Maria Campbell - Mestissa

Una vegada l’avi Campbell va fugir de casa quan tenia deu anys. El seu pare el va atrapar i el va lligar al costat del cavall, va pujar al carro i els va atiar amb el fuet a tots dos, cavall i nen, al llarg de tot el camí fins a casa.

El besavi era també un home gelós i estava convençut que la seva dona s’entenia amb la meitat dels mestissos de la zona. Per això, quan va esclatar la rebel·lió, se l’enduia sempre que havia d’assistir a una reunió lluny de casa. Ella, pel seu cantó, transmetia tot el que sentia als rebels, i també robava municions i queviures de la botiga del marit. En descobrir-ho, l’home es va enfurismar i va decidir que la millor manera de tornar-s’hi era assotar la dona en públic. Li va esquinçar la roba a l’esquena i la va assotar tan fort que va viure amb terror per sempre més.

Ell no va trigar gaire a morir. Hi ha qui diu que el va matar la família d’ella, però no se sap del cert. Ella se’n va anar a viure amb la família materna, que vivia en el que ara es coneix com el Parc Nacional de Prince Albert. Tot i ser indis, mai no van formar part de cap reserva perquè no hi eren quan van arribar els signants del tractat. La meva besàvia es va fer una cabana tocant al llac Maria i va criar-hi el seu únic fill. Anys més tard, quan la zona va ser integrada al Parc, el govern li va demanar que se n’anés. Ella s’hi va negar i un cop esgotades totes les vies pacífiques van enviar-li la policia muntada. Aleshores es va tancar i barrar a la cabana, va carregar el rifle i en tenir-los a la vista va posar-se a disparar una mica més amunt dels caps, amenaçant-los d’abaixar el canó si se li acostaven. La policia se’n va tornar i no va molestar-la mai més.

La recordo com una dona menuda, de cabells blancs curosament trenats, lligats amb una cinta negra. Duia faldilles negres que li arribaven als turmells i bruses negres de màniga llarga i coll alt. Al voltant del coll hi portava sempre quatre o cinc passades de collarets de grans i una cadena de filferro de coure. Als canells hi duia braçalets de coure per protegir-se de l’artritis. Per tapar-se els turmells prims, calçava uns mocassins alts adornats amb dissenys vistosos, fets amb pues de porc espí.

La besàvia Campbell, a qui sempre vaig anomenar Cheechum, era neboda de Gabriel Dumont, i tota la seva família havia lluitat al costat de Riel i Dumont durant la rebel·lió. Sovint m’explicava històries de la rebel·lió i dels mestissos. Deia que la nostra gent no volia lluitar perquè no era la nostra manera de fer. L’únic que demanàvem era que ens deixessin viure en pau i com volíem nosaltres. La Cheechum mai no va acceptar la derrota de Batoche i sempre deia:

—Com que van matar en Riel es pensen que també ens han matat a nosaltres, però un dia, nineta, tot això canviarà.

La Cheechum no podia sofrir l’arribada dels colons i per més que n’arribessin en el que per ella era la nostra terra, els ignorava i es negava a saludar-los, fins i tot quan se’ls trobava pel camí. No es va convertir al cristianisme i afirmava que, si l’infern existia, ella ja hi havia estat casant-se amb un cristià, no hi podia haver res pitjor després de la mort! Desdenyava els subsidis i la jubilació. Mentre va viure sola, caçava i posava paranys, tenia un hort i era del tot autosuficient.

L’avi Campbell, fill de la Cheechum, era un home discret. Ningú no el recorda gaire. Els vells que encara viuen l’havien vist poc, a ell i a la seva dona. L’àvia Campbell era una dona menuda de cabells negres arrissats i ulls blaus. Era una Vandal, i la seva família també havia estat implicada en la rebel·lió. La recordo més aviat callada i mai no la vaig sentir riure en veu alta. Després de casats, van anar a viure bosc endins i no es van fer gaire amb ningú. L’avi Campbell era un bon amic d’en Grey Owl, un anglès que es va establir a la nostra terra i hi vivia com un indi. L’avi estimava la terra i només en prenia el que necessitava per alimentar-se. El meu pare deia que era un home afectuós i gentil que passava força temps amb els fills. Va morir de jove deixant-ne nou, el més gran dels quals era el meu pare, d’onze anys. Després de la seva mort, l’àvia Campbell va instal·lar-se en una comunitat blanca i es va llogar amb el fill per desbrossar la terra a setanta-cinc centaus l’hectàrea. S’embolicaven els peus amb pells de conill i papers i es posaven els mocassins per sobre. S’abrigaven amb abrics vells i anaven a treballar amb cavalls i trineu. El pare deia que hi havia dies tan freds que se li escapaven les llàgrimes, i ella es treia les pells dels peus per abrigar-lo.

