Maria Campbell - Mestissa

La nostra gent criticava el govern i els veïns blancs, i també es criticaven els uns als altres, però no bescantaven mai l’església ni el capellà, per dolent que fos. Ningú, llevat de la Cheechum, que els detestava de tot cor. Em solia preguntar com era que la meva mare no el criticava mai i com podia ser que no s’adonés de com era aquell capellà gras, si fins una nena era capaç de veure-ho. Però la mare ho acceptava com acceptava tantes coses perquè eren sagrades i pertanyien a Déu. I és que aquell no era un déu qualsevol, sinó el déu catòlic. La Cheechum solia dir amb sorna que aquell déu ens havia pres més diners que la Hudson’s Bay Company.

Les reserves veïnes eren totes catòliques fora de la de Sandy Lake, que era un bastió de l’església anglicana. Els Ahenikew, els Starblanket i els Bird, tots ells benestants i educats, n’eren els membres més poderosos i els caps i consellers. Un o dos Ahenikew van ordenar-se i algunes dones es van casar amb sacerdots.

L’església de la reserva s’alçava vora el llac i tenia un interior preciós, però no tan refinat com el de l’església catòlica del nostre poblat. Quan m’estava amb el mushom i la kokum també anàvem a missa. Allà jo m’inspirava encara més, perquè les monges catòliques ens explicaven que aquella església havia estat fundada per fornicadors i adúlters. En resposta a la meva pregunta sobre aquesta qüestió, la mare em va dir que tot venia d’Enric VIII, un rei malvat que va haver de fundar una nova església per poder divorciar-se de les seves esposes i casar-se amb d’altres. Per més que em diguessin que era un malvat i un pecador, a mi em queia en gràcia perquè era un personatge distret, tot i que em disgustava que pertanyés als indis i no als mestissos.

Als quatre anys jo ja tenia dos germans, però no havia deixat de ser la preferida del pare perquè en Jamie era un nen tranquil i dòcil, i en Robbie massa petit per fer-me la competència. Ara bé, quan en Jamie va fer sis anys i en Robbie quatre, van començar a ocupar el meu lloc. A partir dels set em vaig haver de quedar a casa amb la mare i les jaies mentre ells anaven amb el pare a la botiga i a casa d’amics. Vaig tornar-me ressentida i gelosa i vaig fer tota mena de coses per cridar l’atenció.

Hi ha una escena que recordo com si hi fos. Els diumenges a la tarda eren un gran moment en les nostres vides perquè hi havia partit de beisbol. Anàvem a missa, sopàvem i el pare m’enfilava a la sella per sortir. Aquell diumenge em vaig afanyar a mudar-me havent sopat, com de costum, quan va aparèixer en Robbie vestit de mariner de coll blanc. El pare em va dir:

—Maria, avui li toca a ell, a en Jamie li tocarà diumenge que ve i després et tocarà a tu.

Em va deixar tan parada que vaig emmudir, però sense plorar, perquè el pare sempre deia que els Campbell no ploren mai. Seia a fora, enrabiada, quan la mare em va demanar que acompanyés en Robbie a la comuna. Era el mes de maig, la comuna desbordava d’aigua amb la fosa de la neu. En obrir la porta se’m va acudir la manera de sortir jo en lloc del meu germà. La comuna tenia dos forats, un per als grans i l’altre per a les criatures. Vaig posar-lo damunt del forat dels adults i li vaig donar una empenta tan forta que va caure a dintre amb un gran clapoteig. De sobte vaig adonar-me del que havia fet. El meu germà bramava, i com que no el podia treure d’allà ho va haver de fer el pare.

Mentre la mare rentava el meu germà a la bomba d’aigua, el pare m’anava mirant fins que em va preguntar:

—¿Ets tu que li has donat una empenta?

El meu pare té uns ulls blaus que quan s’enfada et deixen glaçat. Impossible mentir, vaig haver de confessar-ho. Aleshores el pare va agafar una branca llarga de salze, la va pelar i em va fuetejar les cames. Quan se li va trencar la branca en va agafar una altra, i així fins a quatre, que llavors ja tenia les cames inflades. Em van enviar al llit, van acabar de rentar en Robbie i el pare el va dur a veure el partit.

