Maria Campbell - Mestissa

Per Nadal passaven amb carro per totes les cases dels mestissos i deixaven una caixa a cada porta. El pare sortia, agafava la caixa i la cremava. Jo em posava a plorar perquè sabia que a dins hi havia pastissets i coses bones per menjar, i vestits que havia vist que duien les seves filles. Nadal era sempre un mal dia per al pare, s’enfadava molt i la mare em deia que no fes soroll ni preguntés res. Tots els nostres veïns es posaven aquelles galindaines velles, però quan vaig tenir edat d’anar a escola em vaig alegrar que el pare les hagués cremat, perquè les nenes blanques es burlaven de les meves amigues quan les veien vestides amb la seva roba i deien: “La mare em va dir que ho posés a la caixa perquè és un deure cristià.” Als deu anys ja tenia la mateixa posició que la Cheechum respecte dels cristians i encara avui, quan penso en ells, em ve al cap la roba vella.

Tota la nostra gent era catòlica, però en aquells temps no teníem ni capellà ni església. La mare es va posar contenta quan els alemanys van construir el seu temple. Eren adventistes del setè dia i deien missa el dissabte. A la mare això no li agradava, però va fer la vista grossa pensant que Déu ho entendria i la perdonaria. La qüestió era anar a missa.

Per més que el pare supliqués i la Cheechum s’enfadés, la mare em va mudar i em va fer pujar al carro. M’havia parlat tant de Déu i d’esglésies que jo saltava i botava d’alegria dins d’unes sabates que em venien justes. Vam arribar tard a missa i quan vam entrar el pastor va callar en sec, de manera que tothom es va girar a mirar-nos. Només quedava lloc al banc de primera fila, la mare s’hi va agenollar i va començar a passar el rosari. Una dona es va inclinar per dir-li alguna cosa a l’orella i la mare em va agafar per la mà i vam sortir. No hi vam tornar mai més i a casa no es va tornar a parlar d’aquest episodi.

En canvi, els homes parlaven de l’única vegada que un pastor evangelista va venir al nostre racó de món per intentar civilitzar-nos. Era un indi Saint-Denis. Els evangelistes l’havien salvat d’una vida de pecat i ara tornava a casa per fer el mateix amb la seva gent.

A la comunitat hi vivia un home molt i molt vell que es deia Ha-shoo, que vol dir corb. Era un guaridor cree. També li agradava cantar i tocar el tambor. Quan va arribar aquell Saint-Denis, va demanar a uns quants xicots que anessin pel poblat a anunciar els oficis. Quan un d’aquells xicots va arribar a casa d’en Ha-shoo, el vell va preguntar-li:

—¿I què hi fan, als oficis?

—Parlen i canten, avi —va respondre el xicot.

—Doncs hi aniré i duré el tambor.

De manera que el vell Ha-shoo va anar a missa. El pastor la feia en cree, cridant i picant de peus. En acabat va dir:

—I ara cantem.

El vell Ha-shoo, assegut a terra, va agafar el tambor i va posar-se a cantar, i el pastor li va cridar:

—Ei, Ha-shoo, malparit! Surt d’aquí!

El vell es va aixecar, i amb ell tota la congregació.

Quan jo era joveneta venia un capellà a fer missa de casa en casa. Oh, com vaig arribar a detestar-lo! Devia tenir quaranta-cinc anys i era gras i golafre. Es presentava a casa a l’hora dels àpats i havíem d’esperar que mengés ell primer. Endrapava sense parar i jo me’l mirava amb ràbia. Segur que ho sabia, perquè quan acabava em somreia i es fregava la panxa i deia a la mare que cuinava com els àngels. Quan se n’anava només ens quedaven les miques. Si ens queixàvem, la mare ens deia que Déu l’havia elegit i que teníem l’obligació d’alimentar-lo. Recordo que li vaig preguntar per què Déu no havia elegit el pare. Durant tota la meva infantesa, aquell capellà i jo vam ser enemics.

Un bon dia la nostra gent va poder construir-se una església i van venir dues monges a atendre el capellà. Tots vam ser batejats i vaig haver d’anar a catequesi. Quina llauna! Les monges no donaven resposta a cap de les nostres preguntes i ens fèiem tips de resar fins que ens feien mal els genolls. El jardí de l’església, que era també el cementiri, quedava més avall de casa nostra i s’hi criaven les maduixes més bones de la rodalia. Les maduixes, deia el capellà, pertanyien a l’església, si n’agafaves era com robar a Déu. Ens posava frenètics. Molt sovint l’havíem enxampat agafant coses al lloc on fèiem la dansa del sol, ofrenes que pertanyien al Gran Esperit. De manera que el meu germà Robbie i jo vam decidir castigar-lo. Vam agafar el filferro dels paranys del pare i en vam lligar un tros a dos arbrissons, a banda i banda del camí. De tan tibat semblava la corda d’un violí.