A la primavera, quan els grangers rompien la terra desbrossada, calia recollir rocs i arrels i cremar la brossa, ja que no els pagaven els setanta-cinc centaus fins que no havien fet tota la feina.

A la tardor feien la collita. Van fer-ho fins que van tenir prou diners per comprar un tros de terra. Ella i el pare van construir-s’hi una cabana i van treballar la terra durant tres anys. Com que només tenien un parell de cavalls i el pare els feia servir per treballar per altri, l’àvia molt sovint havia de llaurar ella mateixa. Al cap de tres anys d’esllomar-s’hi no havien pogut fer les millores que exigia la llei i així van perdre la propietat. Aleshores van traslladar-se a les terres de la Corona i van unir-se a altres grups de gent de la carretera.

Quan el pare i els seus germans van ser prou grans, van dedicar-se a posar paranys i caçar per vendre les preses als grangers blancs dels poblats propers, a més del whisky que fabricaven a casa. Un cop casats, van fer-se les cabanes al voltant de la de l’àvia.

L’àvia Campbell ocupa un lloc especial en els nostres cors. El pare se l’estimava i la tractava amb tendresa. Era una gran treballadora i feia l’efecte d’estar sempre feinejant. Quan el pare va voler fer-se’n càrrec perquè deixés de treballar, ella s’hi va enfadar i li va dir que s’ocupés de la seva família i la deixés en pau. Desbrossava i treia pedres de la terra dels colons, ajudava a néixer els seus fills i els cuidava quan es posaven malalts. Sempre va tenir la casa oberta a qualsevol de la comunitat que s’hi acostés, però en els quaranta anys que hi va viure no la va visitar cap blanc, i només tres vells suecs van assistir al seu funeral.

El pare es va casar quan tenia divuit anys. Un dia va anar a una trobada esportiva, a la reserva índia del llac Saddle, i va veure la meva mare, que llavors tenia quinze anys. La va voler i la va tenir. El pare era un home molt ben plantat, de cabells negres arrissats i ulls blau-grisos, fort, llançat i salvatge. Li encantava ballar i és el que feia quan la mare el va veure per primer cop, ballava un jig de Red River amb els seus mocassins llampants. El pare va veure la mare per primer cop quan feia pa bannock a la foguera, davant de la tenda dels pares. El feia girar enlaire, igual que sa mare. Quan ella va alçar la vista, el pare gairebé cau del carro de tan bonica que la va trobar. En preguntar per ella es veu que li van dir que era l’única filla de Pierre Dubuque i que més valia que la deixés en pau o el mataria d’una escopetada. El pare deia que la mare tenia molts pretendents, i que el més fogós era un suec d’una comunitat veïna amb una granja gran i molts diners. També deia que va decidir casar-s’hi i aquella nit va veure que a la mare li agradava ballar, de manera que va ballar a cor què vols amb l’esperança que ella s’hi fixés. La mare deia que quan el va veure va saber que seria seva. Així és com el recordo de petita: càlid, feliç, rialler i cantaire, però vaig veure com anava canviant a mesura que passaven els anys.

La meva mare era molt bonica, menuda, d’ulls blaus i cabells castanys. Era discreta i gentil, no com les altres dones de la comunitat, que eren expansives i cridaneres. Sempre estava enfeinada cuinant o cosint. Li agradaven els llibres i la música i es passava hores llegint-nos la col·lecció de llibres que li havia regalat son pare. Vaig créixer amb Shakespeare, Dickens, Sir Walter Scott i Longfellow.