Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

—Eugènia!

La noia gairebé va saltar, com si l’haguessin sorpresa fent una cosa indeguda. Es va tombar i se n’anà sense afegir una sola paraula més.

Ell va quedar-se pensarós. Com podia haver estat un patruller, aquell? La cosa li desplaïa. Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquells individus que, mentre els altres es jugaven la pell al front, s’havien emboscat darrere una activitat al capdavall delictiva.

Ells i d’altres com ells havien contribuït que tot s’acabés en desfeta. Amb llurs gestes havien sabotejat la lluita contra el feixisme. I no s’havia estat de dir-ho cada cop que li vingué a tomb. Fins i tot a aquell ximple de Falset, que en feia un motiu d’orgull. Va declarar-li clar i net:

—Saps què faria, jo? Us afusellaria a tots!

—Compte amb les paraules!

Però ell no havia tingut por, tot i que es tractava d’un individu brutal, l’aspecte del qual indicava sobradament que no patia de cap inhibició per culpa dels escrúpols. Va repetir:

—Us afusellaria a tots! Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà.

Després va semblar-li que s’ho podia haver estalviat, ja que, a més de ser un tòpic, sonava d’una manera ridícula. És clar que ell aleshores era molt jove i a vegades parlava més del que calia.

L’altre se’l va mirar de reüll i li preguntà:

—Què eres, tu, abans?

—Mestre. I continuo sent-ho, perquè no et deus pas creure que la guerra ha de durar sempre!

—Ja es veu...

Va escopir i repetí:

—Ja es veu que ets un d’aquests intel·lectuals caps de cony que no han servit mai per res de bo. Si haguessis hagut de treballar com jo...

Ell se li va plantar a riure i li girà l’esquena. Però l’altre se sentí ofès i va agafar-lo pel braç.

—Ei, tu! Que quan jo parlo vull que se m’escolti!

Es va alliberar amb una sacsejada.

—Doncs jo mai no he volgut escoltar ximpleries.

—I qui les diu, les ximpleries?

L’insult, però, semblava haver-lo tranquil·litzat.

—En el fons, saps què ets, tu? Doncs un feixista. Com tots els qui sabeu massa de llegir.

L’argument era tan inesperat que ell esclafí de nou la rialla. Va explicar:

—Bé, a tu potser no t’afusellaria, però a un manicomi sí que t’hi tancaria. Que et penses que cal haver treballat al fons d’una mina per...

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment no eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes... Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que... Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

L’arribada de l’Eugènia va interrompre el curs dels seus pensaments, i va mirar-la mentre ella deia:

—S’havia acabat la sopa, i mai no té espera...

Volia indicar que, un moment, havia temut que el vell es malfiava de la seva conversa amb l’Albert, i ell assentí abans de fer:

—Em deies que no té la intenció d’ajudar-lo...

—No. No li perdona que fos patruller.

Va esperar. Ara vindria allò altre que li havia de demanar. Ella es va fregar un llavi contra l’altre i, seguidament, sense vacil·lacions, s’explicà:

—Jo havia pensat que potser vostè podria fer alguna cosa...

Bé, en el fons, ja era això el que s’havia imaginat; és a dir, el que havia temut. Sense entusiasme, inquirí:

—Jo?

—Sí. Com que eren amics...

Li semblà que exagerava. No eren amics. S’havien conegut al bar i havien simpatitzat per allò que hi havia de comú en llur destí. Tots dos coneixien el pa de l’exili, havien sofert i havien tornat a la pàtria per trobar-se en una situació enutjosa, de persona desconcertada i sobrera. No, no eren amics. Però això no volia dir res. D’altres vegades havia fet coses per persones que encara li eren més alienes que en Maristany.

—Però, com?

—Deu tenir coneguts... gent important. Un home com vostè...

Un home com ell. El revés de la medalla. Volia dir el revés del que pensava aquell individu de Falset. Un intel·lectual. Per uns, no res; per d’altres, tot. O bé no res o tot segons les circumstàncies, les necessitats... Per què hi ha tanta gent que s’imagina que si feu una feina més o menys neta i aneu sempre amb coll i corbata heu de conèixer obligatòriament gent important?

Va mirar la noia.

—No t’oblidis que també jo he passat una colla d’anys a l’exili, i que no són precisament els nostres els que manen...

—Ja ho sé.

I va rebutjar l’argument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que l’havien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia d’acontentar-se amb unes lliçons d’idiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.

L’Eugènia feia:

—... però hi deu haver algú o altre...

—No és que no el vulgui ajudar... M’agradaria fer-ho.

Es va concedir una pausa. Sí, no deia cap mentida. Si pogués ajudaria en Maristany, tot i la poca simpatia que li mereixien les seves ocupacions anteriors. Al capdavall el coneixia i, d’una manera o altra, era un dels seus. Un dels qui s’havien captingut equivocadament, al seu veure, però un dels seus. Algú que, fos com fos, estava contra l’ordre actual, contra tot allò que pesava i ofegava i oprimia...

—Estic segura que si vol...

Ell va brandar el cap.

—T’estranyaria de saber com soc de solitari...

Va callar. Per què ho deia? Què n’havia de fer, ella? No era pas allò el que havia tingut la intenció de dir. I tampoc no era un home tan solitari com pretenia. Hi havia la dona, els fills, i també la Neus... Va tancar els ulls.

—Vull dir que des que he tornat no m’he relacionat pràcticament amb ningú. No veig, doncs...

Va callar de nou. Ella va humitejar-se els llavis i, al cap d’un moment, digué:

—No es pensi, tampoc, que no el sabria recompensar...

Va fitar-la. Què volia dir? Se li oferia? Va contemplar el seu cos generós que s’afeixugava ràpidament malgrat la jovenesa evident, i no va emocionar-lo. D’altra banda, mai no havia entrat en cap tracte d’aquella mena, i no seria pas ara que començaria. Explicà:

—No és qüestió de recompensar. Érem amics... o, en fi, ens començàvem a conèixer. No és això, doncs. És que...

Aleshores se li va acudir. Havia estat estúpid, també. Com era possible que no s’hagués recordat del seu germà? És clar que era inútil. El coneixia prou bé, i sabia que no faria res. Res de res, per un patruller. Ni per ningú que hagués lluitat al costat de la República una mica seriosament.