Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Primera edició: juny de 2018

© hereus de Manuel de Pedrolo

© de l’epíleg: Núria Cadenes

© Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Transcripció: Mar Solé

Primera revisió de proves: Núria Puyuelo

Segona revisió de proves: Antoni Munné-Jordà

Disseny de portada: Virgínia Pol

Maquetació: Eduard Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-33-1

Amb el suport del Departament de Cultura

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de la seva elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Amb la seva compra has contribuït a crear llocs de treball dignes al teu entorn, a assegurar que cap impost no fugi a l’estranger i a minimitzar el seu impacte ambiental, entre altres beneficis.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de l’editorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

LES FRONTERES INTERIORS

LA NIT HORITZONTAL

EL POLS QUE ENCARA BAT (EPÍLEG DE NÚRIA CADENES)

Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava d’un model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era l’estilogràfica que només utilitzava per a les correccions, que sempre feia amb tinta vermella.

El text, una novel·la, era al seu davant, sobre la taula, i va prosseguir llegint els disbarats que l’autor deia. Era una feina amoïnosa, perquè li calia corregir força. Va col·locar una preposició de relatiu que faltava, pensant vagament que aquella falta la cometien gairebé tots els autors catalans que escrivien aquella mena d’obretes en castellà. Vulguis o no, revelaven la llengua materna, que aflorava en una multitud de detalls. Els que veia i els que se li devien escapar. Però això no tenia cap importància. Ara, moltes coses deixava d’esmenar-les a posta. Recordava bé la lliçó que van donar-li després de la seva primera correcció d’estil.

L’Artigues li havia dit:

—Ho feu massa bé.

Es va creure que se’n burlava, perquè era nou a la feina i no li hauria estranyat gens haver fet tot de badades d’aprenent. Es va mirar, doncs, el seu interlocutor, esperant que aclarís aquelles paraules tan sorprenents. I l’Artigues feu:

—Mireu...

Va tornar a obrir el text i cercà una pàgina. De fet, qualsevol, car totes eren plenes a vessar d’esmenes.

—Resulta massa complicat. A la impremta no s’hi entendran...

—Què vol dir?

—Més val que no corregiu tant. Totes aquestes claus i subclaus...

Aleshores va veure de què anava. Exclamà:

—Però si aquesta gent no sap ni ordenar les frases!

L’Artigues va assentir.

—Teniu raó. Però els lectors no se n’adonen. Més m’estimo que us limiteu a corregir l’estrictament indispensable.

L’observació no va agradar-li, perquè pertanyia a la mena d’homes que creuen en la feina ben feta, però l’altre no va donar-li temps de protestar.

—Esmeneu només els errors ortogràfics i les coses sintàctiques més visibles. Vull dir les frases que es prestin a confusió. Tot el que s’entengui, deixeu-ho tal com està.

—Molt bé.

Li semblava que l’acusaven d’un pecat que no ho era, i l’altre devia comprendre que gairebé l’ofenia. Per això afegí:

—Encara hi sortireu guanyant. No us donarà tanta feina...

No n’estava segur. Fins aleshores havia corregit automàticament tot allò que violava les regles gramaticals; d’ara endavant, en canvi, li caldria decidir quina mena d’error deixaria passar sense immutar-se. La cosa no era tan fàcil com semblava. Si l’haguessin deixat fer, aquells textos els hauria canviat, de cap a peus. Però ja sabia que era impossible.

Va arribar al final de la pàgina i, mentre la deixava en un costat, va pensar: una quaranta més. Perquè tot el text valia cent quaranta pessetes, i era de cent folis. Un dia havia controlat el temps que hi esmerçava: unes vuit hores aproximades. No es podia dir que fos ben pagada, sobretot si es tenia present que era una feina especialitzada. Tot es pagava malament. Per això costava tant de viure.

Va deixar la ploma sobre el mateix paper, es va treure la pipa de la butxaca, la va omplir i l’entatxonà meticulosament, com si li sobrés el temps; després l’encengué i, mentre tornava a agafar la ploma, mirà al seu entorn. Va decidir —com feia una vegada cada dia pel cap baix— que en aquella cambra no s’hi sentia bé. Mai no s’hi acostumaria encara que hi passés anys. En traslladar-se al pis, la seva dona no havia pensat que, més tard o més d’hora, ell tornaria a casa i li caldria disposar d’una habitació de treball. Perquè no era una habitació de treball, aquesta estança esquifida, on només cabien la taula i una cadira i on gairebé ni quedava lloc per a una petita llibreria en la qual arrenglerar unes dotzenes de volums. Li hauria convingut més l’habitació on ella havia instal·lat el salonet.

El salonet! Sempre n’havia volgut tenir un, i ell encara no havia esbrinat per què, atès que de visites ben just si en rebien. Els familiars i quatre veïns que haurien estat més bé al menjador que en una sala on ni ell ni els nois no podien ficar els peus, perquè la Cecília la volia sempre immaculada, lluent com si s’hagués de menjar a terra.

Els primers dies, ell ja li ho havia dit:

—Necessito un indret on treballar. No deus pas voler que ho faci al menjador.

Ella ho va reconèixer.

—No, això no. Et netejaré la cambreta...

Perquè era la cambra dels mals endreços. Ell s’estranyava que n’hagués pogut reunir tants durant el poc temps que duia instal·lada al pis. Però se n’estranyava d’una manera superficial. En el fons, la coneixia prou per saber que pertanyia a aquella mena de persones que mai no acaben de decidir-se a llençar res. Un dia o altre, tot podia servir.

Ell va protestar.

—És massa petita, per posar-hi un despatx.

—Una taula i una cadira bé hi caben.

—Però si he de rebre algú...

—Per això tenim el salonet.

No es va atrevir a fer-li observar que, si instal·laven un despatx com cal, de salonet no en necessitarien. Ella havia parlat en un to de finalitat, amb una fermesa que no admetia rèplica. D’altra banda, en aquell moment ja havia descobert que la Cecília era una desconeguda. S’hi havia tornat durant els anys que restaren allunyats l’un de l’altra. Era curiós... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Se’n va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt tan gran que gairebé hauria plorat.