Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Més d’un cop se li havia acudit que l’engelosia una mica l’afecció que ells li mostraven. Era com si el volgués per a ella sola. Però no, tampoc no era això, perquè no feia res per lligar-lo, per atreure-se’l. Amb un malestar pregon, va pensar de nou: potser ha conegut algú altre... No podia negar-se que llurs relacions íntimes no eren tan satisfactòries com abans. Ella continuava interessant-s’hi, això sí, i fins i tot d’una manera activa, però... Potser era, simplement, que havia descobert la seva indiferència, cosa que devia ofendre-la. Però què podia sentir, si no indiferència, quan entre tots dos ja només restava allò? Mai no havia pogut comprendre el sexe mancat d’afecció. I l’afecció no hi era. Ella era una dona brusca i nerviosa que vivia en un món trist i estret on ell no podia penetrar. Ni ganes que en tenia, naturalment. Un dia caldria que pensés en tot això amb calma, que ho analitzés. Sabia, de tota manera, que no ho faria, que no s’atreviria a fer-ho. De mica en mica, a cop de pensar-hi un dia i un altre dia... No, no seria capaç de fer l’esforç sostingut que la situació reclamava i de posar en clar, una vegada per totes, quina era la naturalesa exacta de llur relació.

Tornà a capmassar-se en la pàgina per descobrir que per aquella tarda ja en tenia prou. La culpa potser era una mica del text, que parlava d’uns amors tan nets i tan purs, tan ridículament romàntics. Sovint havia observat que feia amb molt més gust les novel·letes policíaques i d’aventures. Les que parlaven d’amor sempre el disgustaven. Perquè l’amor... Soc massa a prop de l’amor, es va dir; de l’autèntic amor, potser. Però no, no podia ser!

Cargolà la ploma, va deixar-la en una banda de la taula, va encendre novament la pipa, que se li havia apagat, recollí l’original, el tancà després d’haver-hi deixat un senyal i anà a desar-lo a la petita llibreria que hi havia al fons de l’estança.

Va sortir a fora, sense oblidar-se de tancar el llum, car en aquella cambra calia encendre’l a partir de mitja tarda. La Cecília, que el va sentir des de la cuina, preguntà:

—Ja has acabat?

—Per ara, sí.

La Rosa sortí de la seva habitació, on s’havia canviat de vestit i sabates.

—Hola, papà!

Ell va inclinar-se lleugerament perquè pogués besar-li la galta.

—Ha estat bona, la pel·lícula?

—Què vols que et digui? Aquestes de gàngsters sempre s’assemblen...

La Cecília va atansar-se des de la cuina.

—Has vist quin estrip s’ha fet, aquell?

Per què li ho preguntava? No era insistir massa i donar una importància desmesurada a una cosa que no en tenia?

—Sí, ja ho he vist.

La noia va intuir que aquell inici de conversa el fastiguejava i, assenyalant cap a l’habitació on ell havia estat treballant, s’interessà:

—És femenina, aquesta vegada?

La va entendre, perquè la pregunta es repetia cada cop que duia un text nou a casa.

—Sí, ho és.

—Me la deixaràs llegir?

—Si ho vols...

Mai no deia que no. La Cecília va fer:

—Més val que m’ajudis amb el sopar. Només pensaries a llegir, tu!

—No volia dir pas ara...

L’Albert es dirigí al vestíbul, va recollir l’americana i anuncià:

—Surto un moment...

La seva dona es va estranyar.

—En aquesta hora?

—Sí. Per què?

—Ja són dos quarts de nou.

—No hi fa res. Després d’haver-me passat quatre hores tancat, necessito prendre una mica l’aire.

Ella va trobar:

—Podries sortir al balcó.

L’Albert va assentir.

—Sí, és veritat.

Però va acabar de posar-se el gec i, com si no haguessin dit res, afegí:

—Fins ara.

La nena digué:

—Adeu, papà.

Va sentir que la seva dona remugava:

—Quins capricis, també!

Però ell ja tancava la porta del pis.

