Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Secretament, l’Albert havia confiat que la muller ho disposaria tot per fer cambra a part. Ni que només fos pels fills. Però no havia estat així. El llit matrimonial formava part d’una tradició inalterable.

A l’habitació, començà a gravitar al seu entorn, ni que fos amb una discreció continguda, i ell prou que endevinava què volia dir. Un moment, va preguntar-se, i durant aquests onze anys? El va colpir una angoixa passatgera. Era possible que durant tant de temps s’hagués mantingut fidel, ella que era de sang tan generosa? Com ho havia solucionat? S’havia masturbat, potser?

Va imaginar-se-la en la soledat del llit, mig nua, acariciant dolçament amb les puntes dels dits l’entrada sensible de la vagina, el clítoris... O refregant-se contra els llençols, bocaterrosa i humida... Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la imatge. Però després es va dir de nou: Ho deu haver fet amb un altre home? Probablement no ho sabria mai.

A la fi, va sentir que en la fosca, incapaç d’aguantar-se, li deia amb un accent vexat:

—Fa onze anys que no ens havíem vist i, té!, no ets bo per dir-me ni ase ni bèstia...

Aquella avidesa, al capdavall natural, li va semblar una mica indecent, i tot seguit se sentí encara més allunyat d’ella. Tot seria molt difícil, prou que ho veia.

—Estic molt cansat, Cecília.

—Ja m’ho imagino. De totes les perdudes que deus haver conegut a París.

—Cecília!

—Que no és veritat, potser?

—Naturalment que no!

Ella va riure amb un soroll agre.

—És clar, què m’has de dir, a mi!

La injustícia, sempre la injustícia. Que potser havia tingut temps o humor, a París, de pensar en les dones? És a dir, temps... Però ell s’havia proposat de mantenir-se tan cast com fos possible. No per la Cecília, sinó per ell mateix. Es volia donar un exemple de fortitud. Tothom va a París amb la mateixa idea: tirar-se tantes dones com es pugui. Ell volia ser diferent. Només una vegada, amb aquella negra...

La Cecília tornava a dir:

—Qui sap si no has agafat alguna porqueria i tot!

—Estic tan sa com quan vaig marxar.

Però ella, que ho havia dit una mica perquè sí, després devia reflexionar seriosament en la possibilitat d’una malaltia venèria, atès que més endavant, quan a la fi ell va comprendre que no podia fer-la esperar més, que tenia dret a aquella satisfacció, la dona va insistir:

—Estàs segur que no tens res?

—I què vols que tingui?

Gairebé no havia capit on volia anar a parar, perquè les quaranta-vuit hores transcorregudes des de la primera nit li havien tret de la memòria aquella observació desagradable.

—Res, no vull que tinguis. Però si alguna d’aquelles donotes...

—Altra vegada? Si jo t’asseguro...

—No asseguris res. No hi ha cap home que pugui resistir onze anys sense tocar una dona.

—I com ho saps, tu? Que has estat mai home, potser?

—No, però no cal. Hi ha coses que ja es comprenen.

El que no entenia era que ell no se li hagués precipitat damunt aquell vespre mateix, des que van trobar-se sols darrere la porta closa del dormitori. Per a ella, era simplement humiliant. I el pitjor és que hi havia l’exemple del que havia passat amb altres parelles que tots dos coneixien.

No es va fer cap escrúpol, de contar-li-ho quan, després d’haver-se rentat, tornà prop seu i començà:

—Ja em pensava que mai més no em voldries dir res...

—No sé per què!

—T’ha costat tant de decidir-te!

Ell va callar: continuava trobant una mica indecent aquella avidesa en una dona de quaranta anys, mare de dos fills crescuts i d’aparença tan respectable. Això potser era el més amoïnador de tot.

La Cecília prosseguí:

—L’home de la meva cosina, l’Emília, tot i que només va estar dos anys fora, en tornar no va tenir ni la paciència d’arribar a casa, sinó que a la mateixa estació...

