Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

—No passa gens d’aire...

Era la Cecília que feia un comentari.

—No; però s’hi està bé, aquí.

No era veritat. No s’estava bé enlloc. Experimentaven els altres aquesta mateixa sensació de desconfort? Si havia de fiar-se dels que veia, no. En Maristany semblava content amb el seu vegetar absurd al costat de l’oncle; en Roure, el de l’acadèmia, tan inquiet de més jove, s’havia aburgesat d’una manera indecent. Ara era un home prudent, benpensant, que deia sense amargor aparent: El passat, passat. Cal mostrar-se realista, dic jo. Són uns altres temps, ara.

Aleshores, és que ningú no havia obrat de bona fe, amb convenciment? I tots aquells que havien ofrenat la vida, i tots aquells altres el do dels quals no fou acceptat pels poders obscurs de la guerra? Va sentir que no li hauria fet res morir, llavors. I no era la primera vegada que s’ho deia. Sempre havia pensat així. Soc un pobre romàntic, reflexionà; sempre ho he estat...

La mort, però, només el va fregar una vegada. I per trista ironia, no fou encara al front, on tants mesos s’havia passat, sinó durant un curt permís a Barcelona. Els Rocalla, als quals duia notícies del fill, l’havien convidat a sopar amb tanta insistència que va comprendre que, si no accedia a quedar-se, s’ofendrien. Va compartir doncs amb ells les magres racions d’aquell moment.

Ja eren a les postres, quatre ametlles que la vella devia haver estalviat d’uns temps millors, quan van sonar les sirenes d’alarma. Ningú no es va impressionar gaire. El pare va dir:

—Ja els tenim aquí.

Només la filla empal·lidí una mica. Era una noieta molt jove, de divuit o dinou anys, potser, i de temperament nerviós. Se li endevinava en la manera que tenia una mica descordada i inoportuna de riure.

—Baixem a l’entresol?

—Si ho voleu...

El pare sabia que entre els baixos i el segon pis, el darrer de la casa, on ells vivien, no hi havia pràcticament cap diferència. Per complaure la noia, però, tots van baixar. Però a l’entresol no hi havia ningú i es van veure obligats a quedar-se a l’escala.

La primera explosió era llunyana, i el pare digué:

—Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.

Ningú no ho sabia, però. Era difícil d’identificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.

Es pot dir que no es va adonar de res fins que es va veure sota les runes de les parets caigudes, entre el mur mitjaner i un tros de biga que va subjectar-lo pels pantalons sense arribar a esquinçar-li la pell. No sabia si havia perdut el coneixement, però la muntanya d’enderrocs l’ofegava i el feu tossir repetidament amb un esbufec cavernós provocat per la pols. Tot era fosc i li semblava com si es trobés enterrat entre quatre parets, en una cambra molt reduïda, on era molt difícil de fer un moviment sense ensopegar amb cantells i arestes inesperats.

Es va arrossegar, però tot just havia avançat uns pams quan va aturar-se amb la mà sobre una massa blanca i fina, encara càlida. Se’n sorprengué i, desesperadament, provà d’acostumar els ulls a l’obscuritat. Després va desplaçar la mà una mica més lluny, palpant els contorns d’aquell cos.

El cataclisme devia haver-lo trastornat una mica, perquè fins que arribà a la forca de les cames no s’adonà que palpava l’entrecuix d’una dona. Amb un gest nerviós i gairebé horroritzat, va enretirar els dits.

Fora se sentien veus i el xiscle d’una sirena. Devia haver passat més estona que no es pensava, o l’atac havia estat de curta durada. Va acudir gent amb llanternes i els raigs lluminosos es filtraren entre els enderrocs. Van rodolar uns maons i ell va avançar per damunt del cos de la noia. El cap, esclafat, li penjava cap a una banda, sobre el buit que deixava el tors empresonat entre dues pedres.

Algú cridà:

—Aquí, aquí!

I una mà s’allargà per ajudar-lo a sortir de l’encreuament de bigues que l’atzar havia disposat per salvar-li la vida. De primer es creia que tota la casa havia saltat enlaire, però després va veure que l’obús només hi havia fet un esquinç que la separava de l’edifici proper.

Va sentir que li preguntaven:

—Hi havia algú altre?

Va assentir i, com que no estava ferit, es posà a ajudar els voluntaris que acabaven d’acudir, però no van trobar ningú més amb vida. Tres cadàvers.

La Cecília havia dit alguna cosa, però va haver de fer-li-ho repetir.

—Deia que el teu germà no en voldrà saber res...

—De què?

—D’això d’aquest del bar.

—Ah, sí!

S’havia allunyat tant, amb el pensament, que li costava de tornar a fer-se càrrec de la realitat actual.

—I al meu veure, farà bé.

Es va treure la pipa de la boca i colpejà el forn contra el ferro de la barana per tal de fer caure la cendra.

—No costa res de provar-ho.

Vagament, continuava pensant en els Rocalla. En Xavier, el seu company, va morir tres nits després. Ell ja no els va tornar a veure, perquè el permís era de vuit dies.

La Cecília insistí:

—Et compromets amb massa facilitat. Sempre has estat igual...

Ell es redreçà, llambregant la nit trencada per uns fars que s’enfilaven per la carretera de l’Arrabassada.

—Més val pecar per excés que per defecte.

Feu una pausa i afegí:

—Bé cal compensar d’una manera o altra l’egoisme dels prudents... o la prudència dels egoistes, si vols...

Va separar-se de la barana, i ella es girà.

—Però no sé per què sempre has de ser tu!

—Doncs perquè soc així, tu mateixa ho has dit... Bé, me’n vaig a treballar una estona més. Fins a la una...

Ella va seguir-lo cap a dins, fins al menjador, però ja no tornà a obrir la boca.

Al matí havia plogut, però a primeres hores de la tarda, quan va sortir de casa amb la cartera a les mans, els carrers ja eren secs i dels xàfecs més o menys intermitents tan sols restava aquesta dolcesa de l’aire que sembla fer-lo més fi, més respirable. El miracle d’un món nou es devia vestir per la muntanya, els arbres de la qual, com els que vorejaven la carretera, treien una ufana renovada, però les cases eren les mateixes de sempre i idèntica era la gent que circulava amunt i avall o esperava a la parada del tramvia.

Quan el vehicle arribà, va quedar-se a la plataforma mentre tot de dones i uns quants soldats de l’Hospital Militar corrien cap a dins a apoderar-se dels seients. El cobrador va canviar l’orientació del tròlei i el conductor es traslladà al motor de l’altre extrem. Aleshores engegà.

La gent enraonava i, un cop més, l’Albert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit de l’any i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no s’hi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia l’efecte que era com una illa enmig d’un mar immens que pujava i pujava amb l’amenaça d’engolir-lo. Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobrevivent d’una raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses. La feina que ens espera, es deia aleshores. Però feina per a qui, per quan? Havien passat els anys i tot continuava igual; tots els símptomes que semblaven presagiar un canvi es convertien immediatament en mentiders. És perquè volem, es deia també. I l’anguniejava un neguit estrany en pensar que ell, ben mirat, era també un dels qui ho consentien. No es limitava a la seva vida diària rutinària, sense fer res, absolutament res, per millorar aquell estat de coses? L’exclamació final era: Pobres de nosaltres! Una mena de compassió sense eficàcia, una cosa epidèrmica, uns mots que no amagaven res i que ja eren com un costum.