Al bar del vell Cedó, on acabà per ficar-se per no perdre el costum, hi havia l’escassa parròquia de sempre. Amb el cap, va saludar vagament els del segon segona, marit i muller, suposava, asseguts en una taula. Feia poques setmanes que eren a la casa i ni sabia com es deien. Tots dos eren joves.

Davant el taulell hi havia dos xofers o mecànics, probablement això darrer, perquè fora no havia vist cap cotxe ni camió aturats, i aquell parell anaven força bruts. Darrere, el vell.

—Bona nit...

Sabia que es deia Ramon i que es deia Cedó, però mai no s’havia pogut decidir entre el nom i el cognom. Ramon a seques no esqueia, ja que la vellesa imposava els seus respectes; senyor Ramon encara era més insòlit i, al seu veure, fins i tot resultava una mica menyspreatiu, això de posar un tractament davant un nom propi. Cedó hauria estat més bé, o potser senyor Cedó. Però l’home era massa humil per això darrer, i el cognom tot sol... en fi, no s’hi havia acabat de decidir mai, tot i que tractar la gent impersonalment, de tu, de vós, o de vostè, ho trobava insuficient. Sempre li havia agradat de donar a cadascú la seva identitat. És a dir, donar-la-hi no, perquè ja la tenien. Reconèixer-la-hi era el mot. Amb el vell Cedó, però, havia de confessar que havia fracassat. No tenia cap importància, però era perfectament ridícul.

El vell va correspondre a la salutació mudament, amb el cap, i es disposà a servir-lo.

—Doneu-me un vermut.

Mentre esperava, va mirar al seu entorn. El local no tenia res de particular, però d’una manera tota subtil, inexplicable, sempre li havia estat simpàtic. Potser perquè se’l veia una mica abandonat i mai no hi havia gaire gent. També li era agradable el desinterès evident amb què el vell el dirigia. Mai no havia vist ningú tan desinteressat al cap d’un negoci. Li hauria agradat saber quines eren les seves cabòries, perquè alguna o altra en devia tenir...

En Cedó acabava de deixar-li el vas de vermut i el sifó davant, i ell ho aprofità per preguntar-li:

—I el vostre nebot?

—Com sempre...

La frase s’avenia amb el seu laconisme, però no volia dir res. Tampoc no feia la impressió d’interessar-se per allò, el vell. De moment, quan van detenir en Maristany, sí que semblà afectat, però després, a poc a poc, anà replegant-se de nou darrere la seva indiferència habitual.

—L’heu pogut veure, darrerament?

—Sí, ahir.

No, no semblava que tingués ganes de parlar-ne, i per això l’Albert va callar. Es girà cap a les taules i va veure que n’hi havia dues de buides, com ja havia observat en entrar, va agafar el vas i el sifó i, contra el seu costum, va instal·lar-se a la més propera a les habitacions interiors.

Encara no havia pogut treure l’aigua clara sobre l’afer d’en Maristany. El vell es mostrava vagarós, evasiu, com si li requés de dir res de concret. O potser ni ell no sabia ben bé de què s’acusava el seu nebot. Les coses anaven així, qualsevol podia ser detingut sense explicacions. Tanmateix, però, ara ja feia dies que el xicot havia ingressat a la Model.

Recordà que, en assabentar-se de la detenció, havia mirat amb particular interès els diaris, sense saber trobar-hi cap nota que s’hi referís. Havia de ser quelcom de caràcter polític, això sí; n’estava absolutament segur. Però, de què es tractava: d’activitats passades o d’activitats presents? Quina mena d’activitats, d’altra banda? Mai no s’havia mirat en Maristany com un home d’acció. Això no privava que, en aparença, ja s’esperés la detenció. Ell no podia oblidar el seu estrany capteniment de la darrera nit que el va veure. Tan nerviós...

Sospirà, va beure un glop de vermut, cercà la pipa i va entatxonar-la; l’encengué. El vermut i el tabac lligaven estupendament.

La parella, a l’altra taula, parlava en veu baixa i seguida, tots dos inclinats l’un cap a l’altre, com per fer la conversa més íntima. Potser encara es trobaven en plena lluna de mel. O potser no eren casats.