Albert. Les famílies mestisses amb noms com Chartrand, Isbister, Campbell, Arcand i Vandal van arribar-hi després de la Rebel·lió de Riel, en què els homes s’havien implicat activament. Riel s’havia esfumat i amb ell les esperances. Aquesta nova terra era una estesa de petits llacs, pujols rocosos i bosc atapeït. Els mestissos que venien aquí eren paranyers i caçadors autosuficients. A diferència dels seus germans indis, no estaven preparats per malviure a còpia d’esgarrapar la misèria que donava la terra. Els havia atret aquesta part de Saskatchewan perquè hi abundava la caça i encara no hi havia colons.

A finals dels anys vint, el govern va oferir la terra a qui volgués treballar-la i amb això va ressorgir l’amenaça dels immigrants. Aleshores els llacs s’estaven assecant, la caça i el comerç de les pells s’extingien. Com que no tenien cap més lloc on anar, gairebé totes les famílies van decidir acollir-se a la llei d’assentaments rurals per poder optar a la propietat de la terra. Era difícil acceptar que els temps canviaven, però si volien assegurar un futur als seus fills, havien d’abandonar la vida lliure i errant.

La terra costava deu dòlars el quarter. Calia rompre deu acres en tres anys, a més d’altres millores, per aconseguir el títol de propietat. Si no, la terra era confiscada per les autoritats del districte. Amb la depressió econòmica i l’escassetat de pells, no hi havia diners per comprar arreus. Unes quantes famílies podrien haver fet el sacrifici de llogar braços, però ningú s’arriscava a comprar eines cares per treballar una terra tan plena de rocs i aiguamolls. Alguns van intentar-ho amb cavalls i arades, fins a deixar-hi els ànims. Aquells homes intrèpids, capaços de desafiar els perills de viure al bosc amb temperatures sota zero, van donar-se per vençuts. Simplement, no eren gent feta per convertir-se en grangers.

Les autoritats van anar reclamant les terres i oferint-les als immigrants. Els mestissos, convertits en ocupants il·legals, van ser foragitats de la pròpia terra pels nous propietaris. Un per un, van anar tornant a les carreteres i a les terres de la Corona, * * Les Road Allowance són les terres de la Corona situades a banda i banda de les carreteres i dels límits entre possessions. (Nota de l’Autora) on van construir cabanes i graners, i des d’aleshores se’ls va anomenar “la gent de la carretera”.

Així va començar una vida miserable, sense cap esperança de futur. Aquesta generació de la meva gent va ser una generació derrotada. Els pares havien fracassat durant la rebel·lió perquè no havien sabut fer realitat els seus somnis, ara fracassaven els fills com a grangers i no els quedava res. La seva forma de vida pertanyia al passat i no trobaven lloc en el món perquè creien que no tenien res a oferir. Estaven avergonyits, i amb la vergonya van perdre l’orgull i la força d’anar tirant. Sento un dolor profund quan penso en aquestes persones. Avui encara te’n trobes, de gent d’aquesta generació: jaios i jaies esguerrats i vinclats que viuen als barris baixos, esperen la mort al bosc o cuiden els néts mentre els pares s’emborratxen. Alguns, al cap de cent anys, encara lluiten per la igualtat i la justícia per al seu poble. Per a ells el camí no té fi i és ple de desànim i frustració.

Si em dol tant és perquè de petita havia entrevist una gent orgullosa i feliç. Els havia sentit riure, els havia vist ballar, n’havia rebut l’amor.

Un bon amic m’ha dit: “Maria, escriu un llibre alegre. No pot ser que tot hagi estat tan terrible. Ja ho sabem, que tots en tenim la culpa. No siguis massa dura.” Jo no estic ressentida. He superat el rancor. Només vull explicar com eren les coses, com són fins ara. Sé que la pobresa no és només nostra. La vostra gent també la coneix, però en aquells temps teníeu somnis, teníeu un demà. Els meus pares i jo no vam compartir mai cap mena d’aspiració de futur. No vaig veure mai el meu pare contestar a un home blanc, si no és que anava borratxo. No vaig veure mai el meu pare ni cap dels nostres homes caminar amb el cap alt quan passaven davant d’un home blanc. Quan anaven borratxos es tornaven agressius i buscaven brega, i durant una estona els blancs els tenien por. Però fins i tot aquests moments eren rars, perquè solien beure massa i es convertien en homes patètics i malaltissos que somicaven d’enyor i es barallaven entre ells o tornaven a casa a esbatussar les dones, que sí que els tenien por. Però m’estic avançant, de manera que torno enrere per explicar la història de la família del meu pare.

El besavi Campbell va arribar d’Edimburg, Escòcia, amb el seu germà. Eren homes durs i bregats, van barallar-se durant la travessia i mai no van fer les paus. Es van establir a la mateixa zona, es van casar tots dos amb dones nadiues i van formar-hi família. El besavi es va casar amb una mestissa neboda de Gabriel Dumont. Abans del casament tots dos germans havien pretès la mateixa dona i, per més que guanyés el besavi, ell estava convençut que el seu fill era de l’altre, per això no va reconèixer mai l’avi Campbell com a propi ni tampoc va dirigir mai més la paraula al seu germà.

El besavi portava una botiga de la Hudson’s Bay Company a pocs quilòmetres a l’oest de Prince Albert i tractava amb els mestissos i els indis de la zona. El 1885, quan va esclatar la Rebel·lió del Nord-oest, va fer costat a la policia muntada i als colons blancs. No era estimat pels veïns ni per la gent amb qui tractava. Els nostres vells l’anomenaven Chee-Pie-hoos, que vol dir “mal esperit que salta i bota”. Diuen que era un home cruel i que picava el fill, la dona i les bèsties amb el mateix fuet i la mateixa ràbia.