Maria Campbell - Mestissa

Recordo molt bé dues núvies de guerra. Una era una anglesa molt formal. S’havia casat a Anglaterra amb un soldat mestís ben plantat, pensant-se que era francès. Ell era fill de la família més salvatge del nord de Saskatchewan i no tenia res de res, ni tan sols la barraca on l’esperava la dona amb dues criatures. Quan van arribar, la primera dona es va abraonar sobre l’altra i li va donar cinc minuts per desaparèixer, mentre assegurava al marit que faria el que no li havien fet els alemanys —matar-lo d’un tret— si no passava cap a dins d’una vegada. La mare va acollir aquella dona a casa, i com que no tenia diners i en canvi massa orgull per escriure als seus i demanar-ne, la gent del poblat va organitzar una col·lecta i li va pagar el viatge fins a Regina, on estaven segurs que el govern se’n faria càrrec. Un any després, la mare va rebre carta d’Anglaterra en què li feia saber que estava bé.

L’altra núvia era una rossa tarambana. S’havia casat amb un home treballador i assenyat amb qui no li faltava de res, però va posar-se a beure i a fer la ximple. Era tan cridanera i grollera que fins i tot s’escruixien les nostres. Malgrat tot, tenia bon cor i es feia estimar, i va acabar posant seny i pujant una colla de fills.

Vaig créixer envoltada de gent distreta, encantadora i fantàstica i els tinc tan presents com si hi fossin. Com me’ls estimo i els enyoro!

Hi havia tres clans principals en tres assentaments. Els Arcand formaven un gran grup de deu o dotze germans amb famílies escampades arreu, d’entre sis i dotze fills cada un. Eren mig francesos mig cree, homes alts i cepats de més de metre vuitanta i més de noranta quilos. Tots eren bons músics i tocaven el violí i la guitarra a tots els balls. Quan arribàvem a una festa, de seguida ens adonàvem si el que tocava era un Arcand. Eren cridaners, bromistes i divertits. Parlaven un francès esquitxat de cree. Els Saint-Denis, els Villeneuve, els Morrissette i els Cadieux eren d’una altra zona, homes petits i discrets que parlaven francès més que no anglès o cree. Es feien l’aiguardent i bevien molt. Eren grangers ak-ee-top —de fireta— amb tot de cavalls i vaques que ensenyaven les costelles. Com que s’havien anat casant entre ells, feien la mateixa pinta que el bestiar.

Els Ibister, els Campbell i els Vandal eren la nostra família, una barreja d’escocesos, francesos, crees, anglesos i irlandesos. Parlàvem una llengua completament diferent. Érem un veritable aiguabarreig: caçadors, paranyers i grangers ak-ee-top . La nostra gent es vantava de produir els guerrers més valents i les dones més guapes.

El vell Cadieux sempre tenia visions. Una vegada va veure la Verge Maria dins d’una ampolla mentre destil·lava aiguardent i es va passar una setmana resant, fins que va llançar tota la beguda, per a desesperació de tothom. El capellà havia donat una ampolla amb la imatge de la Verge a la filla, per espantar-lo i que no fes més aiguardent. La filla l’havia posat amb les ampolles buides. Pobre Cadieux! Era molt devot i no es perdia ni una missa, però al cap d’una setmana ja tornava a fer aiguardent. Fabricava una cosa que en dèiem shnet a base de panses, sègol, llevat, bannock sec i sucre. Guardava l’aiguardent al celler i una vegada hi vam trobar una rata inflada surant. Ell es va limitar a pescar-la i a colar l’aiguardent. La seva dona era francesa i no parlava anglès, i de tan grassa no podia moure’s. Una de les filles, la Mary, era molt prima i tenia una cara de les més boniques que he vist mai. Era devota i volia fer-se monja.

A la família dels Cadieux hi havia en Chi-Georges, el fill del vell Cadieux. Era rabassut i gras, amb uns braços llargs i prims. També era curt de vista i poca traça, i bavejava tota l’estona. Anava a peu allà on fos perquè no es refiava dels cavalls i sempre s’enduia un bannock sota el braç. Quan es cansava, s’enfilava dalt d’un arbre, seia en una branca i es menjava el bannock . Si algú li preguntava què hi feia enfilat allà dalt, contestava:

—Només mirava si venia un indi. No em fio dels indis!

