Maria Campbell - Mestissa

Mentre desembarcaven, li anaven fent senyes i li somreien. Li van dir que farien nit allà i sortirien de bon matí per reprendre la marxa riu avall. Van seure amb ella fins que es va pondre el sol, li van dir adéu i van desaparèixer bosc endins. La Cheechum no els va veure mai més, però tota la vida es va recordar de deixar-los menjar i tabac a la vora del riu, i quan sortia el sol ja no en quedava ni rastre. La mare deia que eren rondalles, però jo em passava hores al riu per veure si venien els nans del bosc.

La Cheechum tenia el do d’endevinar el futur, tot i que es negava a predir-lo. Només de tant en tant, si algú havia perdut una cosa, l’ajudava a descobrir on era i no s’equivocava mai. Però era un do que no controlava gens.

Una vegada que tots plantàvem patates i ella i jo érem les encarregades de partir-les, la Cheechum es va interrompre al mig d’una frase i em va dir:

—Vés a buscar ton pare i digues-li que s’ha mort el tiet.

Vaig córrer a buscar el pare i encara tinc gravades a la memòria les paraules de la Cheechum: —En Malcolm s’ha disparat un tret. Està estès a terra vora el camí de darrere de ca la teva mare. Ho diré als altres, tu véshi corrent!

En Malcom era el cunyat del pare. El pare se n’hi va anar corrents i jo el vaig seguir. Quan vam arribar a casa de l’àvia Campbell no hi havia ningú. Mentre el pare s’acostava a la porta, jo vaig dirigir-me al camí. Tal com havia dit la Cheechum, vaig trobar l’oncle estès a terra, com si dormís.

Una altra vegada, en plena nit, la Cheechum es va llevar i va dir al pare que una de les tietes estava molt malalta i que anés immediatament a buscar l’àvia Campbell, sense perdre ni un moment. Van arribar minuts abans que es morís la tieta.

De pressentiments com aquests, la Cheechum en tenia sovint i els explicava als meus pares uns quants dies abans que passés res o es morís ningú. A mi m’hauria agradat veure coses com ella, però sempre em deia que era trist saber quan s’havia de morir la gent que estimes o quan els havia de passar una desgràcia sense poder fer-hi res, perquè era el seu destí. Estic segura que va veure el que em passaria a mi, però com que creia que la vida havia de seguir el seu curs, l’únic que feia era donar-me fortalesa per poder fer front a les dificultats.

La Qua Chich, la tieta del pare i germana gran de l’àvia Campbell, era una dona d’edat, viuda i molt estranya. S’havia casat als setze anys amb en Big John i havia arribat a la regió de Sandy Lake abans que fos una reserva. En Big John s’havia presentat un bon dia amb dos parells de bous, una destral i una euga de muntar preciosa. S’havia instal·lat a la vora del llac, s’hi havia fet una cabana i s’havia posat a treballar la terra. Al cap d’un any tenia casa, collita i hort, i l’euga havia tingut un poltre. Va bescanviar un bou per una vaca amb la seva vedella, l’altre bou per un cavall i va sortir a caçar muller.

Va visitar totes les famílies de la zona per conèixer les filles i finalment va decidir-se per la Qua Chinch perquè era jove i bonica, forta i assenyada. En firmar-se els tractats al cap d’uns anys, va ser registrat amb els altres i va passar a ser un indi de la reserva de Sandy Lake, en comptes de ser considerat un mestís. Pels volts de 1918, la gran epidèmia de grip va assolar la nostra zona de Saskatchewan i van haver de fer funerals en massa de tanta gent que es va morir. El primer va ser en Big John, i al cap d’una setmana els seus dos fills.

La Qua Chich no es va tornar a casar. Cinquanta anys més tard encara duia dol: vestits llargs negres, mitges negres, sabates planes i enagos negres. Fins i tot el monederet lligat amb una goma al genoll era negre, vaig descobrir un dia que tafanejava sota els plecs de la tenda. Tenia una gosseta negra bòrnia que la seguia arreu. La renyava sense parar, li deia descarada en cree i l’acusava de rondar els altres gossos.