Vam posar un altre tros de filferro una passa més enllà i ens vam amagar darrere els arbrissons. Fosquejava. Al cap d’una estona va aparèixer el capellà. Va ensopegar amb el primer filferro i va caure de morros. Es va aixecar gemegant i tot seguit va entrebancar-se amb el segon filferro, i a terra altra vegada. Durant uns segons tot va quedar en silenci, fins que el capellà va començar a renegar. En Robbie i jo ens partíem de riure baixet, que no ens sentís, però quan vam alçar els ulls i vam veure que venia cap al nostre amagatall ens vam morir de por. Sabíem que ens castigaria amb el fuet, de manera que vam tornar a casa cames ajudeu-me. Els pares estaven entaulats prenent el te. Nosaltres intentàvem dissimular i ens vam ficar al llit sense les queixes de cada vespre. Pocs minuts després arribava el capellà. Nosaltres, d’amagat, vam atansar-nos a la porta i vam sentir la mare que li preguntava si volia prendre el te, i ell que li deia que no. No seguíem bé la conversa, fins que el capellà va alçar la veu:

—Ho sento per vostès. Suposo que l’únic que podem fer és pregar.

—A la meva dona i als meus fills no els fan cap falta les seves maleïdes pregàries! —va cridar el pare—. I ara surti d’aquí!

Vam jeure a correcuita i vam fer veure que dormíem, però el pare ens va treure del llit agafats pel clatell. Ens va ordenar que li diguéssim què havíem fet i per què. Oblidant la nostra pretesa innocència, li vam dir la veritat sobre les maduixes i el capellà que robava al lloc de la dansa del sol. El pare feia una ganyota estranya mentre la mare s’atrafegava més que mai a la cuina. Ens va enviar al llit, però l’endemà al matí ens va pegar amb la corretja de la navalla d’afaitar i ens va dir que, fes el que fes el capellà, no era feina nostra castigar-lo. Anys més tard va explicar-nos que la mare s’havia passat una setmana resant de tant que havia rigut aquella nit. El capellà no va tornar mai més a endrapar a casa el diumenge i nosaltres vam deixar que Déu s’encarregués de les maduixes del camí.

A la nostra part del país hi havia moltes esglésies a més de les catòliques: la luterana, que havien construït els suecs i que van abandonar després, l’anglicana, la dels adventistes del setè dia i algunes de metodistes. Els temples catòlics i els anglicans tenien campanars en punxa amb campanes i estaven emblanquinats per dins i per fora. Els nadius de la comunitat netejaven i podaven els jardins per no anar a rostir-se a l’infern. Les esglésies catòliques eren molt boniques, amb trespols i bancs de fusta encerats, i talles i pintures representant les estacions del viacrucis. Els temples protestants eren llargaruts i d’un sol cos, de troncs grisos per la pols acumulada i els anys, i tenien el jardí ple de bardisses i males herbes. Les congregacions eren petites i de gent blanca.

Els mestissos solien ser bons catòlics i a missa sempre hi havia concurrència, fes el temps que fes i passés el que passés, perquè perdre’s la missa era un pecat mortal. Els dies feiners, en canvi, podíem trencar qualsevol manament, sabíem que el pitjor que ens podia passar era que ens condemnessin a resar uns quants avemaries.

La missa era en llatí i en francès, i de tant en tant en cree. L’única cosa que me la feia suportable eren els rituals acolorits. M’embadalien els granats i els porpres i fins i tot les monges, que com a persones no m’agradaven, tenien un aire místic i màgic amb aquells hàbits negres i les creus immenses que els penjaven i es gronxava amunt i avall. Em feien pensar en la dama de Shalott surant al riu. A missa se’m desbocava la fantasia i tancava els ulls fent veure que resava per imaginar-me llocs llunyans. La pompa i l’esplendor del ritual em duien a Egipte i a Anglaterra amb els cavallers de la Taula Rodona, fins que la mare em donava un copet i en deixondir-me veia el vell capellà i l’escolanet.