Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

—No m’agrada que hi vagis. Es veu d’una hora lluny que aquella noia és una descarada. Els deu buscar tots...

Ara, però, el seu interès anava per un altre costat.

—Què t’ha dit, doncs?

—Només això, que l’acusaven d’haver estat de les patrulles. I el pitjor és que sembla que l’oncle no vol fer res. Per això m’ha demanat...

Havia dit massa coses. Ningú no li ho preguntava, allò. Va callar i enfonsà el nas cap al plat. Ella, però, ja l’interrogava:

—Què t’ha demanat?

—Si coneixia algú, si tenia alguna influència...

La dona es va posar a riure.

—A bon indret ha anat a parar!

—Què vols dir?

—Que no et trobes pas en situació de comprometre’t.

—No és cap compromís.

Ella va suspendre el moviment del cobert.

—Vols dir, doncs, que els has promès que te n’ocuparies?

—No he promès res. Però no em costa gens de parlar amb el meu germà i...

—Sempre seràs el mateix! Quines ganes de buscar-te complicacions.

—No, cap.

La Cecília el va mirar, una mica desdenyosa, i continuà menjant. En Jordi va aprofitar la pausa per interessar-se.

—Què feien, els patrullers? És veritat que mataven la gent?

—Bé...

Era difícil d’explicar, tanmateix. La Cecília, però, ho considerava més fàcil.

—Sí. Mataven els rics i els qui no pensaven com ells.

Va protestar blanament.

—No siguem tan durs. N’hi havia de tots.

—Això, defensa’ls, ara! Com si no t’hagués sentit condemnar-los cinquanta vegades!

—En termes generals.

La Rosa va preguntar:

—I què els fan, quan els agafen?

—No ho sé. Alguns els tanquen per tota la vida; d’altres deuen condemnar-los a mort...

—Encara que hagin fet tots el mateix?

—Com vols dir, el mateix?

—Vull dir que si tots mataven gent...

La Cecília va fer:

—Menja i calla.

—Però jo només volia saber...

—Ja ho sabràs un altre dia; ara menja i calla.

La nena va obeir a repel, cosa que l’Albert comprenia molt bé. No és justa amb ella, va pensar. El noi no tenia dret a fer-se un set, la Rosa no podia fer preguntes... Si precisament aquella era l’edat d’interrogar i de fer-se sets a les calces! A través de la taula, va adreçar una mirada a la noia i li va somriure, com per indicar-li que ell estava a la seva banda. Però després se li va acudir que no ho havia d’haver fet. No era convenient que els fills veiessin que entre els pares no existia una veritable harmonia. És clar que era difícil d’enganyar-los, ells es fixaven en tot i treien les conclusions oportunes. No són tan innocents com ens pensem, va dir-se.

Si més no, ell no ho havia estat. Totes aquelles cares llargues, totes aquelles veus irades que s’alçaven a l’altra banda de paret, els plors de la mare i les impaciències del pare... Tot ho havia anat interpretant a poc a poc i, a desgrat dels seus dotze anys escassos, no va tardar a endevinar la veritat: el pare tenia una altra dona. No sabia com era possible, allò, però... Ja que no penses en mi, pensa en els teus fills... La veu gemegosa de la mare que el reconvenia a altes hores de la matinada, mentre ell estava despert i escoltava a través del fràgil envà que no dissimulava res. I l’home, nerviós: No ho resistiré, et dic que no ho resistiré! Quina culpa hi tinc, si et sobra imaginació? Però algú l’havia vist amb aquella, qui fos, en un local cèntric, i feien bracet. Mai no va saber quines explicacions donava el pare, com es disculpava, perquè quan arribaven als fets concrets i precisos canviava de tàctica. El més lamentable de tot era que la mare, sense deixar-se convèncer, acceptava els seus homenatges, com va comprendre una mica més tard. Aleshores només comprenia que hi havia quelcom de terrible que allunyava el pare de la llar. Una dona... No era una dona com la mare, sinó una altra mena de criatura, una perduda, com diria la Cecília, com la mateixa mare devia haver dit més de quatre cops. Algú, una persona fascinant i pecadora que allunyava un marit de la seva muller i un pare dels seus fills. Algú...