D’ençà d’aleshores no vaig tornar a fer cap mal a en Jamie ni a en Robbie, cap mal físic en tot cas. En lloc d’això, em fixava en tot el que els ensenyava el pare i ho practicava pel meu compte fins a perfeccionar-ho. La recompensa arribava cada vegada que el pare deia:

—Caram, nois! La Maria se’n surt i és una noia! ¿No podríeu fer-ho ni la meitat de bé? Si no podeu, us envio a vosaltres amb les jaies i que m’ajudi la Maria!

L’estiu era sempre una època fantàstica perquè el pare plegava de posar paranys i podia passar bona part del temps amb nosaltres. A principis de juny, la mare guisava i empaquetava menjar que carregàvem al carro mentre el pare greixava les rodes i preparava els arreus. Sortíem de casa molt de matí i anàvem als matolls a arreplegar arrels de senega i baies. Els pares seien al pescant, la Cheechum i l’àvia Campbell amb els petits al banc del mig, en Jamie, en Robbie i jo damunt de la caixa-rebost, sota la tenda o a la portella. Els nostres quatre o cinc gossos i les dues cabres corrien al darrere i així començava l’expedició.

Cap a l’hora de sopar ja se’ns havien sumat tres o quatre carros de mestissos i tothom cridava, xisclava i feia bromes perquè tornaven a veure’s i anticipaven el que els esperava. Quan acabàvem de muntar les tendes per fer nit, ja érem deu famílies pel cap baix en una llarga caravana. Quin espectacle donàvem, cada família amb un parell de jaies i jaios, una bona dotzena de criatures, quatre o cinc gossos i cavalls engalanats amb cascavells!

Els vespres eren una meravella. Les dones guisaven mentre els homes muntaven les tendes i la quitxalla corríem amunt i avall, xisclant i esbatussant-nos i ensopegant amb els gossos que bordaven i corrien al nostre voltant. Els pares se saludaven i clavaven alguna plantofada als petits, sense mala intenció, perquè ells també s’ho passaven bé. Al final de la jornada sèiem per terra a sopar tots i menjàvem carn d’ant, d’ànec o de la bèstia que els homes haguessin matat aquell dia, bannock a la brasa amb llard i te, i totes les baies bullides que érem capaços d’endrapar.

Després ajudàvem a netejar i durant les hores de sol els homes feien lluita lliure, o polsos o punteria, o jugaven a cartes. Sempre hi havia algú amb un violí i una guitarra i la gent cantava i ballava i anava a visitar les altres famílies. Els nens jugàvem a óssos i witecoos —un monstre blanc que es menja la canalla de nit— fins que fosquejava i ens cridaven a dormir. Dins de la tenda, les mantes ja estaven desplegades damunt d’oloroses branques d’avet roig acabades de collir. Un fanal de carbó penjat de la carreta ens feia una mica de llum. Després de ficar-nos al llit, els grans seien a fora i un jaio o una jaia explicava històries mentre algú s’ocupava de la foguera. Al cap d’una estona tothom feia torns per explicar històries i els nens ens arrossegàvem a fora per seure a escoltar darrere de tots.

Els mestissos són gent supersticiosa. Creuen en fantasmes, en esperits i en tota mena d’espectres. L’Alex Vandal era l’home més torrat i més bèstia de la rodalia i creia de cor i ànima en el dimoni. Solia explicar la vegada que va tornar a casa després de jugar a pòquer tres nits seguides. La seva dona dormia a dins de la cabana amb els deu fills, era una nit molt fosca. La màquina de cosir era al costat del llit i quan l’Alex va entrar es va obrir el calaixet de sota i un dimoni de la mida de la seva mà va sortir-ne disparat i va saltar a terra. L’Alex deia que s’havia quedat paralitzat de por. En tocar terra, el dimoni va posar-se a créixer fins a ser més alt que ell. Treia foc pels ulls i no parava de bellugar la cua. Amb un somriure li va dir:

—Alex, t’he ajudat a la timba i ara vinc a endur-te’m l’ànima.