Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

El vell va plegar el diari, s’aixecà de darrere el taulell i, a passos breus, es dirigí al menjador. Però va haver de retrocedir, perquè entrava algú altre. Els mecànics ho van aprofitar per pagar i aleshores, com si saludessin tothom, van dir en veu ben alta:

—Bona nit!

Després el local es va quedar silenciós; la veu de la parella no se sentia i els altres no tenien ningú amb qui parlar. L’arribat de nou era un xicot jove, d’aspecte tímid, i havia entrat sol. Potser això era el que més li plaïa: aquesta quietud, aquest silenci general que planava sobre aquell indret. Mai no li havien fet gràcia les coses sorolloses. A París hi havia un bar, prop d’on va viure, que s’assemblava força a l’establiment del vell Cedó. S’hi passava hores senceres, moltes més que en aquest local d’ací, car a la ciutat del Sena no tenia família que l’absorbís.

En pensar-hi, li va semblar que retrobava el seu estat d’esperit d’aleshores. D’aleshores i de després, atès que des de l’acabament de la guerra duia damunt seu una mena d’enyorança difícil de definir. De primer havia pensat que tot allò tenia una relació directa, normal, amb l’exili. Es trobava en terra desconeguda, entre desconeguts, lluny de les persones acostumades i dels paisatges que estimava. Però després, en tornar, l’enyorança va persistir malgrat la presència dels fills, de la muller, del pare. El vell l’havia fet entendrir, tan acabat com se’l veia. Però continuava poderosament arrapat a l’existència, poc disposat a cedir a la mort tot i el tremolí de les mans i de la parla indecisa, titubejant. Quants canvis no hi pot haver, en onze anys! Havia sentit una pena immensa davant aquella vellesa sense pal·liatius. Era com si la pròpia senectut li vingués a l’encontre, perquè la sorprenia en un rostre familiar, tan semblant al seu...

Brandà el cap i va dir-se: No... no havia sortit de casa per capficar-se en aquestes coses, per entristir-se i retornar a la llar de mal humor. Ben a l’inrevés, tenia la intenció de recobrar una equanimitat que estava a punt de perdre, abocat com es veia a una feina que li desagradava. Assaborir el vermut, delectar-se amb el tabac que cremava al forn de la pipa, heus ací el que li calia. I no pensar en res.

La parella es va aixecar i, com que el vell se n’havia anat definitivament cap dins després de servir el nouvingut, l’home va haver de cridar-lo. De segur, però, que ja s’havia entaulat, perquè va sortir l’Eugènia.

Van saludar-se amb un somrís, sense paraules, i ella anà a recollir els diners que els altres li allargaven. Marit i muller van inclinar-se cap a ella:

—Bona nit.

—Bona nit.

Es dirigiren a la porta, van desaparèixer cap a la carretera i l’Eugènia es posà darrere el taulell. En tornà a sortir, però aleshores, en lloc d’encaminar-se a l’estada interior, va canviar l’orientació dels seus passos i s’atansà a la taula. Ell se’n va sorprendre una mica i mormolà:

—Hola, Eugènia...

Ella va replicar amb un altre somrís, però llunyà, greu i tot, i va quedar-se a tocar de la cadira. L’Albert va comprendre que volia dir-li quelcom i que no sabia per on començar. Una sobtada intuïció li feu endevinar que es tractava d’en Maristany. Per això va preguntar:

—No l’has anat a veure...?

No va dir cap nom, perquè no sabia com calia anomenar-lo davant la noia. Es trobava amb la mateixa dificultat que amb el vell, però ara per uns motius ben diferents. Per a ell era simplement en Maristany, un xicot de la seva edat, lleugerament més jove, un company d’exili, un dels seus. Però, què era per a la noia? Feia dies que li havia semblat entendre que podia ser alguna cosa més que el nebot de l’amo. Havia sorprès detalls... Només calia veure els ulls amb què ella, darrerament, el mirava. Per força devien haver dormit junts, aquell parell. El fet l’admirava una mica, potser perquè ella anava sempre tan bruta; d’altra banda, però, no deixava de reconèixer que per a determinats homes devia ser una xicota engrescadora. Tenia una carn fresca i abundosa i se la veia deseixida, fàcil i tot...