Va inclinar una mica més el cap sobre el plat. Podria ser algú com la Neus: una criatura fràgil i dolça, bellament enamorada...

La Cecília preguntà:

—Què et passa?

Amb un sobresalt, va contestar-li:

—A mi? Per què?

—Has sospirat d’una manera estranya...

Havia sospirat d’una manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:

—Suposo que es pot sospirar, oi?

—Ah, sí, sí!

Esguardà els fills de cua d’ull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava d’una dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.

No és més que una criatura, va dir-se tendrament. I aleshores lluità per treure-se-la del cap, com feia sempre, però ara ja havia anat massa enllà i no era capaç de foragitar-la. La Neus... Qui sap si un dia no es convertiria també en una dona fatal! La Cecília li diria perduda i unes quantes coses més, i els fills el mirarien amb reprovació. I tant ells com la mare s’horroritzarien si arribaven a saber que tot just tenia disset anys. Però no ho sabrien mai, perquè mai no hi hauria res entre ells. Era un amor de col·legiala, quelcom que havia passat milers de vegades i que es repetiria milers de vegades més. Focs d’encenalls sense durada...

El cor se li va encongir. No duraria... El menjar se li feu amarg, s’acabà d’empassar el que tenia a la boca i, maquinalment, va allunyar una mica el plat del seu davant.

—Què et passa? No és bo?

Sempre aquella veu atenta, aquells ulls que observaven sense repòs, aquella mentalitat que no perdonava cap detall. Va haver de fer un esforç per contestar amablement.

—Sí, però me n’he posat massa.

—Massa?

S’explicava la seva sorpresa, car era un tall de peix. Apressadament, va rectificar:

—Vull dir que era massa gros.

Ella va moure el cap, observant-lo amb atenció. La noia la va distreure en dir:

—No sé per què en fas, de peix, a l’estiu...

La Cecília se li va tombar.

—A l’estiu? I què hi té a veure, l’estiu?

—Fa tanta calor...

—Bé! A veure si encara voldràs ensenyar-me a portar la casa!

—És que jo trobo que no és tan bo...

—Tan bo com què?

—Vull dir tan bo com a l’hivern.

—No? Doncs apa, deixa-te’l, també! I tu!

S’adreçava al noi:

—Deixa-te’l, si no t’agrada!

—Però si no és això, mare...

A ell li va saber greu haver desencadenat aquella discussió per una cosa que no tenia res a veure amb el peix. Va fer:

—Ningú no ha dit que fos dolent, dona. Però hi ha coses que de vegades, segons com, no venen tant de gust...

Ella era tossuda.

—No sé per què. És el mateix peix de sempre.

En Jordi va voler fer el graciós.

—El mateix de sempre no, perquè ja seria passat.

La mare s’enfadà.

—Això, això, és passat! Ja hi anireu vosaltres, a la plaça, un altre dia!

La cosa era irraonada, perquè a la plaça tampoc no hi anava ella, sinó la Torretes, que els feia de mitja criada, des del matí fins després de dinar.

—No t’ho prenguis així. No veus que és una broma?

—Una broma! Bones ganes de bromejar que tinc, jo!

No en tenia mai, prou que ho sabia. Tot era sempre terriblement greu, important. Mai no l’havia vista al seu lloc, a l’ajuntament, i faria tots els possibles per evitar-ho, però s’imaginava molt bé com devia acollir el públic.

Abans no ho era, així, va dir-se. És a dir, sí que ho era una mica, però aleshores tots dos eren més joves i no se li veia tant. Potser també la Neus, un dia... Però no ho sabria mai; allò no podia prosperar i el que li calia era evitar-la com més millor. No agafaria més el tramvia. És clar que hi havia les classes... No podia pas renunciar a l’acadèmia per ella, ni convèncer-la que deixés d’acudir-hi. Si era per ell que s’havia matriculat als cursos de francès! Què hi devia haver vist, en la seva persona? Era un home de quaranta anys. En tenia vint-i-tres més que ella.