Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Va tornar a fitar la noia i va preguntar-li quelcom que, en aparença, s’allunyava molt dels seus pensaments:

—Tant t’interessa, en Maristany?

Ella va desviar l’esguard.

—És un bon xicot i em fa pena. Sobretot quan veig que el seu oncle...

—I no hi ha res més? Però no, no contestis, no n’he de fer res. Perdona...

La noia no va replicar, i ell prosseguí:

—Hi ha una persona que ens podria donar un consell.

L’Eugènia tornà a humitejar-se els llavis.

—Si convé que la vagi a veure...

—No, no en trauries res.

Vacil·là, però a la fi es decidí a confiar-li part de la veritat.

—No faria un pas per salvar un patruller.

—Aleshores...

—Deixa-m’ho a mi. Potser trobaré la manera de manejar-lo...

Seria difícil, i per endavant ja lamentava les il·lusions que, vulguis o no, despertava en la noia. Per això, honestament, va afegir:

—No hi confiïs gaire, eh? Només puc dir-te que faré tots els possibles. Però si ell va cometre algun delicte de sang...

—No ho sé.

Potser no, però el seu to indicava que en tenia el convenciment. L’Albert afegí:

—Si va ser un patruller, gairebé per força... Ho veig molt difícil.

Es va permetre una altra pausa i alçà de nou els ulls cap a la seva cara.

—Ja comprens que no et puc prometre res...

Ella va assentir.

—Faci el que pugui.

—Això sí.

—I tan aviat com pugui.

—Demà mateix.

La noia va mirar cap a l’interior de la casa.

—Més valdrà que vingui més tard. Vull dir si m’ha de dir alguna cosa... Quan ell sigui a dormir.

I aleshores es va separar llestament de la taula, perquè el vell sortia del menjador. Se la va quedar mirant, recelós, mentre ella se n’anava cap a darrere el taulell. En va tornar a sortir amb una cervesa que deixà davant l’Albert. Ell no l’havia demanada, però no es va sorprendre de res. La noia intentava justificar la seva presència prop d’ell. També devia voler fer-li un petit obsequi a compte del favor que li demanava, perquè quan digué: Més val que et pagui ara..., ella contestà: Són tres pessetes. Era el preu del vermut. Va pagar-li i mormolà: Gràcies.

Ella va somriure i se’n tornà cap al taulell a deixar els diners. L’Albert va seguir-la amb l’esguard, com el vell. Era un murri, en Cedó. Havia olorat quelcom, però possiblement es pensava que era assumpte de cul.

Ben mirat m’he posat en un veritable compromís, va reflexionar. Si el meu germà volia... Era agent judicial al Palau de Justícia. Coneixia tothom, estava en bones relacions amb tothom. Però era un individu dur de pelar. Semblava estrany que fos el seu germà.

L’havia acollit amb fredor.

—De manera que t’has convençut que perdies el temps?

—Què vols dir?

—Conspirant per fora.

—No he conspirat.

—No hi posaria les mans al foc. Però si també havies d’acabar per tornar, no sé per què carall vas tocar el dos... Ganes de crear problemes.

Era un home segur d’ell mateix. Es creia algú. A ell, sempre l’havia tractat com una criatura. I no solament perquè li duia set anys. Si de petits tenien importància, ara ja no significaven res.

—Suposo que et deus haver adonat que aquelles cabòries no menaven enlloc...

Per a ell, com per al sogre i d’altres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. D’idees, només en podien tenir ells. Els de l’altra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells sí, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava d’aconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal. Ho sabia bé, això; ho sabien tots els desgraciats com ell que ja tenien quaranta anys i no havien aconseguit res. Res que no fos veure’s tractats de gent de cabòries. Tots havien fet la mateixa experiència, tots havien sentit repetidament la veu de la raó que deia:

—Ja us haureu adonat que amb les vostres cabòries perdíeu el temps...

Sí, el van perdre. Però no eren cabòries. El van perdre precisament perquè eren ideals i lluitaven per ells desinteressadament. És a dir, alguns. Perquè també entre ells hi havia els eterns pescadors de mar grossa...

Un dia n’havia parlat amb el mateix Maristany. Però ell mai no havia dit que formà part de les patrulles. Era estrany, en aquest cas, que hagués tornat. És clar que se li moria la mare, però cada dia es morien mares lluny dels fills. En el fons, l’enyorança... Qui no tornaria, per poc que pogués? A París, la Bèlia li deia: No tornaràs a riure fins que siguis de nou a casa teva...

Però ara era a casa seva i no havia tornat a riure. Ni era feliç. Mai no ho havia estat, llevat d’aquells mesos de guerra, en perill, quan cada dia es jugava la vida tan despreocupadament... Va submergir-lo una onada de recança. La vida mai no havia estat tan pletòrica com aleshores. La guerra... Però no hi volia pensar, perquè hauria acabat plorant.

Va veure que el rellotge assenyalava ja tres quarts de deu. Era molt tard, la Cecília ja devia haver posat el sopar a taula. Tots el devien esperar. Ella, en Jordi i la Rosa. Hauria d’haver estat content. Tenir algú que us espera... Però algú, algú... I en un indret no del tot llunyà, no sabia ben bé on, només que era cap a la plaça de Lesseps, la Neus amb els seus disset anys...

No pot ser, es va dir miserablement, però tot abrandat per una estranya esperança que sobrenedava a la seva sobtada desesperació.

Es va acabar la cervesa amb un glop, com per ofegar aquell sentiment, i s’aixecà. Gairebé sorrut, va dir:

—Bona nit.

I el vell li va correspondre amb la seva eterna inclinació de cap.

La benvinguda va ser si fa no fa com se l’havia imaginada. Només oberta la porta del pis, la Cecília exclamà:

—Em pensava que no volies sopar, avui!

No eren les paraules, sinó tot allò altre que, d’una manera per a ell incomprensible, aconseguia de posar-hi darrere. Va fer l’equivocació de contestar:

—No és pas tan tard.

—Prop de les deu. Si et sembla que això no és tard!...

El sopar, naturalment, ja estava a punt. En Jordi i la Rosa es van apressar a seure a taula i ell els va seguir al menjador després de rentar-se les mans. La dona tornà a rondinar.

—No sé pas com es pot ser tan desordenat!

Un altre dia no hauria dit res, però avui estava decididament d’un humor poc abellible.

—Si de sortir a fer una volta en dius ser desordenat! He entrat un moment al bar del vell Cedó i, amb això del nebot detingut...

En Jordi preguntà:

—Què va fer?

Ell s’arronsà d’espatlles, com per treure importància a la cosa.

—Ara resulta que era patruller.

La dona repetí:

—Patruller?

—Així ho diuen. És a dir, d’això l’acusen, pel que sembla.

—I t’ho han dit ells?

—Sí, l’Eugènia.

La muller comentà automàticament:

—Aquella perduda...

Sense saber ben bé per què, l’Albert se sentí molestat.

—Perduda? Per què, perduda?

La Cecília va fer una ganyota expressiva.

—Només cal veure-la! Estic segura...

Però no va completar la frase, perquè els fills eren davant. Ell, de tota manera, ja sabia què volia dir; no era la primera vegada que li feia avinent la seva opinió. L’havia entrellucada un parell de cops, però n’havia tingut prou per fer-se un criteri.

Interiorment, gairebé va somriure. La Cecília era d’aquesta mena de persones que qualifiquen immediatament els altres a base de qualsevol detall que en definitiva pot ser enganyador. Feia poc que li havia dit: