Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Però, que no ho hauria pogut veure a través de les lletres, els escassos missatges que es van creuar? Recordava els primers temps, quan ella li demanava que tornés. I com després va deixar de demanar-li res. Havia descobert que no el necessitava.

De fet, no li perdonava que l’hagués deixada amb dues criatures als braços. Però no l’havia abandonada; s’havia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.

Tot era complicat i confús, i els anys encara havien contribuït a embolicar-ho més. Qui podia dir amb seguretat què s’havia esdevingut, i per què d’aquella manera i no d’una altra? Amb ella, n’estava convençut, no ho aclariria mai. S’havia fet la seva idea dels esdeveniments i, un cop arribada a una conclusió, s’hi agafava confiada, violentament i tot, i ja no l’abandonava. Ell mai no havia comprès aquesta manera d’anar pel món, tan segura, tan obstinada. Però n’hi havia tantes, de coses que no comprendria mai! I per la raó inversa: per una certa desconfiança en ell mateix.

Però tampoc no és ben bé això, va reflexionar amb la ploma a la mà, suspesa sobre la feina interrompuda.

El sogre li havia dit:

—Vas demostrar un egoisme...!

Què podia replicar? Era clar que per a l’home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d’exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: Que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: Que potser vas assassinar, o robar, o...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s’ho creien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s’adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l’havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara.

La diferència era aquesta: mentre els altres s’adaptaven, ell no s’havia resignat. El sogre, autor de tants discursos inflamats —això sí, en l’àmbit de la llar, com li aconsellava la seva prudència instintiva de funcionari que pretén passar inalterat a través de tots els canvis i situacions, cosa en què havia reeixit perfectament—, ara deia:

—Al capdavall, no sé de què ens podem queixar! El país s’ha redreçat i mai no hi havia hagut tant d’ordre...

Li hauria pegat per aquesta ceguesa. Però, què es podia esperar d’un home que llegia dos diaris cada dia, des dels títols de primera plana fins als anuncis de la darrera? Per gran que fos la seva hostilitat primera envers el règim vencedor, tots aquells parlaments i totes aquelles realitzacions sobre el paper havien acabat per convèncer-lo amb el prestigi que sol tenir la lletra impresa.

—El que has de fer, ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat.

Resultava cínic i tot. Fer bondat! És clar, marcar el pas amb tots els altres vividors que respiraven amb complaença l’aire enrarit i es prestaven al contuberni...

Va dir-li:

—Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’altre va tardar una mica a entendre-ho i després es va enfadar. Això no millorava pas les seves relacions amb la Cecília, a la qual els mots van ser fidelment repetits.

—Gràcies hem tingut d’ell, durant tots aquests anys!

Es va sentir ferit per la injustícia. No volia negar que el sogre havia fet tot el que havia pogut, però i ell, ell que va viure onze anys a França sense permetre’s capricis per poder enviar-li mensualment una quantitat? No ho havia sacrificat tot, fet i debatut? I ella que ni es dignà d’escriure-li que havia aconseguit, això sí que amb l’ajut exclusiu del seu pare, d’entrar a l’ajuntament!

—És clar, jo soc l’únic que no s’ha portat com cal.

—Amb el que enviaves no en teníem per a res.

—I no se t’ha acudit preguntar-te què em quedava, com vivia, com menjava... No se t’ha acudit preguntar res!

—Més m’estimo no saber-ho. Si fossis franc, de segur que hauries de confessar moltes coses que no m’agradaria de sentir.

—No, no t’agradaria de sentir-les si encara soc alguna cosa per a tu.

Però no era res per a ella, ja ho sabia. Ni ella per a ell. Tot i que aquest no ser res l’un per a l’altre era ple de matisos. Perquè no podia negar-se que ell, físicament, encara atreia la seva dona. És clar que ella, sota el seu exterior desinteressat i fred, sempre havia estat una femella més aviat ardent. Sempre fou ella qui el buscava. Ja de solters...

Tanta il·lusió que li havia fet antany, ara se’n sentia fastiguejat. Però aleshores li faltava experiència, era un pobre noi com tants n’hi ha i confonia l’amor amb allò altre que només era una simple pruïja física. D’amor, no n’hi havia hagut mai, ben mirat. Ni ell no l’havia estimada, si volia ser sincer. Aquella il·lusió...

Va brandar el cap, neguitós, i mirà de concentrar-se en la correcció del text. Però no tenia ganes de corregir. Ni tenia ganes de res. Tot li pesava una mica. Allò i l’ensenyança. I el pitjor de tot és que no es descobria amb delit per cap altra mena d’activitat. Soc un home acabat, va dir-se.

Però aleshores, furtiva, li va acudir la imatge de la Neus. Darrere d’ella, ben material, la presència d’en Jordi, el fill, que entrava a la cambra.

—Hola, papà!

Venia de patinar; encara duia els patins penjats al coll. Ell va deixar novament la ploma, mentre la imatge de la Neus, ben just insinuada, desapareixia forçada per les circumstàncies.

—Hola, noi. Ens hem divertit?

—Oh, sí!

Va besar-lo i després va dir:

—M’he fet un set als pantalons...

Ell va comentar:

—A la teva mare no li agradarà.

I després d’això ja semblava que no hi hagués res més a dir. Amb tristesa, s’adonava que les seves relacions amb els fills, si més no per part d’ell, sempre serien una mica falsejades per aquells anys d’absència. És veritat que no hi pensava sovint, per sort; la seva pròpia vida, sobretot darrerament, l’absorbia massa per preocupar-se de debò d’aquell desconeixement que hi havia entre uns i altres i del qual ell era probablement el més culpable. Ja el primer dia el van reconèixer per qui era sense cap mena de resistència.

La Cecília, una mica teatral, va dir:

—El vostre pare!...

Però ells ja ho sabien, tot i que no el recordessin, i se li van llançar al coll. Fou la segona vegada. Fou la segona vegada que se sentí verament emocionat. La primera havia estat uns dies abans, en trepitjar la seva terra al cap de tant de temps.

Va haver d’escurar-se la gorja per desfer-se del nus que la hi lligava i que amb una mica més es converteix en sanglot.

—Jordi! Rosa!

La nena sí que plorava. Tenia catorze anys i, per dins, encara era una criatura.

—Papà...

L’existència prometia reprendre gairebé on la van deixar, una continuïtat feliç, car allò de fora no havia estat vida ni havia estat res: una llarga enyorança i prou.

Tots dos estudiaven el batxillerat i van començar a parlar-li excitadament dels èxits escolars, dels amics i companys, dels professors... La Cecília, condescendent, va dir:

—No l’amoïneu.

Semblava una mica ferida, potser perquè el retrobament havia tingut lloc d’una manera tan simple. Un petó i uns mots:

—Què tal, Cecília?

Però ella tampoc no havia donat per a més efusions. Va replicar:

—Ja t’ho pots imaginar...

La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, a la nit, quan tots dos s’havien retirat al dormitori i ella l’esperava.