Maria Campbell - Mestissa

Halfbreed

1a edició catalana: octubre de 2020

© 1973, 2019, Maria Campbell

© 2020, Marta Marín-Dòmine, per la traducció

© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas, Gemma Medina

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-281-8

Agraïm al Conseil des Arts du Canada el suport a la traducció d’aquesta obra.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments .

Maria Campbell

Traduït de l’anglès

per Marta Marín-Dòmine

CLUB EDITOR

BARCELONA

Aquest llibre està dedicat als fills de la meva Cheechum. Gràcies, Stan Daniels, per haver-me fet enrabiar tant que m’han vingut ganes d’escriure’l; a tu, Peggy Robbins, per la comprensió i els ànims, però sobretot per creure que en seria capaç; a tota la família, per la vostra paciència; a vosaltres, Elaine, Kay, Sheila, Sarah i Jean, per comprendre-ho i escoltar-me, per haver-lo passat a màquina i haver-vos fet càrrec dels nens; i un agraïment molt especial a la meva amiga Dianne Woodman.

La casa on vaig créixer és un munt de runa cobert de bardissa. El pi de davant la finestra a sol ixent s’ha assecat i es parteix; només són com abans els pollancres i el fangar a la banda de darrere. Encara hi és la família de castors enfeinats i xerraires d’aquell matí de fa disset anys, quan vaig dir adéu al pare i me’n vaig anar de casa.

El cementiri al peu del turó s’ha convertit en una selva de rosers de bardissa, lliris tigrats i cards. Les creus cauen i els gòfers van amunt i avall de les tombes mig ensorrades. La vella església catòlica necessita com sempre una mà de pintura, però la congregació és pobra i haurà d’esperar-se un any més.

A l’altre cantó de la carretera, la ferreria i la lleteria on fabricaven formatge van ser enderrocades fa temps, l’únic rastre que en queda són un vell aparell negre de vapor i unes ferradures abandonades. La botiga encara s’aguanta, vella i solitària, una mica com el país que l’envolta i la gent a qui serveix, gairebé inexistent. Els propietaris francesos vinguts del Quebec van morir fa molts anys i les seves famílies ja no hi són. És com si no hi haguessin sigut mai.

La casa de l’àvia Campbell ja no existeix. Les famílies mestisses que ocupaven els terrenys on havia de passar la carretera s’han traslladat als pobles veïns, on tenen més a mà els subsidis i la beguda, o bé s’han refugiat al bosc fugint de la realitat. Els vells, que tanta importància tenien en la meva infantesa, són tots morts.

En tornar a casa al cap dels anys, em pensava que hi trobaria la felicitat i la bellesa que hi havia conegut de petita. Però mentre caminava per la carretera plena de còrrecs i passejava la vista entre parets esquerdades i m’endinsava en el passat, vaig comprendre que aquí no les hi trobaria. Igual que jo, la terra havia canviat, la meva gent ja no hi era i si volia trobar la pau, l’hauria de buscar dins meu. Va ser aleshores que vaig decidir escriure sobre la meva vida. No tinc tants anys; potser un dia, quan jo també sigui vella, em decidiré a escriure més. He escrit aquest llibre per a tots vosaltres, perquè sapigueu què és ser mestissa en el nostre país. He volgut explicar-vos les alegries i les penes, la pobresa aclaparadora, les frustracions i els somnis.

En els anys 1860, Saskatchewan formava part del que s’anomenava els Territoris del Nord-oest, una terra sense poblats ni filferrades ni granges. Els mestissos hi havien arribat procedents d’Ontàrio i Manitoba, fugint de l’odi i els prejudicis que solen acompanyar l’ocupació d’una terra.

La por de veure vulnerats els seus drets quan el govern canadenc va comprar les seves terres a la Hudson’s Bay Company, junt amb els prejudicis dels colons blancs protestants, van promoure la Rebel·lió de Red River el 1869. Louis Riel va establir un govern provisional a Fort Garry, Manitoba, però el 1870, en arribar les tropes de l’est, va fugir als Estats Units. Morts els caps i perdudes les terres, els mestissos van haver de refugiar-se al sud de Prince Albert, Saskatchewan, i van fundar-hi els assentaments de Duck Lake, Batoche, St. Louis i St. Laurent. A Saskatchewan no hi havia aleshores ni govern ni jurisdicció, de manera que van crear-ne de propis basats en la seva forma de vida —l’ordre i la disciplina de les grans caceres de búfals. Van elegir Gabriel Dumont com a president, i amb ell vuit consellers. Van dictar lleis perquè la gent pogués viure en pau, i sancions per fer-les respectar. Van deixar clar que no s’oposaven al govern canadenc i que el Consell s’extingiria així que els territoris tinguessin un veritable govern per defensar l’ordre públic.

Durant uns anys van viure en pau, però entre 1870 i 1880 van arribar els colons i el ferrocarril i, com a Ontàrio i Manitoba, la seva forma de vida es va veure amenaçada. Eren gent que ocupava unes terres sense cap títol de propietat. Volien que Ottawa els garantís el dret a conservar-les abans que les usurpessin els colons blancs acabats d’arribar, emparats pel Homestead Act, la llei d’assentaments rurals. La nostra gent considerava que els tractats sobre la propietat de la terra els discriminaven obligant-los a instal·lar-s’hi i a esperar tres anys abans de reclamar-la. Ells vivien en aquelles terres de molt abans que se signessin tractats i no pensaven tolerar que els consideressin nouvinguts. Van enviar peticions i mocions a Ottawa, però un cop més, com a Ontàrio i Manitoba, Ottawa se’n va desentendre i va continuar ignorant la seva existència.

Finalment, el 1884 van decidir recórrer a l’únic home capaç d’ajudar-los. Gabriel Dumont i tres consellers seus van cavalcar fins a Montana per reunir-se amb Louis Riel, que hi vivia exiliat. Riel va tornar amb ells a Saskatchewan i allà va descobrir que no només els mestissos tenien motius de queixa, sinó els colons blancs i els indis. Cedint a la pressió constant de l’est del país, el govern conservador de Macdonald havia reduït els fons federals destinats als territoris i havia deixat els indis sense l’aprovisionament i els subsidis que els garantia la llei. Els colons blancs, mentrestant, anaven de desastre en desastre, entre ells, tres anys de sequera que s’afegien al greuge de la reclamació de les terres i deterioraven les relacions amb el govern federal.

Aquest cop, les peticions i mocions enviades a Ottawa provenien de tots, colons blancs, mestissos i indis. Una vegada més, Ottawa les va ignorar. Els mestissos ja en tenien prou i estaven a punt de prendre les armes, però ni Riel ni els colons blancs no volien que esclatés una rebel·lió. Riel creia en una forma pacífica de fer entendre a Ottawa la urgència de les reclamacions. Dumont, en canvi, no tenia cap fe en el govern federal i creia que només es faria sentir una revolta armada. Dumont feia pressió perquè Riel ataqués Fort Carlton i constituís un govern provisional com havia fet a Fort Garry, Manitoba. Riel va acabar cedint i va llançar un ultimàtum a la policia muntada del Nord-oest que ocupava el fort: o es rendien o serien atacats. Mentrestant, Dumont reunia un grup armat d’indis i mestissos i els enviava a Fort Carlton sense que ho sabés Riel. Crozier, el comandant del fort, acabava de demanar reforços a Regina quan va rebre l’ultimàtum, però en veure acostar-se la tropa de Dumont va cometre la imprudència d’enviar els seus homes inexperts contra uns tiradors excel·lents.