No era gens estrany que et trobessis en Chi-Georges enfilat dalt d’un arbre quan sorties a caminar. Va morir ja fa uns anys, tornant d’una festa amb el seu pare. Feia sis dies que havia desaparegut quan en Pierre Villeneuve, que havia sortit a parar trampes als conills, va arribar a la botiga amb els ulls desorbitats i cridant en francès: “Quines bromes de fer!” Els homes de la botiga van seguir-lo i van trobar en Chi-Georges estès al mig del camí, amb el cap damunt d’un arbre caigut i els ulls i la boca menjats pels ocells. Es bellugava de cap a peus per culpa dels cucs. Pobre Pierre! Era el covard del poble, va passar-se mesos resant i cada vegada que havia de sortir de nit s’enduia un rosari, una llanterna i una capsa de mistos per no quedar-se sense llum. Tenia por que l’empaités el fantasma d’en Chi-Georges.

Després hi havia els nostres parents indis de les reserves veïnes. Indis i mestissos no s’havien estimat mai gaire. Ells eren ben diferents de nosaltres: tranquils en lloc de baladrers, dignes fins i tot als balls i a les reunions. I molt passius: si els atacaven, s’enfadaven sense tornar-s’hi, mentre que els mestissos de seguida perdien la paciència i es barallaven, però en canvi tardaven poc a perdonar i oblidar.

La religió dels indis era molt important per a ells i per a nosaltres, però els mestissos no ens la preníem tan seriosament. Tots anàvem a les danses del sol i a les grans celebracions, però no ens hi sentíem del tot a lloc. Érem els parents pobres, els awp-pee-tow-koosons : la mitja gent. Es reien de nosaltres. Ells tenien terra i seguretat, nosaltres no teníem res. Tal com deia el pare, “ni orinal pels pixats, ni finestra per llançar-los”. Ens toleraven sempre que no anessin beguts, llavors buscaven brega i nosaltres els donàvem una surra. Així i tot, els seus avis, els mushoms i les kokums , eren bons. Tenien prejudicis, però com que érem de la família venien a visitar-nos i la nostra gent els tractava amb respecte.

El germà de l’àvia Dubuque era el cap de la seva reserva i com que m’estimaven em quedava amb ells sovint. El mushom m’aviciava, mentre que la kokum m’ensenyava a fer braçalets i collarets de grans, a assaonar pells i a ser una bona índia. Tenien pensat casar-me amb el fill del cap de la reserva veïna quan fóssim grans, però el noi em tenia terror i jo no el suportava.

Em duien als powwows , a les danses del sol i a les festes dels tractats, i així vaig aprendre el sentit d’aquelles diades. El mushom també em duia a les reunions del consell, que sempre eren iguals: l’agent indi designat pel govern dirigia la sessió, era l’únic que parlava i un cop aixecada se n’anava. Recordo una vegada que vaig dir al mushom : “Tu que ets el cap, ¿com és que no parles?” Cada vegada que donava la meva opinió, la kokum es mirava el mushom i li deia: “Això és la blanca que té a dins.” Les dones índies no expressen la seva opinió, les dones mestisses, sí. Encara que m’agradés visitar-los, sempre em posava contenta quan tornava al soroll i al desori de la meva gent.

Molts dels immigrants que van colonitzar les terres eren alemanys i suecs. Criaven porcs, aviram i alguna vaca i conreaven gra en granges petites. Els recordo perfectament perquè trobava que eren la gent més rica i bonica del món. Podien comprar roba bona per fer-se vestits, menjaven pomes i taronges, tenien raspalls de dents i cada dia se les raspallaven. També em feien respecte. Els trobava freds i impressionants, somreien poc, no com la nostra gent, que reia i cridava i ballava i es barallava i ho compartia tot. Aquella gent alçava la veu molt de tant en tant i no compartia mai res, sinó que es manllevaven les coses o se les compraven els uns als altres. No ens entenien, bellugaven el cap i donaven gràcies a Déu de no ser com nosaltres.