Comparada amb nosaltres, la Qua Chich era rica, posseïa tot de vaques i cavalls i una casa de dues plantes atapeïda de mobles foscos i llòbrecs. Era gasiva, i quan algú tenia l’aigua al coll i li demanava diners, ella li feia signar un pagaré oficial.

Dos cops l’any, a principis de maig i a finals de setembre, la Qua Chich visitava els seus parents pobres, els mestissos. Arribava a casa nostra en un buggy Bennett sense motor tirat per dos cavalls negres Clydesdale i s’instal·lava amb la tenda durant una setmana. La primera tarda visitava els meus pares. Els seus ulls negres no se’n perdien ni una i quan els clavava en nosaltres ens encongíem. De vegades l’havia enxampada mirant-me amb una espurna de malícia als ulls, però de seguida tornava a fer el posat de sempre.

El segon dia feia alçar el pare i els tiets ben d’hora perquè es posessin a treballar amb els cavalls i llauressin i rasclessin els plantats. A la tardor els feien servir per proveir-nos de llenya per a l’hivern. Un cop enllestida la feina, la Qua Chich deixava descansar els cavalls tot un dia abans d’anar-se’n a visitar els altres parents: aquesta era la seva manera d’ajudar, ja que la nostra gent no tenia cavalls robustos i poques famílies tenien arades bones. Quan es casava algú de la família, li regalava una vaca i un vedell o una parella de cavalls de tir. Val a dir que gairebé sempre mataven el vedell abans no passés l’any, i sovint la vaca també. Els cavalls solien acabar com els cavalls mestissos: grassos avui, magres demà.

Un cop l’any anàvem tots de visita a casa de la Qua Chich, normalment quan les vaques acabaven de parir. Els petits sèiem a taula i ella treia el púding del forn, cuinat amb llet de la primera munyida. Deia una pregària en cree abans de donar-nos aquell púding fastigós i no ens deixava parlar ni fer soroll en tot el dia, cosa dificilíssima per a canalla esvalotada com nosaltres. El pare ens explicava que de petit també era així.

Una vegada la Qua Chich em va dir que no mirés les bèsties ni les persones quan fan petits, o em tornaria cega. Naturalment, ho vaig anar a explicar als altres amb gran autoritat. Al cap d’una setmana un dels cosins mirava una parella de gossos i es va posar a cridar que no s’hi veia. Quan per fi vam aconseguir fer-lo entrar a casa estàvem tots histèrics. La Cheechum ens va calmar i en saber què havia passat ens va dir que calléssim.

—Ningú es torna cec perquè hagi mirat les bèsties quan fan petits. És una cosa bonica. I ara pareu de fer el gamarús i aneu a jugar.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, molts dels nostres homes van ser enviats a l’altra banda del mar. La sola idea de travessar el Canadà ja era increïble, però travessar l’oceà era una cosa que espaordia tothom que tingués parents a l’exèrcit. Molts dels nostres no van tornar i els que ho van fer no van ser mai més com abans. Al cap del temps els vaig sentir explicar coses d’aquells llocs remots que jo coneixia pels llibres de la mare, però no vaig sentir-ne cap parlar mai de la guerra.

El pare va voler enrolar-se però no va ser admès, cosa que el va disgustar molt i a nosaltres ens va treure un gran pes de sobre. Sobretot a la Cheechum. Ella s’oposava violentament a aquella guerra i deia que no n’havíem de fer res, d’anar a disparar contra la gent, i encara menys en un altre país. La guerra era cosa de blancs i se la feia la gent rica que cobejava el poder, no pas la nostra gent.

La guerra va eixamplar les famílies amb les núvies de la guerra. Molts homes van tornar casats amb escoceses i angleses que no s’avenien gaire amb les nostres dones. Elles solien casar-se amb homes blancs o amb indis —entre els indis és més freqüent casar-se amb una blanca. El cas és que aquelles dones van arribar i tothom va fer el que va poder per acollir-les i que se sentissin còmodes. Quin xoc devia ser per a elles trobar-se un assentament indígena, aïllat i assolat per la pobresa, en comptes de les granges que s’esperaven!