Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Es va sentir tot angoixat i es passà nerviosament el tovalló pels llavis. La Cecília s’havia aixecat, apoderant-se dels plats de peix, i se’ls enduia a la cuina.

Vint-i-tres anys, va repetir-se. Era un desastre. Quan ella en tingués trenta, ell ja hauria complert els cinquanta-tres, i quan en tingués cinquanta... Ja seria un vell amb... Es refusà a pensar-hi. No servia de res pensar-hi; era una cosa sense sentit. Ella acabaria el curs i ja no es tornarien a veure. Tot seria com si mai no hagués estat. O no, no ben bé. La mel als llavis... Un dia potser l’ensopegaria pel carrer amb algú altre, amb un xicot de la seva edat, tots dos fent bracet i amb els ulls clavats als ulls...

La Cecília va tornar dient:

—I de postres, en voleu, o també trobeu que fa massa calor per menjar-ne?

Només la Rosa va contestar.

—Però mamà, per què ets així?

Ella es queixà.

—Així, és clar. Soc jo qui és així...

Però després va portar les postres.

Si aquesta fos una llar com cal, va pensar ell. Si hagués estat una llar com cal, ell s’hi hauria sentit feliç i mai no l’hauria encoratjada. Perquè vulguis o no li he donat ales, es va confessar. Potser no amb cap acte, però hi ha passivitats que no enganyen. La deixava fer, insinuar-se, guanyar terreny... I aquest era el resultat. Li calia lluitar contra ella, contra la seva imatge, contra el seu record. I a vegades, com ara, era inútil. La noia el vencia.

Sense adonar-se’n, s’havia pelat un préssec i ara, en ficar-se’l a la boca, va descobrir que encara era una mica verd. Va estar a punt de dir-ho, a tall de comentari, però tancà els llavis a temps. Només faltaria allò, que ara trobés defectes als préssecs. Vigilà els fills, per veure què feien, desitjós d’interceptar llur esguard i d’advertir-los, però o els préssecs d’ells eren més madurs o també havien comprès que més valia callar. Tots dos menjaven silenciosament. Un moment, aquell silenci el feu retrocedir al menjador de casa seva, quan era infant. Entre ells mai no es parlava, a taula. No recordava pas que el pare o la mare ho haguessin prohibit, però fos com fos sempre menjaven callats, com qui compleix un ritu. Aleshores el pare era un home relativament jove, devia tenir si fa no fa la mateixa edat que ell tenia ara, però als seus ulls infantils semblava vell. Potser també l’hi veien els seus fills, de vell.

Però ella només té un any més que la Rosa i no m’hi considera, va dir-se. La Rosa tenia setze anys i potser també estava enamorada d’algun dels seus professors. Les noies sempre s’enamoren una mica dels professors. Però jo no ho era pas, el seu, es repetí.

Mai no s’hauria fixat en ella si la noieta no l’hagués esguardat amb aquells ulls... Eren uns ulls grossos i manyacs, que somreien d’una manera tendra. Per què em deu mirar amb aquesta expressió de be degollat?, es preguntava. No sabia res d’ella, ni el nom. Només l’havia vista sortir de classe de matemàtiques. La va trobar molt agradable, això sí. No era excessivament feta, sinó tal com convenia a la seva edat, amb la cara encara vagament infantil, però el cos ben format, si bé susceptible d’un desenvolupament posterior. Sota la seva brusa blanca i senzilla, camisera, les sines burxaven d’aquesta manera falsament innocent i prometedora que havia observat en altres adolescents. Era més aviat alta, tenia les cames llargues i les faldilles dibuixaven unes cuixes plenes i nervioses...

La Cecília començava a recollir els plats i la Rosa s’aixecà per ajudar-la. Dins de la cuina van bescanviar unes paraules i després la dona tornà a sortir a treure les tovalles. La Rosa fregava plats. Els fregava molts dies, ara.