—A l’estació?

—M’ho va contar ella mateixa. La va fer pujar al cotxe i es van tancar al lavabo. No va deixar-la sortir fins que en va tenir prou.

Ell va dir:

—No m’ho crec.

I era veritat, no s’ho creia. Potser tampoc la Cecília, però a ella li interessava de fer veure que sí.

—No veig per què no.

—Això vol dir que t’hauria agradat que t’ho fes a tu. Hauríem pogut deixar en Jordi i la Rosa a l’andana, esperant! S’haurien pogut quedar vigilant l’equipatge...

—No cal que siguis tan sarcàstic! No ho he dit per això, sinó...

En Jordi no s’havia mogut del seu costat i ara li va interrompre el curs dels pensaments, tan precipitadament acumulats, en dir-li:

—Per què corregeixes sempre amb tinta vermella, papà?

Va somriure. Aquesta mena de preguntes li agradaven. Eren preguntes naturals, honestes, demostraven... Què demostraven?

—És que així es veu més.

—Jo em pensava...

La veu de la Cecília va cridar:

—Jordi, que destorbes el teu pare!

Però no era veritat. Tot i que els sentia una mica estranys, els fills mai no el destorbaven. L’únic que lamentava era no poder dedicar-los més temps, no ser prou vell encara per haver perdut interès en la pròpia vida, en les circumstàncies exteriors, en tot allò que separa l’home jove dels seus fills.

Va contestar:

—No em destorba!

Però en Jordi era un bon noi i va obeir la veu de la mare. Digué:

—Vaig a deixar els patins...

Va sortir de la cambra, ajustant la porta al seu darrere. L’Albert va observar que continuava fent calor, tot i que fos tan tard. Per la finestra, interior, no entrava gens d’aire. Però ja començava a resignar-se a treballar en aquelles condicions.

Tornà a agafar la ploma i prosseguí amb les correccions. La protagonista d’aquella novel·la tenia els ulls verd maragda, i l’autor semblava que tingués necessitat de recordar-ho pàgina darrere pàgina. Com que era excessiu, l’Albert es va prendre la llibertat de suprimir l’observació una vegada per altra.

A fora van alçar-se veus. La de la Cecília, irada, cridà:

—Et vaig dir que si tornaves a esquinçar-te la roba no t’hi deixaria anar més!

—Però si he caigut!

Era la veu d’en Jordi, que se sentia tractat injustament.

—No hi fa res. No féssiu el ximple, tots plegats.

—I tampoc no són els nous!

—Només caldria! Té, ja em diràs com ho puc cosir, això!

És clar, la Cecília acabava de descobrir el set al camal dels pantalons.

—A veure si et penses que cada dia te n’hem de comprar uns!

—Però si jo no he dit res, mamà.

Ella va repetir:

—Només caldria!

Ell provà de continuar corregint, però els crits el posaven de mal humor i aquella mena de feina, d’altra banda, el cansava més que no gosava confessar-se. Més que res, pensà de nou, perquè és mal pagada. Quin estímul podia sentir si cada vegada que arribava al capdavall d’una pàgina només podia dir-se: He guanyat una quaranta?

Van trucar al timbre de la porta i tot seguit se sentí la veu de la Rosa:

—Bona nit, mamà!

Però la mamà no estava per orgues i preguntà:

—I tu d’on vens?

La noia, sorpresa, va replicar-li:

—Del cine! Ja ho havia dit...

La dona emmudí i la noia va avançar pis endins. Va atansar-se a la cambreta on ell treballava, però aleshores es tornà a sentir la veu de la Cecília:

—No molestis el teu pare, que té feina!

La noia va fer mitja volta, i ell va reflexionar que era curiosa aquella manera de protegir la seva tranquil·litat. D’una banda, no permetia que els fills entressin a saludar-lo; de l’altra, no s’estava de cridar tot i saber que, en aquell pis tan petit, no podia dir-se res en una habitació que no fos sentit des de les altres.