Ella va contestar la seva pregunta en veu baixa.

—Sí...

Amb el cap indicà cap a dintre, on hi havia el vell.

—No digui res... Ell no ho sap.

L’Albert ho va trobar una mica estrany. Per què aquests misteris? És clar que no era normal que la criada anés a veure el nebot del seu amo... Aleshores se li acudí que ben mirat la seva pregunta fou una ximpleria, perquè s’havia exposat a ficar els peus a la galleda. Però el seu instint havia encertat just: entre aquell parell hi havia quelcom. A l’esquena de l’oncle, probablement.

—I com està?

—No ho sé. No m’han deixat entrar.

—Ah!

No era pas sorprenent, sinó tot el contrari. La noia, sempre parlant en veu baixa, va afegir:

—Però ell sí que l’ha vist.

Es referia a l’oncle, és clar.

—No saps de què l’acusen?

La xicota va assentir amb el gest, clavà llambregada cap a l’interior de la casa i va fer precipitadament:

—Ja torno...

Vol alguna cosa, va dir-se l’Albert mentre la seguia amb els ulls. Tot seguit va pensar que tenia el cul com una euga, rodó, poderós. Però no era de la mena de culs que a ell li agradaven. Sempre havia preferit coses més fines. També la Cecília havia acabat per desenvolupar un darrere com aquell, però no tan arrodonit. Era pesada, ella, mentre que l’Eugènia... Es va arronsar d’espatlles, displicent, gairebé molest amb ell mateix; a vegades no li agradava d’arribar al fons dels seus pensaments. Per què som tan porcs?, va preguntar-se, i reflexionà que seria interessant de calcular quantes hores diàries dediquem a pensaments i imaginacions de caràcter eròtic.

Però la noia havia volgut dir-li alguna cosa i acabaria per fer-ho. Alguna cosa que l’oncle ignorava, o encara més bé, alguna cosa que l’oncle no havia de saber que era comunicada a un estrany. Un secret avergonyidor, doncs...

L’Eugènia va tornar ràpidament. De fet, només havia anat a donar un cop d’ull a l’oncle, per comprovar si continuava instal·lat a taula.

El xicot que bevia solitari al taulell deixà el got al seu davant i preguntà:

—Voleu cobrar?

Ella va canviar de trajectòria i digué:

—Tres cinquanta.

El client devia donar-li una propina, cosa que no feia tothom, perquè la noia afegí:

—Gràcies.

I aleshores es van quedar sols al local. L’Eugènia va tornar a mirar cap a l’interior i tot seguit, caminant amb gran lleugeresa, s’apropà definitivament a la taula.

Devia recordar molt bé les darreres paraules pronunciades, perquè començà per contestar la seva darrera pregunta:

—Diuen que era patruller.

—Com, patruller?

No era que no sabés de què es tractava, ni que fingís ignorància, sinó que aquells mots l’havien agafat de sorpresa. Ella, però, s’hi va enganyar i feu:

—Sí... D’un grup.

—Sí, sí! Però, ell?

Li venia molt de nou. Mai no s’ho hauria imaginat. Això vol dir com podem desconèixer la gent, reflexionà. Blanament, va preguntar-li:

—I per això l’han detingut?

Ella va fer que sí, sense paraules.

—Al cap de tants anys... I com ho han sabut?

—No ho sé. Però l’acusen d’això. L’oncle ni en vol sentir parlar.

—Bé...

No comprenia el perquè d’aquella confidència. Ell era un estrany, no tenia res a veure amb la família, era un client que acudia de tant en tant al bar a fer la cervesa o el vermut i a fumar-se una pipa. Per què li ho deia, ella?

—No el tornarà a veure ni pensa fer res per ell.

—T’ho ha dit?

—No, però jo ho sé. El conec i...

La veu del vell es deixà sentir des de l’interior.