L’Albert es va treure la pipa de la butxaca de la camisa, però s’havia deixat la petaca a l’americana i va haver d’aixecar-se per anar a buscar-la. Després va pensar que no valia la pena de tornar al menjador i es va dirigir al balcó. En realitat no era un balcó, sinó l’eixida, però ells des de bon començament que l’havien batejat amb aquell nom.

Sempre hi havia alguna peça estesa, i ara l’Albert va haver de passar per sota d’un llençol per arribar a una de les dues cadires repenjades contra el mur. L’indret quedava una mica encaixonat, però així i tot era més fresc que les habitacions interiors. Va encendre la pipa, s’assegué i posà els peus sobre l’altra cadira.

A París, a l’estiu, en aquella hora li agradava de sortir de la seva cambra sota teulada i anar-se’n fins al Sena. Es repenjava al parapet, de cara a la foscor de l’aigua, mentre el xopava un sentiment dolç i punyent fet de tot de coses que es barrejaven, indestriables. Algunes encara restaven dintre seu, i probablement ja no se’n desfaria més. Eren com una habitud, com una segona naturalesa.

L’aigua passava silenciosa, gairebé invisible, per sota d’ell, i damunt hi havia el cel, que gairebé no mirava mai. La ciutat, a la seva esquena i a l’altra banda del riu, es reduïa al parpelleig dels llums, a les masses d’ombra dels edificis, a les remors de clàxons, a les veus de les persones que passaven prop d’ell, a les parelles lliurades a un amor públic i sense vergonya. La gola se li nuava, però en el fons no hi havia res de terrible en aquell estat d’ànim entre enyoradís i recançós. Era més terrible ara.

Es va aixecar i es recolzà contra la barana, mirant cap a les ombres que pujaven cel amunt, amb la muntanya. Molt més terrible, va pensar. Cada vegada era tot una mica més terrible, perquè cada cop semblava més difícil recobrar... Només es recobra allò que s’ha tingut, va dir-se tot d’una. I jo no he tingut mai res. Va sentir-se colpit per un malestar imprecís, car ni ell mateix no sabia què havia volgut dir. No sabia què esperava, què volia, què era allò que sempre li havia mancat.

Però la nit era blana al seu entorn i amb ella duia un element de conhort. Podria tenir encara vint-i-cinc anys, va pensar, i trobar-me en plena guerra. Però no era veritat. La tensió interior no era la mateixa, aleshores. En aquell temps tot vibrava, mentre que ara... També, pensà. Però era una vibració d’impotència. Saber que res... És curiós que l’exili ens hagi aburgesat, reflexionà. No és ben bé que hàgim perdut les il·lusions; obeïm simplement la llei del mínim esforç. Que ens deixin viure...

Algú es movia darrere seu i, en girar-se, va veure una massa fosca que s’atansava. Era la Cecília. Va aturar-se al seu costat i li preguntà:

—Què fas?

Ja no hi havia brusquedat en la seva veu. No era tampoc dolça, però havia recobrat una certa calidesa cada dia més difícil de conservar.

—Res, ja ho veus...

Va recolzar-se a la barana i tots dos van quedar-se contemplant la nit. De la carretera, de tant en tant, els arribava la remor d’un cotxe o d’un camió. Els fars trencaven la nit, que semblava esbocinar-se en mil fragments quan la llum irrompia entre les cases. Després, l’obscuritat endolcida només per les escasses bombetes afilerades sota els arbres, retornava el misteri al seu lloc.

Va preguntar:

—Què fa, en Jordi?

—Dibuixa.

Va continuar fumant, sense preguntar res més. Els béns recobrats, va pensar vagament. Però, per què s’obstinava sempre a pensar en el recobrament d’alguna cosa? Recobrar el passat, recobrar el futur... que encara no existia. Però el futur, aleshores, va semblar-li que era una noieta adolescent arraulida al seu costat, repenjada a la barana, a l’indret que ocupava la Cecília... Brandà el cap. No podia ser.

La veu de la seva dona preguntà:

—Què et passa?

Era la segona vegada que li feia la mateixa pregunta, aquella nit.

—No res.

No res, perquè el que li passava no tenia remei. No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política... Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare... fora de quatre pispes que en viuen...